(crec que és la primera vegada que es té el còmput total)
L'equivalent a pujar i baixar completament la Sagrada Família ni més ni menys que 11 vegades 😅
Com a dada curiosa trobada en la nostra indagatòria montserratina, cal anotar a la vida ascètica, que els romeus que pujaven al monestir per visitar les ermites en un passat -gairebé sempre gent distingida que restava tres dies en estada- deixaven algun donatiu com a almoina.
Els diners obtinguts anaven directament al monestir.
Les creus particularment representen veritables obres d'art.
Se'n té constància en museu d'alguna datada el 1677.
Ja al segle XX un dels Abat de montserrat fins i tot va haver de viatjar a itàlia per adquirir una d'aquestes peces.
Una de les aus que més m'atreu i es fa notar la seva presència entre aquest gran mar de roques, parets i agulles, és sens dubte el Corb.
El corb comú és l'ocell més gros dels còrvids i dels passeriformes; és una au negra-negra: negres les plomes, les potes i els bec,el plomatge de color negre uniforme, la cua acabada en punta i tenen unes ales relativament més llargues que la resta de corvids.
Té una envergadura de 120-130 cm,el bec robust i la "barba" una mica marcada, com una mena de lleuger plomall sota el bec.
El seu pes pots variar entre 0,70 i 1,7k i viu entre 10 i 15 anys.
El seu grall és un ronc "Corrc" profund i sonor, així com una sèrie de "Corrp Corrp Corrp" emesos un rere l'altre.
És capaç d'emetre gran varietat de sons de la natura, fins i tot de la veu humana, pot bordar o riure (com ho faria un lloro).
És un animals summament intel·ligent, que pot resoldre un problema de manera lògica, posseeix un dels cervells més grans de totes les aus.
Recentment, s'ha descobert per primer cop, que a través de senyals cerebrals els corbs són capaços de percebre conscientment la informació sensorial; cosa que fins ara, només s'havia vist en humans i altres primats.
És omnívor i es considera una au oportunista; menja carronya, ous d’ocells, insectes, alguns vegetals i cereals i petits animals (granotes, ratolins, cargols)
Viu en tota mena d’ambients, des dels prats alpins dels Pirineus a les zones muntanyoses amb penya-segats, o a les planes cultivades.
Els corbs adults són ocells sedentaris que ocupen un mateix territori durant tot l’any.
Fa un gran niu en cavitats i relleixos dels cingles o en grans arbres. La posta és de 4 a 7 ous.
El recorregut d'una moneda està lligat a la història del país i als esdeveniments del moment de la seva circulació. La pesseta, l'última moneda circulant a Espanya va ser el testimoni inert d'una de les distraccions que teníem els escaladors montserratins en dies plujosos en què havies de quedar-te a la plaça del monestir i enginyar-les per passar el temps.
Cada moneda arrossega un petit i singular tros de la història.
El difícil moviment consistia a passar un petit tram de paret de banda a banda, amb els peus en un petit vorell i les flames d'un o dos dits fent palanca a la meitat de la moneda (l'altra meitat s'aguantava per la mateixa pressió efectuada a la fisureta).
El perfecte equilibri en els moviments era la distracció al funambulista joc.
Van ser molts els escaladors que van passar així estones de distracció i divertiment en jornades plujoses o bé en vivacs als porxos de la plaça o als de la zona de davant del bufet lliure, quan podies dormir arrasat fins que t'aixecava un serè a primera hora del matí.
temps era temps...
Sant Salvador.
Arriben a la trentena els ermitans que s'hostatjaren en el transcurs de la seva història.
Hi ha registrat que el seu ermità rebia anualment del rei Alfons II ,70 sous per a la vestimenta.
El 1262 hi va morir l'anacoreta Bertrand, després de sojornar-hi 45 anys.
També van ser morts per les tropes franceses en un dels seus assalts a les ermites, Cropis i Picanyol.
**********
Santa María Magdalena.
Segons el llibre "De reformatione hujus monasteri",del 1042, aquesta ermita había estat anteriorment el castell Othger.
**********
Santíssima Trinitat.
Arriben a 34 els religiosos que consten al registre d'estadants d'aquesta ermita.
Aquí va viure i la va restaurar magníficament el cèlebre missioner Dom Bernat Boil, que el 1493 acompanya Colom en el seu segon viatge, i fou el primer evangelitzador a terres americanes.
**********
Sant Dimes.
El registre de solitaris que van habitar durant les èpoques de pau arriben als 30 hostes.
Pels volantes del 719, s'alça el castell de Montsiat, Montserrat,o Marro,un dels quatre que guardaben la muntanya dels atacs que podien venir en aquella época.
**********
Santa Creu.
Es va registrar el pas d'una trentena d'ermitans durant la seva història.
**********
Sant Antoni.
Van fer estada durant el transcurs dels anys 34 ermitans,entre ells el P.Jaume Costa.
**********
Sant Joan Baptista.
L'any 1855 hi visque encara,entre les runes deixades per les tropes franceses,Joan Josep Espinosa,pilot d'un vaixell mercant que naufraga a les costes cantábriques.
**********
Sant Onofre.
Va estar llargues temporades l'abat Garsias de Cisneros, en recolliment solitari.
En el curs de la història hi sojornaren 16 ermitans.
**********
Sant Antoni.
Hi feren estada,durant el transcurs dels anys 34 ermitans,entre ells el P. Jaume Costa.
**********
Santa Anna.
Hi sojornaren més de 30 ermitans, entre ells l'últim, Macia Calvo, l'any 1820.
**********
Sant Benet.
Se sap que van passar en estada 29 ermitans.
**********
Sant Jeroni.
Van passar una trentena de religiosos durant el temps que va durar l'eremitatge.
**********
Santa Caterina.
El nombre d'ermitans que van fer penitència arriba a 34 segons el registre monacal.
**********
Sant Jaume.
40 anacoretes la van habitar en el transcurs de la història erimitica
Un ermità o eremita és una persona que tria professar una vida solitària i ascètica, sense contacte permanent amb la societat. En sentit lax, el terme es va estendre per significar tot aquell que viu en solitud, apartat dels vincles socials, en boscos, muntanyes, aturats o llocs desèrtics.
En el cristianisme, la vida eremítica té com a finalitat assolir una relació amb Déu que es considera més perfecta. La vida de l'ermità està caracteritzada generalment per valors que inclouen l'ascetisme, la penitència, l'allunyament del món urbà i la ruptura amb les preferències d'aquest, el silenci, la pregària, el treball i, de vegades, la itinerància.
Alguns fixaven la seva missió en la cura i la protecció d'una ermita dedicada a algun sant, en general, en algun paratge despoblat i poc visitat. La jubilació de l'ermità es considerava part de la seva vida espiritual i del seu lliurament cristià.
Es mantenia la pobresa, però amb vestimenta i menjar adequats. Així, es va donar el nom d'ermitans a certes ordres religioses com les de Sant Pau, Sant Jeroni o Sant Agustí.
Es considera que l'eremitisme en el cristianisme va néixer a finals del segle III i principis del segle IV, particularment després de la pau constantiniana, quan els anomenats «Pares del Desert» van abandonar les ciutats de l'Imperi romà i zones limítrofes per anar a viure en aïllament i en el rigor dels deserts de Síria i Egipte, sobresortint el desert de la Tebaida.
La Tebaida va ser una província romana que comprenia la zona de l'Alt Egipte (sense l'Egipte Mitjà).
Dioclecià la va crear l'any 293, i abraçava fins a Siene (Syene) o Aswan Núbia, al sud, fins a Hermòpolis Magna, al nord, fins a la mar Roja, a l'est (en part dominada pels blèmies), i fins al desert occidental, a l'oest. Formà part de la diòcesi d'Orient. La capital era Tebes, que li va donar nom.
En ser un desert, la Tebaida es va convertir en un lloc de retir de nombrosos ermitans cristians. Aquesta vida eremítica va ser introduïda a la Tebaida Inferior per Antonio Abad al segle III. Pacomi, a finals del segle IV, després de viure un temps com a ermità, va decidir crear una regla per a monjos en comunitat que tinguessin el treball i una vida senzilla i austera com a mitjà de subsistència. En l'art cristià, la Tebaida va ser representada com un eremitori o lloc amb nombrosos monjos, anacoretes i ermitans, sinònim de monaquisme.
Tebes coneguda pels antics egipcis com Uaset, era una antiga ciutat egípcia ubicada al llarg del Nil, a uns 800 quilòmetres al sud de la Mediterrània. Tebes va ser la principal ciutat del quart nom de l'Alt Egipte i va ser la capital d'Egipte, principalment durant l'Imperi Mitjà i l'Imperi Nou. Fou un centre de culte i la ciutat més venerada de l'antic Egipte durant el seu apogeu.
La muntanya Tabor està localitzada a la Baixa Galilea, a l'est de la Vall de Jezreel, 17 quilòmetres a l'oest del Mar de Galilea. La seva altura és de 575 m. i s'eleva a 400 m respecte al seu entorn. El seu cim es destaca des de lluny.
A jutjar per la toponimia de les antigues edificacions documentades,la configuració geológica de la muntanya de Montserrat ha tingut una influencia inmediata en el desenrotllament de l'eremitisme montserrati.
Així podem observar com durant el primer periode de penetració anacoretica,abans del segle XI,aquelles sorgeixen a la part inferior i mitjana de la mateixa muntanya,mentre que en la segona onada,que s'estén del segle XII a la primera meitat del segle XVI,es construeixen exclusivament a la regió superior,fins llavors considerada inaccesible i deshabitada.
Així doncs les ermites de Montserrat s’agruparen per regions seguint la tradició dels eremites del desert egipci. El torrent de Vallmala o torrent de Santa Maria, definirá clarament dues regions naturals a la muntanya.
Les ermites més properes al monestir, Santa Anna, Sant Benet, Sant Salvador, Sant Antoni, Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes formaren la regió de Tebaida i es trobaven al marge esquerra del torrent de Santa María.
Sant Jeroni, la més allunyada, era la única ermita de la regió de Tabor. Les ermites situades al marge dret del torrent formaven la regió de Tebes i estaven integrades per les ermites de Santa Magdalena, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Caterina.
Els noms de Tebaida, Tebes i Tabor formen part de la cultura eremítica montserratina. Aquests mateixos termes foren emprats pels escriptors de les primeres guies d’excursionisme i escalada del massís perquè permetien identificar ràpidament unes regions prou conegudes. Actualment, aquests termes estan en desús i han estat substituïts per topònims més geogràfics. Així Tabor seria la regió de Sant Jeroni; la Tebaida seria la regió de Sant Salvador i Tebes fora la regió de les Gorres.
Es diu que el primer ermità va ser Pau, l'egipci que va viure noranta anys al desert (des de 250 a 340 dC).
Sant Onofre, ermità que va viure al desert egipci al segle IV.
Referencias:
-Iconografía de les Ermites i dels ermitans de montserrat.per Dom Cebria Baraut.
-Ermites i fonts montserratines -amics del sol.
-totmontserrat.
-Hi
storia de Montserrat.P.Anselm M.Albareda.
La versió folklòrica de Víctor Balaguer va ser comentada al seu llibre "Montserrat", i Joan Amades ho va ampliar amb la següent relació:
Al propi nucli muntanyós montserratí de Santa Magdalena hi ha quatre roques dretes disposades en rengla i amb més o menys simetria que representen les quatre barres de l'escut de Catalunya, que la mare de Déu de Montserrat va posar ella mateixa en aquell lloc per etern record i perpètua permanència, i perquè persistissin i perduressin contra tot vent i tota tempesta.
*****************
L'ermita de Sant Salvador va ser per molt de temps un cau de lladregots que campejaven per la muntanya i robaven als romeus i pelegrins portadors de diners i joies.
L'habitava un fals ermità que tenia un gos de molt bona vista i molt bon flaire.
Tant de dia com de nit, des de lluny descobria si s'acostava algú a l'ermita i distingia perfectament per l'olor si era gent de casa, contraris o simplement visitants. abans d'arribar, per mitjà de remenaments de cua explicava al seu amo quin tipus de gent venia i quants eren.
Així el que feia d'ermità tenia temps suficient per amagar els companys o fer-los sortir i posar-se a resar i treure de la vista tot allò que pogués descobrir el seu veritable ofici.
Per fer senyals i parlar amb els companys a gran distància i prevenir-los del perill o anunciar-los la proximitat d'algú que podia ser víctima de les malifetes, penjava per fora de l'ermita unes peces de roba, com si estengués la bugada.
La clau dels senyals estava basada en el nombre de peces, la mena, la distribució, l'ordre i el punt de col·locació. anys, però per fi van caure en mans de la justícia, que els penja amb tot rigor.
El monòlit que arrecera l'ermita de sant Salvador presenta una gran esquerda, fenomen geològic que es troba sovint a les roques en general i més al conglomerat.
La tradició atribueix aquest accident local al fet que en morir Jesucrist tothom es va compadir, així doncs també les pedres es van estremir de dolor com és el testimoni de l'esquerda de la roca de Sant Salvador.
****************
De l'ermita de santa Creu Joan Amades es publica el següent:
Quan l'ermità de Santa Creu va saber que s'acostaven els francesos, va tenir una pensada.
Sabia que el vi els agradava molt i va creure que no hi havia com donar-los mentre volguessin, però ben enverinat.
Va baixar als pobles del pla, va carregar tant vi com va poder i va fer tants viatges com li va ser possible.
Un cop ben proveïda l'ermita, va llençar al vi una bona quantitat d'herbes verinoses de les que creixen per la muntanya i quan va creure que ja havien deixat força substància, les va treure.
Al cap d'uns quants dies, una turbamulta de soldats francesos es va presentar a l'ermita i amb molt mals termes li van demanar de beure.
Aquest els va oferir el vi què ja havia preparat.
El capità, recelós, va obligar l'ermità a tastar-lo primer, com a garantia que el vi no fos metzinós.
L'ermità, heroicament, va beure un bon glop. La tropa, confiada, va empassar a desdir.
El pobre ermità va pagar el seu fervent patriotisme amb la vida, però va causar la mort rapida de tota aquella tropa.
Aquest va ser el primer contratemps que van tenir els francesos a Montserrat, on no es va escapar cap dels que va pujar.
*********************
Ermita de Sant Antoni.
El 25 de juliol de 1811, en arribar les tropes invasores arribades pel camí dels francesos, servia per guardar projectils de mà.
Explica la tradició que en el temps que per guerrejar hom engegava pedres amb mandrons i basetges, els que vivien a Montserrat recollien tots els rocs propis de ser llançats per aquell procediment i els guardaven a l'ermita de sant Antoni.
Venia a constituir una mena de dipòsit de municions de llavors.
La situació encinglerada i amb el domini del pla, a la part alta de la muntanya, la feien apta i estratègica per emmagatzemar el material per a la defensa del país.
Hom diu que en època indeterminada, a l'ermita de Sant Antoni es va fer moneda falsa, sense que aquest rumor es pugui mantenir amb fonament ni hagi tingut confirmació posterior.
La versió popular que a l'ermita de Sant Antoni s'havia fet moneda falsa explica que s'instal·lés per a tal una mena de màquines fetes de fusta.
A la part superior tenien un gran dipòsit en forma d'embut que sempre degotava oli, per tal de mantenir els fregaments ben untats i evitar la fressa, que al ressò de les roques hauria augmentat fins a esvair-se qui sap on.
El lloc i la dificultat d'arribar-hi li donaven bones condicions per poder fer de les seves els moneders falsos que hi treballaven.
**********************
Extret del llibre:Ermites i fonts montserratines.
AMICS DE MONTSERRAT.