La història de l’ermita de sant Pere i la balma del Penitent són un dels entranyables enigmes no resolts de la muntanya de Montserrat. La seva presència en un racó a la part alta del serrat del Penitent aporta un atractiu particular a un indret que, per la seva orientació i solitud, invita a practicar la contemplació.
actualment queda fora del recorregut "turístic" de les ermites,poca gent s'acosta a contemplar les restes i l'esplèndida balma.
Al segle IX Guifré el Pelós va instaurar quatre ermites: Santa Maria (que posteriorment esdevindria monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí.
A aquestes, en aquella època, ja calia afegir-hi les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze (el nombre varia segons la font consultada), sense comptar el monestir i la Santa Cova.
Balma (ermita)del Penitent.
El nombre de ermites varia en el temps. Münzer les visita el 27 de setembre del 1494, i diu que son 12. Antoni Lalaing les visita el 1503, i afirma que son 13. Francesco Janis de Tolomezzo les visita el 1519, i diu que hi han 15 oratori. El nombre de 12, fou ratificat pel capítol general del 1547.
Al voltant del Monestir hi havia tretze ermites, en les quals residien monjos que portaven una vida solitària enmig del paratge natural.
També foren habitades les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel.
Tot fa pensar que els dos indrets, ermita de sant Pere i balma del Penitent són el mateix. L’estreta relació entre una balma i una ermita és pròpia d’algunes construccions de l’eremitori montserratí.
Els primitius anacoretes aprofitarien balmes naturals de les roques per instal·lar-s’hi tal com es pot veure en les ermites de sant Antoni, san Salvador, sant Jaume, sant Joan, sant Onofre i la Santa Creu.
Situació topográfica de la Miranda de sant Pere, Ermita de sant Pere, Ermita de santa Caterina i pas de la Mallenquera
Localització de la balma del Penitent en el mapa l’editorial Alpina 1:5.000
L’existència d’una balma associada a l’ermita de sant Pere indicaria el seu caràcter primitiu i que, per alguna raó, la vida eremítica no prosperà en aquest indret.
Posteriorment, després de la Guerra del Francès quant s’intentà recuperar precàriament l’eremitisme a Montserrat, alguna persona va ocupar transitòriament aquest indret per fer-hi penitència i la balma fou habitada.
A tocar la cinglera, hi habia una creu feta amb troncs d'alzina.
És probable que, a més de les ermites consolidades com a part de l’eremitori després de la reforma de Garcia de Cisneros, hi haguessin ermitans escampats per la muntanya que intentessin seguir al seu aire amb la vida eremítica
Probablement aquest ermita fou un intent no reeixit de vida eremita que s’estroncà, bé perquè el seu emplaçament era distant del monestir o perquè, un cop fixat el nombre d’ermites en dotze, la seva continuïtat era impossible al no tenir el suport material ni espiritual del monestir.
La historiografia montserratina actual reconeix que, de totes aquests esglesioles només perduren les dos primeres: Santa Maria, que en el temps es transformà en monestir, i la de Sant Iscle avui integrada en jardí del monestir. No se’n sap res de les altres dues esglésies. No hi ha cap document d’aquesta època o posterior que esmentin les esglésies de sant Pere o sant Martí.
S’especula que Sant Pere es convertí en l’ actual parròquia de Monistrol de Montserrat. De l’altra, Sant Martí, no se’n sap on era. Malgrat el que els historiadors montserratins contemporanis consideren una evidència inqüestionable la ràpida desaparició d’aquestes dues esglesioles, hi hagut algunes persones que insisteixen en situar aquestes dues esglesioles fundacionals, Sant Pere i sant Martí, com unes ermites més de l’eremitori montserratí.
text extret de la pagina"totmontserrat"d'en Jordi López Camps.
ruïnes de l'antiga cisterna del conjunt de la Cova del Penitent.
forat perpetrat a terra segurament amb la intenció d'albergar alguna creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada