LA CONNEXIÓ GAUDÍ

📷 Cavall Bernat de la Sagrada familia 

Setanta-una hores i mitja. Aquest és el temps que va inver­tir un joveníssim Antoni Gaudí per fer els plànols del pro­jecte de res­tau­ració de l’església de l’aba­dia de Mont­ser­rat. N’era tant, de novell, que encara no havia aca­bat la car­rera. Estava al quart curs, però quan li con­ve­nia fal­tava a classe per aten­dre els seus pri­mers encàrrecs pro­fes­si­o­nals. 

Un d’aquests va ser la recons­trucció del tem­ple de la mun­ta­nya sagrada, que s’aguan­tava per un fil des de prin­cipi del segle XIX. L’abat Miquel Mun­ta­das havia enco­ma­nat el 1871 la seva res­ti­tució a Fran­cesc de Paula Villar i Lozano, un arqui­tecte molt res­pec­tat que tenia al seu des­patx el mar­rec d’en Gaudí.

És a dir, que els plànols, qua­tre per ser pre­ci­sos, els va sig­nar ell, Villar, però, com acos­tuma a pas­sar en mol­tes fei­nes que com­par­tei­xen mes­tres i aju­dants, qui es va arre­man­gar per rea­lit­zar els dibui­xos va ser Gaudí. Ho sabem perquè va ano­tar totes les tas­ques que li con­fi­ava en un qua­dern, l’arxi­co­ne­gut com a Manus­crit de Reus (es diu així perquè és en aquesta ciu­tat on es con­serva). I en aquest text, dels pocs que han per­vis­cut amb la seva veu pròpia, és on hi ha deta­lla­des les setanta-una hores i mitja que va neces­si­tar per esbos­sar les línies de la futura església.

Aquesta no és pas una història inèdita, però sí que hau­ria que­dat molt més soter­rada si no hagués estat per una mira­cu­losa tro­ba­lla. El 2004, el con­junt de plànols, que ningú sabia on para­ven, van ser des­co­berts dar­rere d’uns lli­galls de docu­men­tació econòmica als arxius del mones­tir. 

I aquí sí que en comença una, d’història nova, que ha cul­mi­nat tot just ara amb la res­tau­ració dels papers, que es van tro­bar en un estat de con­ser­vació pèssim, bruts i tros­se­jats. 

Poca broma amb el que va haver d’afron­tar aquell Gaudí de vint i pocs anys. Després de la guerra del Francès, Mont­ser­rat va que­dar pràcti­ca­ment des­truït. El com­plex va ser ocu­pat i cre­mat el 1811 i les últi­mes pedres que que­da­ven dem­peus van sofrir el mateix el 1812. Cinc anys després, els mon­jos van nete­jar l’estampa diabòlica i l’acti­vi­tat reli­gi­osa es va reins­tau­rar de manera precària. 

La desa­mor­tit­zació de Men­dizábal del 1835 els va expul­sar i el san­tu­ari va estar tan­cat durant una dècada. Fins que la reina Isa­bel II els va dei­xar tor­nar. El pro­blema, però, no s’havia solu­ci­o­nat per la gràcia divina: l’església feia llàstima i no hi havia recur­sos per abor­dar la seva reforma plena, més enllà dels qua­tre pegats que es van posar per anar tirant.

El nome­na­ment de l’abat Mun­ta­das, el 1860, va mar­car un punt d’inflexió en aquest relat tan des­gra­ciat. “Volia dig­ni­fi­car el culte a la Mare de Déu i es va mar­car com a objec­tiu la cons­trucció d’un cam­bril”. El XIX seguia sent un segle con­vuls. La pro­cla­mació de l’efímera Pri­mera República, el 1873, va fer sal­tar pels aires tem­po­ral­ment el pla que l’abat ja tenia empa­rau­lat amb l’arqui­tecte Villar. 

Però tres anys després es va fer un gest simbòlic per no defa­llir: es va col·locar la pri­mera pedra dels absis. Això succeïa l’abril del 1876, i el novem­bre d’aquell mateix any es va acti­var el dis­seny dels plànols defi­ni­tius. Gaudí hi està a sobre. Al Manus­crit de Reus en va donant dades, que s’atu­ren el gener de l’any següent. “És un die­tari de tre­ball, tot i que també ens tro­bem amb infor­mació per­so­nal valu­osa.”

Per entre­veure com devia ser la seva relació amb Villar. Fàcil, segur que no. En el seu escrit, Gaudí diu que l’arqui­tecte titu­lar era “poc comu­ni­ca­tiu”. Vol dir això que l’apre­nent va fer els plànols lliu­re­ment i que, per tant, res­po­nien al seu propi cri­teri? O, tot al con­trari, que es va limi­tar a repli­car el que li havien orde­nat sense poder-ho ni tan sols dis­cu­tir? “Mai podrem saber què va ser idea seva o què li van manar fer”.

Vitrall dins la sagrada familia de Barcelona 

Si ja no es va enter­bo­lir del tot lla­vors, el vin­cle entre Villar i Gaudí es va tren­car uns anys després per culpa de la Sagrada Família. Villar va ser desig­nat direc­tor de les obres del monu­ment el 1877, però sis anys després les va aban­do­nar. El seu lloc el va ocu­par Gaudí. Curi­o­sa­ment, Villar només va ser a temps de cons­truir la cripta, on està enter­rat Gaudí.

Superats mil i un entre­bancs més, els absis van quedar enllestits el 1885. Faltaven tots els interiors i el nou abat, Josep Deàs, va considerar que eren econòmicament inassumibles tal com els havia plantejat Gaudí. “L’exuberància decorativa del cambril de la Mare de Déu que havia concebut es va descartar”, i es va arribar a un acord amb el fill de Villar, també arquitecte, perquè ho simplifiqués. Les obres es van culminar el 1896 amb les pintures de la cúpula de Joan Llimona.

Fos o no del seu gust, “Gaudí va ser sempre un devot de Montserrat. Hi va pujar tota la vida”, i va deixar la petjada del seu geni en un altre racó: el Primer misteri de glòria del rosari monumental, el grup escultòric més conegut del camí que du a la Santa Cova, on es va trobar la marededeu de Montserrat el 880. Que, per cert, tampoc es va acabar fent tal com ell ho havia imaginat.

Article: MARIA PALAU - el punt AVUI.

Però el que vull destacar en aquest cas és la admiració profunda que l'arquitecte professava per Montserrat. La primera trobada amb la 'muntanya màgica' ho va tenir sent estudiant d'arquitectura i col·laborant amb l'arquitecte Francisco del Villar en el projecte del Camarín i la seva capella posterior, aprofitant l'absis de l'Abadia de Montserrat, en què van aconseguir crear un dels llocs més màgics de l'Església, en l'estil romàntic més pur, amb gran policromia. 

Per anotacions trobades del mateix arquitecte se sap que el llavors jove Gaudí va tenir un protagonisme important en la col·locació de frisos i estàtues, i és per tant probable que la situació dels vuit àngels gegantins i les seves estranyes posicions de mans i braços no fossin alienes al jove estudiant d'arquitectura.

Un projecte monumental ideat per Gaudí per a Montserrat, que no es va arribar a fer: hauria consistit a coronar el Cavall Bernat (una de les agulles més emblemàtica de la muntanya) amb un mirador en forma de corona reial, incorporant a la paret un escut de Catalunya de vint metres d'alçada.

Un altre projecte relacionat amb Montserrat va ser el que va realitzar per a la família Güell el 1895, dissenyant una capella funerària per al monestir de Montserrat, obra irrealitzada de la qual es coneixen poques dades.

Li agradava el contacte amb la natura, per la qual cosa posteriorment es va fer membre del Centre Excursionista de Catalunya (1879), entitat amb què va realitzar nombrosos viatges per tot Catalunya i el sud de França i fins i tot la vellesa caminava uns deu quilòmetres diaris.

📷 fotos Blog Xavi Diez.

A la sagrada familia de Barcelona,com testimoni de la devocio a nostre senyora de Montserrat,el pinacle que remate el portal,de 15 metres d'alçada,es una alegoría a la muntanya de Montserrat,coronant-lo hi ha una imatge del Cavall Bernat, un dels monòlits més coneguts del massís de Montserrat.Gaudí es va inspirar en el cavall bernat.Inclus es va arribar a escalar el 1996 promogut pel ja desaparegut 'Josep Barberà'

 

Antoni Gaudí (al fons) amb el seu pare (centre), la neboda Rosa i el doctor Santaló en una visita a Montserrat (1904).