BLOG DIRIGIT A TOTES AQUELLES PERSONES AMB ESPERIT MONTSERRATI QUE VULGUIN ENDINSAR-SE A LA MONTANYA PER REALITZAR ALGUNA INTRÉPIDA ACTIVITAT DESITJANT COMPLEMENTAR UNA MICA LA SEVA INFORMACIÓ

RECOPILATORI DE CAMINS EQUIPATS,CANALS,TORRENTS I FERRATES DE MONTSERRAT


Montserrat és ple de camins equipats, canals i torrents que sense arrivar a ser escalada propiament dita, requereixen unes condicions i material adequats.

Aquí us deixo un petit llistat on les podeu localitzar per després buscar informació en aquest blog o en altres pàgines.




*SERRAT DELS MONJOS / LES GARRIGOSES

***************

Torrent Fondo 

Torrent de Sta. Caterina (La Font Seca) 

Canal del Xacó 

Canal del Gat o del Gat de les coves

Canal del Pas de la Panxa 

Serrat del Penitent 


*VINYA NOVA,CAN JORBA

***************

Torrent del Míser 

Artiga Baixa (Les Dames) 

Artiga Alta 

Torrent de l'Ermità Mort 

Torrent de Aruna Chala

Clot de la Sajolida 

Torrent dels Bugaders 

Clot del Trago 

Torrent del Pont 

Torrent del Migdia (Joc de l'Oca) 

Canal Roja (Tres en Ratlla) 

Torrent de la Coma Baixa (Clot del Boixar) 

Torrent de la Coma Alta (Cova de l'Arcada) 

Torrent del lloro

Torrent de les grutes

Canal Nubiola 


*GORRES

***************

Ascensió a la Gorra Frígia 

Canal dels Llorers 


*SANT JERONI

***************

Canal del Cavall Bernat 

Canal del Moro 

Travessa cap de Mort 

Canal de Sant Jeroni 

Torrent de Balaguer 

Canal del Pou de Glaç (Canal del Mejillón) 

Teresina (Desequipat)

Canal del Borinot (Desequipat)


*MONESTIR

***************

Torrent de Santa Maria (Vallmala) Canal Fuensanta (Desequipat)

Canal bardisses romaniques

Canal 17 F

Antic cami escala nova de les monges 


*ECOS

***************

Canal dels Micos 

Salt de la Nina-Hort de Malany-Pas de l'Esfinx

Torrent de la Cova P-Petit

Antic cami d'Ecos 


*SANT SALVADOR

***************

Cim roca Sant Salvador

Canal del Fesolet 


*AGULLES I FRARES

***************

Travessia d'Agulles 

Travessia dels Frares 

Canal del Ninet (Desequipat)

Canal de la Figuereta 

Torrent de les Grutes 

Torrent del Lloro 

Clot dels Cargols

 Integral Serrat de la Foradada 


*ALTRES

***************

-Travessa dels Flautats. Més aviat una cresta, cal corda i experiència assegurant en cresta. I sang freda al darrer pas.


-Travessa Salvatge de Montserrat. Combina diversos camins equipats i canals des d’Agulles fins al monestir. Unes 10 hores en total (sense correr).


-Pou de la Portella.Barreja de barranc i cova és un petit descens equipat.


-Escletxa del Moro.Recorregut per una impresionant escletxa ascendent situada en un recondit lloc entre la pared de l'aeri de sant Jeroni i la Canal del Moro.

CANAL DEL GAT

 


La canal del Gat, també dita del Gat de les Coves, és la torrentera més central del Serrat de les Garrigoses, fàcil d’identificar de lluny per la característica roca que presideix la part superior del serrat, amb una silueta assemblada a un gat. 


El seu recorregut és força vertical passant nombrosos ressalts, i alguns trams boscosos molt espessos de vegetació arbustiva(un antic bosc que es va anar recuperant de l’incendi de l’any 1994). 




La canal està equipada per poder-la fer tant de pujada com de baixada, en sentit ascendent i trobarem alguns trams de cordes, per baixar i trobarem instal·lacions per poder rapelar, en aquest cas caldrà portar una corda de 30 metres. 

Per iniciar la aproximació a peu haurem de deixar el cotxe en l’Àrea d’esplai de la Salut, a les afores del poble de Collbató i a tocar la carretera BP-112. Des de l’aparcament caminarem uns 10 minuts per la pista pavimentada que va fins a l’aparcament de les Coves del Salnitre. 

Pugem per les escales que porten a les coves, deixem a l’esquerra un primer trencall que mena a la cova Freda i continuem fins un replà, aquí a l’esquerra i trobem la petita cova de la Pols i un parell de senders. Prenem el caminet que puja de dret a tocar la paret, i que s’enfila fins a la cova Alta.

Nosaltres hem seguit primer el camí i després les escales que porten a la Cova del Salnitre.


Just al´alçada d´una malla que protegeix la carretera de la caiguda de pedres hem d'entrar per darrere deixant l´asfalt per seguir per senda.


La senda està poc trepitjada ia més està ocupada per mala herba però a poc a poc ens anem orientant correctament a l'esquerra en pujada ,cap a l'inici de la Canal del Gat.

L'accés al Canal del Gat està subjecte a regulació temporal en trobar-se a la zona C-6, està prohibit del 15 de Febrer al 31 de maig. 





En general l'ascensió no presenta problemes i els passos més delicats se superen amb facilitat si sabem combinar la tècnica d'oposició amb la remuntada per la corda de nusos.

Al final del tram equipat amb cordes haurem d’anar intuint el traçat creuant pel mig d’un bosc arbustiu molt perdedor,amb un llarg tram de tartera de pedres molt feixug.


Per sobre nostre tenim la característica roca del Gat, que dona nom a la canal, pel mig del matollar si pot pujar, si no volem arribar fins dalt de tot anirem intuint un sender poc marcat i perdedor per l’esquerra, fins a trobar el camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el coll de les Garrigoses. 

Aquest es un bon punt per decidir com fem la tornada; si anem de baixada, o podem fer caminant o rapelar la part final del torrent de la Font Seca, si anem amunt passat el coll podem seguir fins al Camí de les Bateries i baixa caminant, o bé baixar fins al torrent Fondo i fer uns quants ràpels. 

També tenim l’opció de rapelar per la canal del Xacó, molt a prop de la del Gat, o la del Pas de la Panxa, aquesta una mica més allunyada.

CANAL DEL XACÓ


La canal del Xacó* es troba a la cara sud de la muntanya de Montserrat i més concretament a la part més occidental del serrat de les Garrigoses. Es tracta d'una canal molt encaixonada i vertical. 

*Un xacó és una lligadura militar rígida, de forma cilíndrica, amb visera.




Té un desnivell de 270 m i 8 ràpels, el més llarg de 30 m. 



Per començar baixem un corriol que zigzagueja amb molt pendent i molta pedra solta.






El descens de la Canal del Xacó requereix corda, les ressenyes marquen un ràpel de 30 metres però al final hi ha instal·lacions intermèdies que permeten fraccionar-ho i fer-ho més curt. 


La part final de la canal és més oberta i descomposta. L'últim ràpel de 25 metres de desgrimpada ens deixa en el camí que enllaça diferents coves de la zona.


Recollim la corda i tenim dues opcions. Si agafem cap a l'esquerra anirem a parar a les escales de la cova del Salnitre. Si prenem cap a la dreta passarem per davant de la cova Gran i anirem a parar al torrent de la Salut. Totes dues opcions són bones i ens porten al punt de sortida.


Material:

Casc,1 corda 60 m o 2 de 30 m, material per rapelar.




MONTSERRAT UN TEMPLE VINCULAT A L'ATLANTIDA


Montserrat ,un temple obert amb guardians petris vinculats a l'Atlàntida ?

Tot i això, també ens trobem amb mites molt més profans. Pel que sembla, hi ha qui pensa que la peculiar orografia de la muntanya remet a l'antiga Atlàntida, ja que els seus supervivents van crear la muntanya, i aquesta és un portal interdimensional cap a altres mons.

Hi ha qui parlen que a la muntanya hi ha portes que connecten les diferents dimensions i que hi ha una connexió directa entre Agharta -el regne subterrani dels déus- i Montserrat, i els qui creuen en això diuen que l'energia que raja de la muntanya màgica procedeix d'aquest món intraterrestre. 

Segons la llegenda de les portes interdimensionals, aquest portal de connexió entre mons va ser creat per antics habitants d'Atlàntida, l'illa mítica desapareguda en circumstàncies estranyes.



L'Atlàntida, segons la mitologia grega, hauria estat una illa o un continent enfonsat sota les aigües en temps remots a causa d'un terratrèmol, i els atlants haurien estat una civilització molt avançada pel seu temps. 



Així doncs, aquí tenim una altra referència directa a l'Atlàntida, en aquest cas per Jacint Verdaguer, vinculat intrínsecament amb la muntanya de Montserrat.

L'Atlàntida (1877) és un poema èpic de Jacint Verdaguer format per 10 cants, que narra les peripècies d'Hèracles per Ibèria, l'enfonsament del continent dels atlants, la creació del Mar Mediterrani i al final descobriment de les Amèriques. Abans de donar per acabat el poema Verdaguer havia fet dues proves: els poemes Colom (1867) i L'Espanya naixent (1868) on apareixen elements del poema final. 

En la introducció narra com Colom, encara jove, després d'un naufragi arriba a les costes peninsulars i un ermità li explica la història de l'enfonsament de l'Atlàntida.

Argument:

Un genovès se salva miraculosament d'un naufragi i comença a parlar amb altres mariners del seu passat. Recorden un vell mite d'Hèracles al Pirineu incendiat, on promet que naixerà una gran ciutat (Barcelona). 

Posteriorment, de periple per les futures terres catalanes, es troba amb qui li parla de l'Atlàntida, destinada a desaparèixer. Els atlants fugen abans de la desfeta final cap a noves terres. De les seves restes emergeix Grècia i alguns accidents claus del Mediterrani. El genovès, en sentir aquests relats, acaba començant un nou viatge cap a aquelles terres.



El filòsof grec Plató va ser el primer a fer-se ressò d'una llegenda de l'antiguitat on s'esmenta un regne mític situat en una illa o península anomenada Atlàntida. 

En els seus "Diàlegs" en farà referència a través de Critias, deixeble de Sòcrates. Segons el relat de Plató, Critias va sentir aquesta història explicada pel seu avi, que al seu torn l'havia escoltat del polític atenès Soló i l'havien transmès els sacerdots egipcis de la ciutat de Sais, situada al delta del Nil.


Situa la ubicació d'aquesta poderosa nació a la Mediterrània, en un període de temps nou mil anys abans del moment en què es produeix el diàleg on se l'esmenta. Descriu la seva fundació i orígens sota l'advocació del déu Neptú, així com la geografia i les lleis. També explica alguns cultes relacionats amb el toro, la confederació de pobles governats per l'assemblea dels reis, l'organització de l'exèrcit i l'abundància de les riqueses. Apareix el nom de Gades entre els llocs coneguts que esmenta. Finalment serà destruïda per castigar la supèrbia dels seus habitants, que havien oblidat les tradicions dels seus grans i els ensenyaments dels déus.


Al segle I aC, Strabon i Posidoni estan en la convicció que el relat de Plató no era resultat de la imaginació literària del filòsof, sinó que s'ajustava a una realitat de record imprecís. Plutarc (s.II d.d.C) donarà els noms dels sacerdots egipcis que haurien contat a Soló la història de l'Atlàntida, fent esment de Psenophis (Sais) i Sonkhis (Heliopolis). 

Per part seva, Proclo farà al·lusió al viatge que va fer a Egipte que Crantor, filòsof de l'Acadèmia platònica i com va poder ser testimoni de l'existència d'unes inscripcions en què apareixia la història que havia referit Soló.


Molts seran els historiadors, arqueòlegs i investigadors de tots els temps que intentaran desxifrar el misteri de l'Atlàntida. Sobretot, després que Schiemann descobrís la ciutat de Troia seguint les pistes trobades a les lectures d'Homer. Les hipòtesis sobre el possible assentament han estat, en la majoria dels casos, especulatives i amb escassa base científica. Segurament una de les que ha cobrat més força és aquella que la relaciona amb Grècia (Cultura minoica) i Espanya (cultura tartèsica). 

En aquest sentit, les teories trobarien afinitat amb alguns topònims esmentats per Plantó i que fa referència a la Mediterrània, Àfrica i la que fos colònia fenícia de Gades.

EL MIRADOR DE MOSSÉN CINTO


El 1880, en ocasió del mil·lenari de la fundació de Montserrat, Verdaguer va tenir un paper destacat com a propagador del monestir i de la Moreneta, proclamada patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.

Guanyà el concurs literari, convocat per a la celebració de l’efemèride, amb el poema «Virolai» –aviat musicat per Rodoreda– que es féu molt popular. I publicà dos volums de poesies de tema montserratí: Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat, que més tard aplegarà en un de sol: Montserrat.

Montserrat és un poemari de Jacint Verdaguer publicat entre el 1898 i el 1899. Porta per subtítol Llegendari, cançons, odes. Està format per quaranta poemes breus i un poema èpic anomenat Llegenda de Montserrat sobre la llegenda de Fra Joan Garí. L'escriptor hi aplega gairebé tot el que havia escrit sobre Montserrat. 



El mirador de Mossèn Cinto


Al tocar del lloc on hi havia l’antiga ermita de Sant Jeroni i mes tard el restaurant, hi ha un petit mirador amb una barana amb bona vista sobre les roques del Camell de Sant Jeroni, els Plecs del Llibre i el Montgròs. 



En el mirador s'hi troba un monòlit dedicat al poeta i eclesiàstic Mn. Jacint Verdaguer.

Porta una placa ilegible que diu: "Els excursionistes a Mossèn Cinto Verdaguer, 30 – XI – 1952".(al contrari del que diu la placa, aquest mirador es va inaugurar el dia 21 d’octubre de 1956).

 

Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Mn. Jacint Verdaguer, els excursionistes li van volgué fer un homenatge al marge de la Delegació Catalana de la “Federación Española de Montañismo”. 

Van formar una comissió presidida per un membre del Club Excursionista de Gràcia (el senyor Joan Cervera i Batariu – premiat amb la Creu de Sant Jordi de l’any 2012) que va ser el promotor de la idea i es posaren a treballar en un homenatge que havia de concentrar els excursionistes a la Vil·la Joana de Vallvidrera, per col·locar-hi la placa el dia 30 de novembre de 1952. 

També s’havia programat un altre acte al monument de Mn. Cinto en el camí dels Degotalls de Montserrat. A més s’edità un llibret escrit totalment en català. La prohibició del governador civil de la província, Felipe Acedo Colunga, va fer suspendre els actes per considerar-los: 

"actividades subversivas".




Quatre anys mes tard, s'inaugurava el mirador que encara existeix, prop del cim de la Muntanya. El caputxí pare Basili de Rubí, en feu la benedicció i va celebrar l’Eucaristia. 


Tot i aixi no van desistir de col·locar la placa que tenien preparada. Després de moltes gestions es pogué col·locar al cim d’una roca el mateix dia que s’entronitzà la segona imatge de la Mare de Déu de Montserrat (21 d'octubre del 1956), al cim del Cavall Bernat , en ocasió del 75è aniversari de la coronació de la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de Catalunya. 





 El desaparegut restaurant de Sant Jeroni.


📷 d'Avel·lí Ibáñez Sensarrich, a la revista "Excursionisme" de l'UEC del 1997.




SÀXIA, L'ORIGEN DE MONTSERRAT




Antoni Brenac (o Brenach) fou un poeta humanista català del segle XVI, monjo de Montserrat.

Els estudiosos ,l'han arribat a considerar el més important dels poetes humanistes catalans del segle XVI. Segons la ressenya biogràfica que en feu el canonge Collell, va cursar els estudis d'humanitats i de dret civil i canònic amb un profit notable, com resulta de l'erudició que revela la seva obra. 

Això no obstant, va abandonar la carrera jurídica per adoptar la vida religiosa. Va ingressar al monestir benedictí de Sant Martí de Canigó, on va romandre durant un temps. El 1527, ingressà al monestir de Montserrat, on va ser ordenat sacerdot, i on s'ocupà també d'ensenyar gramàtica i retòrica als novicis. 

Quatre anys després, va ser nomenat abat del monestir de Sant Genís de Fontanes, al seu Rosselló natal. A l'esmentat convent, hi va romandre quatre anys més fins que, a causa de discrepàncies, va demanar de tornar a Montserrat. 

D'allí va ser destinat a Castella, on passà més de deu anys, concretament als monestirs de Sant Benet de Valladolid i al de San Salvador de Oña. Tal com indica Jaume Collell, el trasllat del monjo rossellonès a terres castellanes es degué veure motivat per la influència a l'època de superiors forasters a Montserrat, que solien desplaçar del monestir els monjos catalans. 



Després de demanar amb insistència, durant la llarga temporada que va passar a Castella, el seu retorn a Montserrat, finalment li fou concedit i allà passà els darrers dies de la seva vida. Hi morí l'any 1555, segons el necrologi de Montserrat.


A l’any 1543 sent monjo de Montserrat , Antoni Brenach escriu en llatí el poema heroic-descriptiu Sàxia (1), que representa una aproximació a la bellesa de la muntanya. 

La primera part de Sàxia ens parla del parlament de Neptú després del diluvi.




La percepció del poeta, entorn la formació geològica dels nostres penyals, adopta el recurs de metamorfosis paganes, a la guisa ovidiana, fent que la Nereida(2) Sàxia, perseguida per Neptú, déu del mar, resti per voler de Déu transmudada en una mola ingent de roques i boscatges.



Després ja entra a l'estructura de la muntanya i la descripció de les ermites i els diferents camins que condueixen a Montserrat.

La segona part està centrada en la llegenda secular de Juan Garí i la troballa meravellosa de la Vergé Bruna pels pastors i la tercera part descriu del monestir.



La seva obra va romandre inèdita fins al segle XIX quan el canonge Collell en descobrí els manuscrits i va publicar-ne una part sota el títol de La musa latina de Montserrat, el 1893. Posteriorment, el 1927, el poema Sàxia va ser traduït al català per un altre monjo montserratí, Antoni Ramon Arrufat.


************************


(1)Nom llatí que vol dir : "Roques" .

El P. Brenach la personifica en una de les Nereides, les filles de Nereu i de Doris.

(2)Nereida : Nimfa marina de la mitologia grecollatina que tenia cua de peix i cos de dona.

"les nereides eren filles de Nereu i nétes d'Oceà"


************************


-"Com a un tret de sageta se'ns amostra 

Un penyal admirable,de la resta

de penyals i turons talment escapól ,

que el contemplen com s'acastella en l'aire 

i com s'alçura find a tres-cents colzes.

Es l'alcácer que estotja els raigs de l'Alba

i de Febe formós, i clares voltes 

sa solitud les multituds contorben ,

ans es redreça amb llibertad omnímoda".


Descripcio del Cavall Bernat al Poema 

"Sàxia" (1543)


**********************



Neptú i Tritó és una escultura barroca creada per l'artista italià Gian Lorenzo Bernini el 1622. Està tallada en marbre i fa aproximadament 182 cm d'alçada. Actualment es troba al Victoria and Albert Museum a Londres.


En concret, el mite representat en aquesta escultura podria provenir de les Metamorfosis d'Ovidi, on es narra que Júpiter estava furiós i recorre a Neptú per destruir la vida sobre la terra. És llavors que Neptuno crea un diluvi i una vegada que acaba, truca a Tritón, que bufa el seu cargol per així apaivagar les turbulentes aigües.