LA CONNEXIÓ GAUDÍ

📷 Cavall Bernat de la Sagrada familia 

Setanta-una hores i mitja. Aquest és el temps que va inver­tir un joveníssim Antoni Gaudí per fer els plànols del pro­jecte de res­tau­ració de l’església de l’aba­dia de Mont­ser­rat. N’era tant, de novell, que encara no havia aca­bat la car­rera. Estava al quart curs, però quan li con­ve­nia fal­tava a classe per aten­dre els seus pri­mers encàrrecs pro­fes­si­o­nals. 

Un d’aquests va ser la recons­trucció del tem­ple de la mun­ta­nya sagrada, que s’aguan­tava per un fil des de prin­cipi del segle XIX. L’abat Miquel Mun­ta­das havia enco­ma­nat el 1871 la seva res­ti­tució a Fran­cesc de Paula Villar i Lozano, un arqui­tecte molt res­pec­tat que tenia al seu des­patx el mar­rec d’en Gaudí.

És a dir, que els plànols, qua­tre per ser pre­ci­sos, els va sig­nar ell, Villar, però, com acos­tuma a pas­sar en mol­tes fei­nes que com­par­tei­xen mes­tres i aju­dants, qui es va arre­man­gar per rea­lit­zar els dibui­xos va ser Gaudí. Ho sabem perquè va ano­tar totes les tas­ques que li con­fi­ava en un qua­dern, l’arxi­co­ne­gut com a Manus­crit de Reus (es diu així perquè és en aquesta ciu­tat on es con­serva). I en aquest text, dels pocs que han per­vis­cut amb la seva veu pròpia, és on hi ha deta­lla­des les setanta-una hores i mitja que va neces­si­tar per esbos­sar les línies de la futura església.

Aquesta no és pas una història inèdita, però sí que hau­ria que­dat molt més soter­rada si no hagués estat per una mira­cu­losa tro­ba­lla. El 2004, el con­junt de plànols, que ningú sabia on para­ven, van ser des­co­berts dar­rere d’uns lli­galls de docu­men­tació econòmica als arxius del mones­tir. 

I aquí sí que en comença una, d’història nova, que ha cul­mi­nat tot just ara amb la res­tau­ració dels papers, que es van tro­bar en un estat de con­ser­vació pèssim, bruts i tros­se­jats. 

Poca broma amb el que va haver d’afron­tar aquell Gaudí de vint i pocs anys. Després de la guerra del Francès, Mont­ser­rat va que­dar pràcti­ca­ment des­truït. El com­plex va ser ocu­pat i cre­mat el 1811 i les últi­mes pedres que que­da­ven dem­peus van sofrir el mateix el 1812. Cinc anys després, els mon­jos van nete­jar l’estampa diabòlica i l’acti­vi­tat reli­gi­osa es va reins­tau­rar de manera precària. 

La desa­mor­tit­zació de Men­dizábal del 1835 els va expul­sar i el san­tu­ari va estar tan­cat durant una dècada. Fins que la reina Isa­bel II els va dei­xar tor­nar. El pro­blema, però, no s’havia solu­ci­o­nat per la gràcia divina: l’església feia llàstima i no hi havia recur­sos per abor­dar la seva reforma plena, més enllà dels qua­tre pegats que es van posar per anar tirant.

El nome­na­ment de l’abat Mun­ta­das, el 1860, va mar­car un punt d’inflexió en aquest relat tan des­gra­ciat. “Volia dig­ni­fi­car el culte a la Mare de Déu i es va mar­car com a objec­tiu la cons­trucció d’un cam­bril”. El XIX seguia sent un segle con­vuls. La pro­cla­mació de l’efímera Pri­mera República, el 1873, va fer sal­tar pels aires tem­po­ral­ment el pla que l’abat ja tenia empa­rau­lat amb l’arqui­tecte Villar. 

Però tres anys després es va fer un gest simbòlic per no defa­llir: es va col·locar la pri­mera pedra dels absis. Això succeïa l’abril del 1876, i el novem­bre d’aquell mateix any es va acti­var el dis­seny dels plànols defi­ni­tius. Gaudí hi està a sobre. Al Manus­crit de Reus en va donant dades, que s’atu­ren el gener de l’any següent. “És un die­tari de tre­ball, tot i que també ens tro­bem amb infor­mació per­so­nal valu­osa.”

Per entre­veure com devia ser la seva relació amb Villar. Fàcil, segur que no. En el seu escrit, Gaudí diu que l’arqui­tecte titu­lar era “poc comu­ni­ca­tiu”. Vol dir això que l’apre­nent va fer els plànols lliu­re­ment i que, per tant, res­po­nien al seu propi cri­teri? O, tot al con­trari, que es va limi­tar a repli­car el que li havien orde­nat sense poder-ho ni tan sols dis­cu­tir? “Mai podrem saber què va ser idea seva o què li van manar fer”.

Vitrall dins la sagrada familia de Barcelona 

Si ja no es va enter­bo­lir del tot lla­vors, el vin­cle entre Villar i Gaudí es va tren­car uns anys després per culpa de la Sagrada Família. Villar va ser desig­nat direc­tor de les obres del monu­ment el 1877, però sis anys després les va aban­do­nar. El seu lloc el va ocu­par Gaudí. Curi­o­sa­ment, Villar només va ser a temps de cons­truir la cripta, on està enter­rat Gaudí.

Superats mil i un entre­bancs més, els absis van quedar enllestits el 1885. Faltaven tots els interiors i el nou abat, Josep Deàs, va considerar que eren econòmicament inassumibles tal com els havia plantejat Gaudí. “L’exuberància decorativa del cambril de la Mare de Déu que havia concebut es va descartar”, i es va arribar a un acord amb el fill de Villar, també arquitecte, perquè ho simplifiqués. Les obres es van culminar el 1896 amb les pintures de la cúpula de Joan Llimona.

Fos o no del seu gust, “Gaudí va ser sempre un devot de Montserrat. Hi va pujar tota la vida”, i va deixar la petjada del seu geni en un altre racó: el Primer misteri de glòria del rosari monumental, el grup escultòric més conegut del camí que du a la Santa Cova, on es va trobar la marededeu de Montserrat el 880. Que, per cert, tampoc es va acabar fent tal com ell ho havia imaginat.

Article: MARIA PALAU - el punt AVUI.

Però el que vull destacar en aquest cas és la admiració profunda que l'arquitecte professava per Montserrat. La primera trobada amb la 'muntanya màgica' ho va tenir sent estudiant d'arquitectura i col·laborant amb l'arquitecte Francisco del Villar en el projecte del Camarín i la seva capella posterior, aprofitant l'absis de l'Abadia de Montserrat, en què van aconseguir crear un dels llocs més màgics de l'Església, en l'estil romàntic més pur, amb gran policromia. 

Per anotacions trobades del mateix arquitecte se sap que el llavors jove Gaudí va tenir un protagonisme important en la col·locació de frisos i estàtues, i és per tant probable que la situació dels vuit àngels gegantins i les seves estranyes posicions de mans i braços no fossin alienes al jove estudiant d'arquitectura.

Un projecte monumental ideat per Gaudí per a Montserrat, que no es va arribar a fer: hauria consistit a coronar el Cavall Bernat (una de les agulles més emblemàtica de la muntanya) amb un mirador en forma de corona reial, incorporant a la paret un escut de Catalunya de vint metres d'alçada.

Un altre projecte relacionat amb Montserrat va ser el que va realitzar per a la família Güell el 1895, dissenyant una capella funerària per al monestir de Montserrat, obra irrealitzada de la qual es coneixen poques dades.

Li agradava el contacte amb la natura, per la qual cosa posteriorment es va fer membre del Centre Excursionista de Catalunya (1879), entitat amb què va realitzar nombrosos viatges per tot Catalunya i el sud de França i fins i tot la vellesa caminava uns deu quilòmetres diaris.

📷 fotos Blog Xavi Diez.

A la sagrada familia de Barcelona,com testimoni de la devocio a nostre senyora de Montserrat,el pinacle que remate el portal,de 15 metres d'alçada,es una alegoría a la muntanya de Montserrat,coronant-lo hi ha una imatge del Cavall Bernat, un dels monòlits més coneguts del massís de Montserrat.Gaudí es va inspirar en el cavall bernat.Inclus es va arribar a escalar el 1996 promogut pel ja desaparegut 'Josep Barberà'

 

Antoni Gaudí (al fons) amb el seu pare (centre), la neboda Rosa i el doctor Santaló en una visita a Montserrat (1904).

 

LA VINYA NOVA I L'ANTIGA RESIDÈNCIA DELS MONJOS

L'any 1566 el Monestir de Montserrat va comprar terres al Bruc per plantar ceps i augmentar la producció de vi que treia d'una altra finca d'Esparreguera i que, des de llavors, seria coneguda com la Vinya Vella, per diferenciar-la d'aquesta altra, que fou anomenada la Vinya Nova.

La Vinya Nova va ser molt més que una simple explotació vitícola i aviat es va convertir en un important complex productiu que proporcionava queviures als religiosos, escolanets, ermitans i pelegrins del Monestir, i residencial, preparat per acollir els monjos durant llargues temporades.

Més tard a causa del seu clima benigne i assolellat va ser destinada com a lloc de descans per als monjos sobretot "grans", cosa que ara anomenaríem una residència geriàtrica.

Restes antiga residència monjos.

A nivell residencial, es van construir espais per als treballadors laics i els monjos que habitaven la granja, però també un conjunt d'estades monacals i religioses integrat per cuina, refectori, cel·les, biblioteca i capella

La finca va ser consagrada majoritàriament al cultiu dels ceps i les oliveres, mentre que els bancals propers a la casa van ser convertits en horts. Es van construir cups per aixafar el raïm i una tafona per moldre les olives.

Situada al Bruc, Collbato.

Actualment es cultiva les terres i funciona un restaurant

L'ONFALS DE DELFOS

 Paviment de l'atri de Montserrat.

----------------------------------------------------

El terra de marbre blanc i negre va ser inspirat en el pis del capitoli de Roma (de Miquel Àngel) que al seu torn es va inspirar a l'onfals de Delfos.

L'ònfals significa melic i, segons la mitologia grega, seria la pedra deixada per Zeus al melic del món. L'historiador grec Pausanias (S.II) va deixar escrit que l'Ònfals és el símbol del centre còsmic on es crea la comunicació entre el món dels homes, el món dels morts i el dels déus.

L'ònfals de Delfos estava recobert amb imatges de gorgones, la més famosa d'aquestes criatures mitològiques és Medusa i com es pot observar al dibuix central del paviment de l'atri hi ha 4 grans meduses, veiem moltes al·lusions a animals marins, sobretot peixos.

Els més observadors notaran que el cercle sembla un zodíac circular.

A més, paraules com Verge i Peixos (Mare de Déu i peix) es troben a la mateixa distància que aquests signes al zodíac circular.

N'hi ha que diuen que els Benedictins són “els guardians de les entrades a l'infern” i molts ho interpreten com “els guardians dels portals a altres mons o portals dimensionals”.

Com sempre, hi ha una interpretació més “ortodoxa” del paviment de l'atri de la basílica.

El número 12 present a tot el disseny faria referència als 12 apòstols.

El cercle amb la creu podria fer al·lusió a la medalla benedictina i les “meduses” serien les 4 fonts del paradís.

Postal antiga de abans de possar el paviment.

L’atri de la Basílica és un dels llocs més visitats del Santuari de Montserrat. És l’espai que fa transició entre la plaça principal i l’Església. Per ell hi passen més del 90% de les persones que visiten Montserrat. Construït al segle XVIII, té una calidesa especial gràcies als esgrafiats de Josep Obiols que va fer als anys 40 de segle passat.

L'ACCIDENT DEL CREMALLERA

El tren cremallera de Montserrat va patir un terrible accident que pràcticament va suposar el final de la línia. El 25 de juliol del 1953 es va produir el fatal succés en xocar tres trens. Hi va haver vuit morts i dos-cents ferits.

El dia 25 va caure en dissabte i Monistrol de Montserrat celebrava la seva festa major.

Aquella jornada van sortir com cada dia sis cremalleres que feien la ruta habitual des de l'estació Monistrol Nord fins al Monestir de Montserrat. Passades les 9 del matí el segon comboi per causes desconegudes va fer una maniobra estranya, i en lloc de pujar va començar a retrocedir sense fre agafant molta velocitat fins a xocar amb el tercer comboi que anava darrere seu. Ambdós combois van continuar baixant a velocitat incontrolada.

A Monistrol es va habilitar un hospital de campanya a la carpa on s'havia de fer els actes de la festa major que va ser cancelada pel tràgic accident.

Aquest accident va suposar la destrucció de la meitat del parc mòbil de l'empresa i l'inici d'una crisi sense retorn que va portar al tancament de la línia el 1957. L'endemà d'aquell dissabte 25 de juliol del 1953, tot canviaria radicalment, uns anys abans es construiria l'actual carretera de Monistrol fins al monestir, i els cotxes serien els que començarien a fer la ruta cap a la muntanya. Amb aquest panorama el cremallera comença a tenir un gran descens de passatgers, fins al punt que el 23 de maig del 1957, va fer el seu últim viatge.

A finals del segle XX, la Generalitat de Catalunya es va plantejar construir un cremallera nou. Aquest nou cremallera no veuria finalitzat el seu projecte fins a l'any 2001 després d'un avantprojecte el 1991. Quaranta-sis anys després de la clausura es va inaugurar l'11 de juny del 2003 la nova infraestructura. El Cremallera va tornar a pujar a Montserrat, aquest cop sortint des de Monistrol fins al monestir, un tren que segueix fidel a una part del trajecte originari.

EL TIMBALER DEL BRUC

L’origen de la popular llegenda del timbaler del Bruc es remunta al juny de 1808, quan l’avanç de l’exèrcit francès cap a Manresa va mobilitzar els manresans. La capital del Bages s'havia convertit en l’epicentre de la insurrecció contra l’enemic napoleònic. Per això es va cridar a sometent amb l’objectiu de reunir a toc de campana el màxim nombre possible de civils armats amb tot allò que pogués ser útil per plantar cara als invasors. Aquesta era una mobilització extraordinària, d’aquelles que només es feien en les ocasions més especials. La consigna de les autoritats va ser aplegar-se a can Massana, a uns vint quilòmetres de Manresa, un indret estratègic on creien que podrien aturar els enemics.

Una defensa preparada a consciència

A més dels paisans manresans, hi havia reforços d’altres pobles del Bages, però també d’Igualada i, en general, de l’Anoia. Anaven armats de manera precària, però proveïts d’unes bales de ferro fabricades en tallers de Manresa —el ferrer Manel Casanya havia ideat unes bales, anomenades 'còniques', que podien travessar les cuirasses dels soldats de cavalleria francesos. A més, les inclemències meteorològiques jugaven a favor seu. La pluja caiguda aquell 5 de juny havia obligat els soldats napoleònics a aturar-se a Martorell.

Això va donar temps als pobles del voltant del Bruc a preparar la defensa a consciència. A mesura que passaven les hores, tot esperant l’enemic francès, es van sumar al sometent diverses guarnicions de militars fidels al rei d’Espanya, entre les quals hi havia la de Barcelona, i desertors —sobretot suïssos— de l'exèrcit francès. També soldats de la guarnició de Lleida que en aquells moments eren a Igualada, comandats pel general suís Francesc Krutter. Ells van marcar l’estratègia d’un atac que passaria a la història de Catalunya.

Una llegenda inversemblant

Els primers soldats francesos que van arribar a can Massana van ser sorpresos pels voluntaris catalans i els seus aliats que, amagats rere els matolls, els van disparar a boca de canó. Aquesta tempesta de foc va obligar els homes de Schwartz a dispersar-se per tota la muntanya. Enmig de la batalla, que va durar unes quantes hores, van arribar un centenar d’homes provinents de la vila de Santpedor. Un d’ells duia un timbal de la Congregació dels Dolors d’aquesta vila. Aquest és l’origen de la popular llegenda del timbaler del Bruc, que explica que, durant els combats, un noi es va posar a tocar aquest tambor. Els francesos, en sentir el soroll amplificat pel ressò generat per les muntanyes, van creure que un poderós exèrcit s’aproximava i van decidir fugir ràpidament. La història del timbaler del Bruc, però, sembla poc versemblant, sobretot si es té en compte que els homes de Schwartz eren soldats experimentats que havien lluitat per tot Europa.

El cert és que, gràcies a aquest primer atac demolidor, la batalla va finir amb la derrota francesa. En la seva la retirada, els invasors no van deixar de ser perseguits per diferents partides guerrilleres fins més enllà d’Esparreguera. En la primera batalla del Bruc, el general Schwartz va perdre més de 400 homes. La milícia catalana, sense cavalleria i sense artilleria, acabava de derrotar tota una divisió de 3.800 homes

Jordi Finestres (text), Antoni Moliner (asse

ssorament)

LA DESAPARICIÓ DE LA CAMPANA DE L'ERMITA DE SANT BENET

Alguns de vosaltres us preguntareu on és la campana de la ermita de sant Benet.

Hi ha la versió que algun escalador la va robar i se la va emportar a casa, allà pels anys 80...

A les meves orelles ha arribat una versió més romàntica i creïble que aquí us relato.

-La ermita fou destruida pels francesos el 31 de juliol de 1812. Posteriorment, l’any 1816 fou restaurada, però va acabar abandonada definitivament l'any 1821. 

Molts anys després, es va emprendre la seva restauració però, en lloc de recuperar l’antiga ermita,van decidir edificar l’actual, que fou inaugurada l’any 1927.

Passaven els anys i la capella estigué tancada sense cap ús. Fins que als anys 60 del segle passat un grup d’escaladors decideixen ocupar-la entrant per una de les finestres i la convertiren en refugi lliure. L’any 1979 dues parelles es van instal·lar i varen assumí la vigilància de l’espai, oferínt una sèrie de serveis a les persones que hi anaven.

📷 (En la foto adalt apreciem la campana)

És aleshores quan els monjos van pujar a buscar les restes que haurien quedat d'aquells anys en què s'havian cremat els mobles i desvalgut l'ermita.

Davant d’aquesta situació, al veure la capella, decideixen dessacralitzar-la i deixar-la com a refugi per senderistas i escaladors.

No sense abans despenjar i endur-se la campana amb ells...

(Al cap de poc temps entraria com a guarda Toni Jiménez, el qual després de parlar amb ell em confirma que a la seva entrada ja no hi havia la campana.)

Monestir de sant benet 

la campana resta oblidada durant uns anys al jardí privat dels monjos, al costat de sant iscle.

Fins que un bon dia es decideix portar-la al campanar del monestir de Sant Benet.

On actualment resideix com una de les tres campanes del monestir.

Si fos certa la història (i té molts números per ser així),la campana no es va perdre... simplement va canviar d'ubicació.

He de dir que un dia vaig conversar amb les monges del monestir de Sant Benet i elles no coneixien aquesta història...amb la qual cosa...tots són especulacions.

TORRENT DE LA FONT SECA O SANTA CATERINA INFERIOR

El Torrent de la Font Seca juntament amb el Torrent de Santa Caterina són potser l'itinerari més llarg de la conca Montserratina. Aquest cop decidim fer el descens de la part inferior del Torrent de la Font Seca, aquest s'obre pas entre les parets de la Codolosa i la serra de les Garrigoses.

Descens:

Senzill, 5 ràpels sense gran dificultat. Multitud de desgrimpadas,la majoria equipadas amb corda fixa.

 📷 Font seca 

El torrent de Santa Caterina-Font Seca, juntament amb el torrent de Santa Maria o Vallmala, és un dels traçats hidrològics més llargs del massís montserratí. Segons el sistema hidrològic del massís de Montserrat, el primer torrent rellevant que té la capçalera al peu de l'ermita de Santa Caterina, i que transcorre entre el serrat del Penitent, a l'oest, i la serra de Sant Joan a l'est, rep el nom de torrent de Santa Caterina. 

Un cop passat la Font Seca s'anomena torrent de la Font Seca i, després de l'ermita de la Salut, i quan deixa l'orientació sud i va cap a l'est, anant a buscar el riu Llobregat entre el massís i la muralla que formen les elevacions de la serra de Can Rogent i la serra d'en Rubió, se l’anomena torrent de la Salut que desguassa directament al riu Llobregat a les proximitats de l'indret anomenat el Cairat en l'entorn de Ca N'Astruc. Abans de fer-ho és anomenat torrent de Ca N'Astruc

El camí més suau és el Camí Vell de Montserrat també dit de les Bateries, podem escurçar els primers quilòmetres fent servir les Dreceres dels Graus o Fra Garí. 

El torrent esta equipat per realitzar el descens o l’ascens, tot i que ha sofert variacions al llarg del temps. Podem dividir el recorregut, en tres trams diferenciats;

(a) Anomenat torrent de Santa Caterina; és el que va des de l’ermita de Santa Caterina fins al Camí de les Bateries, en la zona on i trobem les ruïnes de la Font Seca. Aquest tram és força vestit de vegetació i l’equipament està molt embellit, i trobarem reunions per rapelar i alguns passamans de cable i corda. 

Els trams més verticals estan equipats amb alguns parabolts escadussers per pogué escalar la paret, amb passos d’escalada de V, V+. I trobem uns 5 ràpels, i uns 15 ressalts. El ràpel més llarg no arriba als 15 metres. 

El descens no és complicat, però l’estat del terreny alentirà la marxa, l’ascens és més complicat, tot i que alguns ressalts són evitables. És interessant porta algun estri per desbrossar.

b) Anomenat torrent de la Font Seca; és el que va des de les ruïnes de la cisterna de la Font Seca (Camí de les Bateries), fins a l’àrea d’esplai de la Salut. Aquest recorregut es divideix en dos parts; 

(b1) El primer tram des de la Font Seca, fins a la cruïlla del camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el Serrat de les Garrigoses. Aquest tram ha patit algun sabotatge, es varen treure les cordes i es varen fer mal bé les reunions, tot i així es pot fer, ja que la majoria de trams són curts ressalts.

Solament i trobem un ràpel d’uns 20 metres, que es pot realitzar posant la corda en un arbre, per fer l’ascens la part més complicada és aquest pas, on trobem algun parabolt per assegurar.

(b2) La segona part del descens va des del camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el Serrat de les Garrigoses, fins a l’ermita de la Salut. Aquest tram de torrent és el que presenta millors instal·lacions. 

I trobem 4 ràpels ben equipats, el més llarg d’uns 25 metres, tots els ressalts estan equipats amb cordes relativament noves. L’ascens és força complicat, tot i que l’equipament és un xic més generós que el que trobem a la part alta del torrent, i trobarem algun pas d’escalada de 6a que es pot fer en Ae. 

No és obligatori fer els tres trams seguits, es poden fraccionar per trams separats, ja que tots tres tenen bones aproximacions.

Text extret: http://esgarrapacrestes.blogspot.com/

Primer caminarem pel torrent per anar baixant per 3 o 4 ressalts amb corda fixa sense gaire complicació. L'alçada no passa de 4 o 5 m.

25m-És el més llarg i espectacular de tots. Comença en una lleixa àmplia on la instal·lació és química a la dreta. Es pot fraccionar en 2 ràpels de 15 i 10 m. pero mes rápid fer-ne només un.

És el darrer ràpel vertical per una canal més o menys estreta.

Només queda seguir el torrent fins arribar al Parking.

Aproximació:

Baixem al poble al carrer Pau Bertran per girar a la dreta per la Drecera des d'on surt un corriol que puja al mirador de Far Gari. Seguirem el PR (marques blanques i grogues) flanquejant la paret fins al torrent sec.

Una altra opció és pujar per l'esquerra a la Senyera per sota de la Roca Lisa. Allà girem a la dreta pel PR per igualment flanquejar la paret fins al torrent i la Font Seca

Material:

Casc ,corda1x60 o 2x25, material per descens.

 

DRECERA FRA GARÍ O CAMÍ DE LES ESCALES

La drecera de fra Garí és un corriol dret i costerut, una variant ràpida del Camí Vell de Collbató o de les bateries al Monestir de Montserrat i paralel·la a la drecera dels Graus. 

El tros inicial transcorre entre marges abandonats de pedra seca. Després, s'enfila per una canal de la muntanya, que cal superar grimpant fácilment per les pedres, en alguns trams, i pujant pels esglaons tallats a la roca, en altres. 

Al llarg del recorregut hi ha el Llit de fra Garí, una roca on es diu que va dormir l'ermità; i les Petjades de fra Garí, uns forats en forma de peu humà, molt difícils de veure.

Història :

Aquest corriol és documentat al segle XV i conegut històricament com el camí de les Escales, pels graons que hi ha tallats a la roca. 

L'itinerari començava al camí que anava de Collbató a Montserrat (aquest tram inicial és ara el carrer de la Drecera) i transcorria en mig de conreus, boscos i erms. La denominació de fra Garí és més moderna, però esmentada ja en la topografia del primer quart del segle XX. 

Aquest camí va restar perdut i oblidat fins que fa uns cinquanta anys va ser reobert per un veí de Collbató (Joan Castells, de cal Forner) i un estiuejant. 

Segons la llegenda de fra Garí, l'ermità va baixar per aquest camí quan anava a Roma a demanar perdó. El pecat que havia comès era tan pesat que va fer sengles clots a la roca on havia dormit i a les pedres on havia posat els peus.

Ruta:

Sortim de Collbató en direcció al camí de la Vinya Nova, seguirem les senyals del GR en un primer tram, fins a agafar el trencall de Fra Garí. 

Només sortim de Collbató trobem un plafó indicatiu de la Muntanya de Montserrat. Sortim del poble deixant el Pujol a ma dreta.

Primer el camí puja suaument de manera progressiva fins que cada cop es fa més pendent i aviat arribem a al bifurcació. Cal estar atents de no passar-nos-la. El camí principal es el GR i segueix recte o una mica a l'esquerra, que puja per la drecera dels Graus i la Taca Blanca.

Cal agafar un corriol que surt a la dreta amb marques de PR (blanques i grogues), que és més estret i comença una mica difuminat, anat pel dret, de cara a la roca. Aviat agafarem altura i la vista sobre la vall es maquíssima, si el dia és clar.