Petit text sobre la bonica
relació que m'uneix amb la
muntanya de Montserrat.
La recerca del que és desconegut em segueix
fascinant... experiències que van més enllà
de les paraules i que no tenen preu.
Cal pregar perquè el camí segueixi sent llarg,
desitjant que siguin moltes les incomptables
jornades.
Cal arribar, és el meu destí,
però sense forçar res la travessia.
És preferible que duri molts anys, i que sigui
vell quan fondege l'illa, ric de tot el bagatge
que hauré guanyat fent tan preuat camí.
Montserrat m'ha regalat el seu bell
viatge,sense ella no hi hauria partit.
Les seves belles roques i agulles no formen
onades d'aigua sinó màgiques i esveltes
onades de pedra. I d'aquestes onades de
pedra la vida flueix.
Onada darrere onada per mar de cada dia,
no després de passar amb voluntat d'aurora,
aniré posant una mà darrere l'altra i els
anys donaran duresa a cada gest.
Preservant del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
amb els que has de créixer i combatre.
Quan el vent és el teu company i solitari
amic, que baixa per les arestes per poder
acostar-te el seu petó, crec que tinc molta
sort de poder seguir obrint els meus ulls en
aquest bell lloc.
Les muntanyes de Montserrat ja eren aquí
molt abans que jo existís. Em va veure
arribar. I em veurà anar-me'n...
Mentre els meus ulls entreveuen
la serenitat del capvespre en tinc suficient
si amb mi tinc els astres,
que de nit veig al cel
i de dia a tots vosaltres.