Copio del llibre “Montserrat. Ermites i ermitans”
- “L'atracció irresistible de la muntanya de Montserrat, que han sentit els homes de totes les èpoques, ha estat amb seguretat un dels factors més importants per al desenvolupament de l'eremitisme que va fer possible la construcció de tretze ermites, poblades des del segle XVI fins el XIX, amb una regularitat que no ha existit pràcticament en cap altre lloc.
Val a dir que la vida eremítica era gairebé sempre totalment monàstica. Les ermites eren com un petit monestir i l'ermità un veritable monjo, subjecte al reglament monàstic ia la regla de Sant Benet, que ja parlava dels ermitans com una vocació especial, fruit de la maduresa dels anys i de la llarga prova de la vida cenobítica al monestir amb els altres monjos.
La vida de l'ermità es caracteritzava per la seva extraordinària austeritat: pobrament vestit, descalç, menjant només llegums, herbes, ous, formatge i pa fet sovint; el seu temps estava dedicat a la meditació, l'ofici diví i la lectura espiritual, així com diversos treballs materials i manuals: el treball de l'hort de les flors, buscant petits espais plans entre les roques de la muntanya, sovint de difícil accés.-
****************
La ermita de la santa Creu es l'única que fins ben recentment ha estat habitada per ermitans. Des del 1965 al 1972 pel pare Estanislau Llopart. Des del 1973 fins al 2003 pel pare Basili Girbau, que va estar a la Santa Creu fins que va morir.
Fotografía extreta de la xarxa
El pare Basili, a més de ser un gran erudit i admirador de la filosofia vedanta i el budisme, encarnava les grans virtuts de l'ermità, i acollia tots els pelegrins que es presentaven per mirar de respondre les preguntes existencials.
Octubre 1982
Quan algú li preguntava pel secret de la felicitat de la seva vida d'ermità, responia:
«Viure. No es tracta de filosofar ni de fer grans discursos. Estàs aquí, que més vols? Respires. El teu cor batega. Què importa l'ahir? Què importa el dia després? Estàs aquí. Llavors riu, riu a rebentar. Tens l'indispensable. No et fa falta ni més ni menys. Aquesta filosofia de vida li feia estar sempre alegre.
En el seu rostre de llarga i atapeïda barba, mai faltava un somriure. Perquè, com solia dir, «viu amb pau, silenci interior i despreniment». I la solitud? El pare Basili deia no conèixer-la. «La solitud habita en el cor. Jo no estic en solitud, per viure en una cova en plena muntanya.
Si vius en plenitud no pots estar sol. Sols estan els que viuen en un d'aquests edificis anònims de les grans ciutats, envoltats de milers de persones, però enmig d'una terrible solitud».
Un bon monjo, i una bona persona.
Benvolgut Robert.
ResponEliminaEt felicito per la iniciativa de tirar endavant aquest blog sobre la santa muntanya de Montserrat.
Per circumstàncies de la vida vaig tractar des de força jove amb el pare Basili i m'ha agradat el que has escrit. (jo era el jove, per descomptat, i no pas ell).
Només et faig una precisió sobre les dates durant les quals va fer d'ermità a la Santa Creu. Jo el vaig conèixer quan feia poc temps que hi era (si la memòria no em falla era l'any 1973), però després va passar un interval de temps que no hi va viure a l'ermita.
Des d'abans de la Pasqua de l'any 1976 i fins als volts dels anys 1980-81 el pare abat Cassià M. Just el va enviar a una fundació benedictina a l'illa de Mallorca (Binicanella, es deia el monestir). Jo el vaig anar visitar un parell de vegades allà. El que sé segur és que a l'any 1982 ja havia tornat d'allà i era a l'ermita perquè vam estar preparant el meu casament que ell va celebrar al cambril de l'església. Amb el pas dels anys aquesta fundació de Binicanella es va haver de clausurar per manca de vocacions. Aquesta segona etapa va ser la d'estada més llarga a l'ermita ja que va durar al voltant d'uns 18 anys.
I després als darrers anys de la seva vida no va ser tampoc a l'ermita. La memòria ja em falla, però jo diria que almenys uns dos anys abans de morir va haver de baixar a viure a la infermeria del monestir. Encara recordo que un cop hi va haver d'anar un helicòpter per baixar-lo per problemes de salut, i va estar unes setmanes ingressat a l'hospital de Manresa on el vaig visitar. L'edat no perdona a ningú, ermitans i monjos inclosos
Procuraré seguir-te i molta sort amb el blog.