BLOG DIRIGIT A TOTES AQUELLES PERSONES AMB ESPERIT MONTSERRATI QUE VULGUIN ENDINSAR-SE A LA MONTANYA PER REALITZAR ALGUNA INTRÉPIDA ACTIVITAT DESITJANT COMPLEMENTAR UNA MICA LA SEVA INFORMACIÓ

LA IGNORADA ERMITA DESCONEGUDA.part 1.




Vull recalcar que el treball i la posterior reflexió d'aquest post, és fruit d'una modesta opinió personal.


Dit aixo...

Cal recordar que la Muntanya de Montserrat està formada per roques sedimentàries que formen un conglomerat molt dur de còdols i sorres unides per un ciment de carbonat càlcic molt resistent als fenòmens erosius. Però, Lentament, l’aigua va dissolent aquest ciment en el punts on és més feble. 



Coll de la momia . 


El potent i incessant flux de les aigües amb els processos de gelifracció i l'erosió pluvial provoca una erosió del terreny ( sobretot les roques més toves (argiles i gresos) i dóna lloc a colls* més o menys profunds.

*(El Coll és una depressió del terreny que es troba entre dues agulles i que permet el pas d'una a l'altra vessant).


La superfície terrestre adopta diverses formes que constitueixen el relleu. El relleu terrestre canvia contínuament a causa de l'acció conjunta de l'energia interna (processos endògens) i l'energia externa (processos exògens) del planeta. L'escorça de La Terra, per ser la capa més externa, es veu afectada per aquests processos geològics que la modelen. Tot aquest cicle de transformacions on es construeix i es destrueix el relleu terrestre es coneix amb el nom de Cicle Geològic.



Canal que puja al coll de la momia.


Els forts pendents fan que siguin freqüents els despreniments de blocs que poden quedar temporalment retinguts per altres roques o per la vegetació dels vessants. En conseqüència, el paisatge adquireix una tremenda dinàmica geològica: ordre i caos s'alternen al llarg del temps revelant una sensació d'agresta bellesa.



-Adalt l'escletxa per on es puja al jardí penjat

-Sota el jardinet 


Així doncs és ben segur que el coll que uneix l'espatlla dreta de la roca de la Mòmia amb la canal que porta els Flautats, ha anat minvant amb el pas dels segles, ajudat pel cicle geologic, en ser la seva ubicació una localització molt exposada als fenòmens atmosfèrics més radicals.



L'escletxa per on es puja té aquets dos forats verticals on segurament penjava una escala o passama.


Molt possiblement a l'inici de la vida erimitica, els 25 metres que separen actualment aquest coll des de la base fins a l'inici de l'antiga calçada, visible al jardí situat dalt l'espatlla, eren flanquejables en un fácil ascens gairebé a peu pla.


Seguint aquesta lògica, la teoria que hagués existit en aquest enclavament una primera ermita, no és tan desgavellat.



Canaletas picadas a la pedra per canalitzar l'aigua de pluja.


Cisterna (sarcófag de la Momia) picada a la pedra.


Antiga calcada i grao dalt el jardí.


D'aquesta manera s'explicaria i tindrien lògica entre altres coses : l'antiga calçada i esglaons, els canelons per canalitzar i recollir aigua de pluja picats en forma de V a la pedra (com a la resta d'ermites del massís) i la gran cisterna (anomenada sarcòfag) que podem admirar en aquest enclavament privilegiat.



Restes de estri cerámic trobat a les inmediacións.


La meva opinió personal després de documentar-me i veient les evidències exposades, és que abans de l'ermita de Sant Salvador coneguda, hi hauria existència d'un primer intent de primitiva ermita que podia haver estat situada als voltants del coll i tindria la seva cisterna perfectament tallada a l'espatlla de la mòmia...tot i que sembla que no va arribar a fructificar.





En blanc l'antiga ermita de sant Salvador,vermell l'actual i lila la hipótesis.


Malauradament al no existir text antic sobre la localització ,no está documentada, i amb el pas dels anys la variació geològica ha propiciat un difícil accés ; això ha estat definitiu per què hagi restat ignorada. 

 






BUSCA "GRAONS"

 


Després de caminar ,buscar i comptar els graons (cimentats o en roca picada) de "TOTA" la muntanya de Montserrat, ja puc donar la dada...un total de 8196 graons!! 




(crec que és la primera vegada que es té el còmput total)




L'equivalent a pujar i baixar completament la Sagrada Família ni més ni menys que 11 vegades 😅


*Agraeixo a Fede Fosalba el detall i la feinada de contar els esglaons de l'escala dreta que puja del jardí dels monjos fins a San Dimas i que és d'ús privat.

EL TREBALL DESAPARÈS

 



Com a dada curiosa trobada en la nostra indagatòria montserratina, cal anotar a la vida ascètica, que els romeus que pujaven al monestir per visitar les ermites en un passat -gairebé sempre gent distingida que restava tres dies en estada- deixaven algun donatiu com a almoina.


Els diners obtinguts anaven directament al monestir.




Per correspondre a aquesta generosa acció, el solitari religiós els ofrenava el record d'una medalla, uns rosaris, una estampa, una creu, treballs de veritable artesania tallats en fusta.


Les creus particularment representen veritables obres d'art.




Se'n té constància en museu d'alguna datada el 1677.


Ja al segle XX un dels Abat de montserrat fins i tot va haver de viatjar a itàlia per adquirir una d'aquestes peces.


Qui sap si la muntanya oculta guardada a prop d'alguna de les seves destruïdes i velles ermites alguna d'aquestes creus semienterrada a les rodalies, esperant algun romeu actual.







Creu d´ermità de Montserrat amb boix tallat i pirogravat del S XVIII.



Creu montserratina a bronze S XIX amb motius de la passió de Crist i emblema de Montserrat.





Antigament els ermitans confeccionaven aquestes creus en fusta de Boix i posteriorment algunes es feien en metall.

Mides 42cm x 25cm x 1,5cm. 1.700 gr.




Creus de fusta de Boix al Museu Marès de Barcelona




CORVUS CORAX

 

Una de les aus que més m'atreu i es fa notar la seva presència entre aquest gran mar de roques, parets i agulles, és sens dubte el Corb.


Foto: Joan Juan John


Pràcticament sempre acompanyant-nos amb la seva innata curiosat pels cims de Montserrat.


Nom científic: Corvus corax.


El corb comú és l'ocell més gros dels còrvids i dels passeriformes; és una au negra-negra: negres les plomes, les potes i els bec,el plomatge de color negre uniforme, la cua acabada en punta i tenen unes ales relativament més llargues que la resta de corvids.

Té una envergadura de 120-130 cm,el bec robust i la "barba" una mica marcada, com una mena de lleuger plomall sota el bec.
El seu pes pots variar entre 0,70 i 1,7k i viu entre 10 i 15 anys.


Quin soroll fa?

 
El seu grall és un ronc "Corrc" profund i sonor, així com una sèrie de "Corrp Corrp Corrp" emesos un rere l'altre.


És capaç d'emetre gran varietat de sons de la natura, fins i tot de la veu humana, pot bordar o riure (com ho faria un lloro).

És un animals summament intel·ligent, que pot resoldre un problema de manera lògica, posseeix un dels cervells més grans de totes les aus.

 
Recentment, s'ha descobert per primer cop, que a través de senyals cerebrals els corbs són capaços de percebre conscientment la informació sensorial; cosa que fins ara, només s'havia vist en humans i altres primats.


De què s’alimenta?


És omnívor i es considera una au oportunista; menja carronya, ous d’ocells, insectes, alguns vegetals i cereals i petits animals (granotes, ratolins, cargols)


Distribució i Hábitat:

 
Viu en tota mena d’ambients, des dels prats alpins dels Pirineus a les zones muntanyoses amb penya-segats, o a les planes cultivades.
Els corbs adults són ocells sedentaris que ocupen un mateix territori durant tot l’any.





Reproducció:

Fa un gran niu en cavitats i relleixos dels cingles o en grans arbres. La posta és de 4 a 7 ous.

Niuen de febrer a març ,i un cop troben parella, la conserven durant tota la vida (poden viure entre 10 i 15 anys).


Mentre escalem entre els penya-segats montserratins és molt comú escoltar-los i veure'ls volar en parella.

L'HISTÒRIC PAS DE LA PESSETA


El recorregut d'una moneda està lligat a la història del país i als esdeveniments del moment de la seva circulació. La pesseta, l'última moneda circulant a Espanya va ser el testimoni inert d'una de les distraccions que teníem els escaladors montserratins en dies plujosos en què havies de quedar-te a la plaça del monestir i enginyar-les per passar el temps.

Cada moneda arrossega un petit i singular tros de la història.


Als anys 80' Les monedes van ser testimonis d'excepció d'un singular pas de "boulder", en perfecte equilibri, en el qual proveïts d'una petita moneda de pesseta o 50 cèntims, s'introduïa a la fisureta existent entre dos blocs de pedra del mur existent entre l'abadia i el claustre gòtic.

El difícil moviment consistia a passar un petit tram de paret de banda a banda, amb els peus en un petit vorell i les flames d'un o dos dits fent palanca a la meitat de la moneda (l'altra meitat s'aguantava per la mateixa pressió efectuada a la fisureta).

El perfecte equilibri en els moviments era la distracció al funambulista joc.

Van ser molts els escaladors que van passar així estones de distracció i divertiment en jornades plujoses o bé en vivacs als porxos de la plaça o als de la zona de davant del bufet lliure, quan podies dormir arrasat fins que t'aixecava un serè a primera hora del matí.

temps era temps...


En anar a fer les fotos per a aquest post, vam tenir l'enorme sorpresa de trobar-nos encara descansant a la fissura de la paret una moneda que segurament hi porta gairebé mig segle.







REGISTRE D'ESTADANTS ERIMITICS

 


Sant Salvador.

Arriben a la trentena els ermitans que s'hostatjaren en el transcurs de la seva història.

Hi ha registrat que el seu ermità rebia anualment del rei Alfons II ,70 sous per a la vestimenta.

El 1262 hi va morir l'anacoreta Bertrand, després de sojornar-hi 45 anys.

També van ser morts per les tropes franceses en un dels seus assalts a les ermites, Cropis i Picanyol.

**********

Santa María Magdalena.

Segons el llibre "De reformatione hujus monasteri",del 1042, aquesta ermita había estat anteriorment el castell Othger.

**********

Santíssima Trinitat.

Arriben a 34 els religiosos que consten al registre d'estadants d'aquesta ermita.

Aquí va viure i la va restaurar magníficament el cèlebre missioner Dom Bernat Boil, que el 1493 acompanya Colom en el seu segon viatge, i fou el primer evangelitzador a terres americanes.

**********

Sant Dimes.

El registre de solitaris que van habitar durant les èpoques de pau arriben als 30 hostes.

Pels volantes del 719, s'alça el castell de Montsiat, Montserrat,o Marro,un dels quatre que guardaben la muntanya dels atacs que podien venir en aquella época.

**********

Santa Creu.

Es va registrar el pas d'una trentena d'ermitans durant la seva història.

**********

Sant Antoni.

Van fer estada durant el transcurs dels anys 34 ermitans,entre ells el P.Jaume Costa.

**********

Sant Joan Baptista.

L'any 1855 hi visque encara,entre les runes deixades per les tropes franceses,Joan Josep Espinosa,pilot d'un vaixell mercant que naufraga a les costes cantábriques.

**********

Sant Onofre.

Va estar llargues temporades l'abat Garsias de Cisneros, en recolliment solitari.

En el curs de la història hi sojornaren 16 ermitans.

**********

Sant Antoni.

Hi feren estada,durant el transcurs dels anys 34 ermitans,entre ells el P. Jaume Costa.

**********

Santa Anna.

Hi sojornaren més de 30 ermitans, entre ells l'últim, Macia Calvo, l'any 1820.

**********

Sant Benet.

Se sap que van passar en estada 29 ermitans.

**********

Sant Jeroni.

Van passar una trentena de religiosos durant el temps que va durar l'eremitatge.

**********

Santa Caterina.

El nombre d'ermitans que van fer penitència arriba a 34 segons el registre monacal.

**********

Sant Jaume.

40 anacoretes la van habitar en el transcurs de la història erimitica

TEBAIDA,TEBES I TABOR


Un ermità o eremita és una persona que tria professar una vida solitària i ascètica, sense contacte permanent amb la societat. En sentit lax, el terme es va estendre per significar tot aquell que viu en solitud, apartat dels vincles socials, en boscos, muntanyes, aturats o llocs desèrtics.


En el cristianisme, la vida eremítica té com a finalitat assolir una relació amb Déu que es considera més perfecta. La vida de l'ermità està caracteritzada generalment per valors que inclouen l'ascetisme, la penitència, l'allunyament del món urbà i la ruptura amb les preferències d'aquest, el silenci, la pregària, el treball i, de vegades, la itinerància. 


Alguns fixaven la seva missió en la cura i la protecció d'una ermita dedicada a algun sant, en general, en algun paratge despoblat i poc visitat. La jubilació de l'ermità es considerava part de la seva vida espiritual i del seu lliurament cristià.


Es mantenia la pobresa, però amb vestimenta i menjar adequats. Així, es va donar el nom d'ermitans a certes ordres religioses com les de Sant Pau, Sant Jeroni o Sant Agustí.


Es considera que l'eremitisme en el cristianisme va néixer a finals del segle III i principis del segle IV, particularment després de la pau constantiniana, quan els anomenats «Pares del Desert» van abandonar les ciutats de l'Imperi romà i zones limítrofes per anar a viure en aïllament i en el rigor dels deserts de Síria i Egipte, sobresortint el desert de la Tebaida.




La Tebaida va ser una província romana que comprenia la zona de l'Alt Egipte (sense l'Egipte Mitjà).

Dioclecià la va crear l'any 293, i abraçava fins a Siene (Syene) o Aswan Núbia, al sud, fins a Hermòpolis Magna, al nord, fins a la mar Roja, a l'est (en part dominada pels blèmies), i fins al desert occidental, a l'oest. Formà part de la diòcesi d'Orient. La capital era Tebes, que li va donar nom. 

En ser un desert, la Tebaida es va convertir en un lloc de retir de nombrosos ermitans cristians. Aquesta vida eremítica va ser introduïda a la Tebaida Inferior per Antonio Abad al segle III. Pacomi, a finals del segle IV, després de viure un temps com a ermità, va decidir crear una regla per a monjos en comunitat que tinguessin el treball i una vida senzilla i austera com a mitjà de subsistència. En l'art cristià, la Tebaida va ser representada com un eremitori o lloc amb nombrosos monjos, anacoretes i ermitans, sinònim de monaquisme.



Tebes coneguda pels antics egipcis com Uaset, era una antiga ciutat egípcia ubicada al llarg del Nil, a uns 800 quilòmetres al sud de la Mediterrània. Tebes va ser la principal ciutat del quart nom de l'Alt Egipte i va ser la capital d'Egipte, principalment durant l'Imperi Mitjà i l'Imperi Nou. Fou un centre de culte i la ciutat més venerada de l'antic Egipte durant el seu apogeu.



La muntanya Tabor està localitzada a la Baixa Galilea, a l'est de la Vall de Jezreel, 17 quilòmetres a l'oest del Mar de Galilea. La seva altura és de 575 m. i s'eleva a 400 m respecte al seu entorn. El seu cim es destaca des de lluny.


A jutjar per la toponimia de les antigues edificacions documentades,la configuració geológica de la muntanya de Montserrat ha tingut una influencia inmediata en el desenrotllament de l'eremitisme montserrati.


Així podem observar com durant el primer periode de penetració anacoretica,abans del segle XI,aquelles sorgeixen a la part inferior i mitjana de la mateixa muntanya,mentre que en la segona onada,que s'estén del segle XII a la primera meitat del segle XVI,es construeixen exclusivament a la regió superior,fins llavors considerada inaccesible i deshabitada.



Així doncs les ermites de Montserrat s’agruparen per regions seguint la tradició dels eremites del desert egipci. El torrent de Vallmala o torrent de Santa Maria, definirá clarament dues regions naturals a la muntanya. 

Les ermites més properes al monestir, Santa Anna, Sant Benet, Sant Salvador, Sant Antoni, Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes formaren la regió de Tebaida i es trobaven al marge esquerra del torrent de Santa María.

Sant Jeroni, la més allunyada, era la única ermita de la regió de Tabor. Les ermites situades al marge dret del torrent formaven la regió de Tebes i estaven integrades per les ermites de Santa Magdalena, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Caterina.



Els noms de Tebaida, Tebes i Tabor formen part de la cultura eremítica montserratina. Aquests mateixos termes foren emprats pels escriptors de les primeres guies d’excursionisme i escalada del massís perquè permetien identificar ràpidament unes regions prou conegudes. Actualment, aquests termes estan en desús i han estat substituïts per topònims més geogràfics. Així Tabor seria la regió de Sant Jeroni; la Tebaida seria la regió de Sant Salvador i Tebes fora la regió de les Gorres.



Es diu que el primer ermità va ser Pau, l'egipci que va viure noranta anys al desert (des de 250 a 340 dC).



Sant Onofre, ermità que va viure al desert egipci al segle IV.


 Referencias:

-Iconografía de les Ermites i dels ermitans de montserrat.per Dom Cebria Baraut.

-Ermites i fonts montserratines -amics del sol.

-totmontserrat.

-Hi

storia de Montserrat.P.Anselm M.Albareda.

TERCERA PART LLEGENDÀRIA MONTSERRATINA.


La versió folklòrica de Víctor Balaguer va ser comentada al seu llibre "Montserrat", i Joan Amades ho va ampliar amb la següent relació:


Al propi nucli muntanyós montserratí de Santa Magdalena hi ha quatre roques dretes disposades en rengla i amb més o menys simetria que representen les quatre barres de l'escut de Catalunya, que la mare de Déu de Montserrat va posar ella mateixa en aquell lloc per etern record i perpètua permanència, i perquè persistissin i perduressin contra tot vent i tota tempesta.

*****************


L'ermita de Sant Salvador va ser per molt de temps un cau de lladregots que campejaven per la muntanya i robaven als romeus i pelegrins portadors de diners i joies.

L'habitava un fals ermità que tenia un gos de molt bona vista i molt bon flaire.

Tant de dia com de nit, des de lluny descobria si s'acostava algú a l'ermita i distingia perfectament per l'olor si era gent de casa, contraris o simplement visitants. abans d'arribar, per mitjà de remenaments de cua explicava al seu amo quin tipus de gent venia i quants eren.

Així el que feia d'ermità tenia temps suficient per amagar els companys o fer-los sortir i posar-se a resar i treure de la vista tot allò que pogués descobrir el seu veritable ofici.

Per fer senyals i parlar amb els companys a gran distància i prevenir-los del perill o anunciar-los la proximitat d'algú que podia ser víctima de les malifetes, penjava per fora de l'ermita unes peces de roba, com si estengués la bugada.

La clau dels senyals estava basada en el nombre de peces, la mena, la distribució, l'ordre i el punt de col·locació. anys, però per fi van caure en mans de la justícia, que els penja amb tot rigor.


El monòlit que arrecera l'ermita de sant Salvador presenta una gran esquerda, fenomen geològic que es troba sovint a les roques en general i més al conglomerat.

La tradició atribueix aquest accident local al fet que en morir Jesucrist tothom es va compadir, així doncs també les pedres es van estremir de dolor com és el testimoni de l'esquerda de la roca de Sant Salvador.

****************



De l'ermita de santa Creu Joan Amades es publica el següent:

Quan l'ermità de Santa Creu va saber que s'acostaven els francesos, va tenir una pensada.

Sabia que el vi els agradava molt i va creure que no hi havia com donar-los mentre volguessin, però ben enverinat.

Va baixar als pobles del pla, va carregar tant vi com va poder i va fer tants viatges com li va ser possible.

Un cop ben proveïda l'ermita, va llençar al vi una bona quantitat d'herbes verinoses de les que creixen per la muntanya i quan va creure que ja havien deixat força substància, les va treure.

Al cap d'uns quants dies, una turbamulta de soldats francesos es va presentar a l'ermita i amb molt mals termes li van demanar de beure.

Aquest els va oferir el vi què ja havia preparat.

El capità, recelós, va obligar l'ermità a tastar-lo primer, com a garantia que el vi no fos metzinós.

L'ermità, heroicament, va beure un bon glop. La tropa, confiada, va empassar a desdir.

El pobre ermità va pagar el seu fervent patriotisme amb la vida, però va causar la mort rapida de tota aquella tropa.

Aquest va ser el primer contratemps que van tenir els francesos a Montserrat, on no es va escapar cap dels que va pujar.

*********************



Ermita de Sant Antoni.

El 25 de juliol de 1811, en arribar les tropes invasores arribades pel camí dels francesos, servia per guardar projectils de mà.

Explica la tradició que en el temps que per guerrejar hom engegava pedres amb mandrons i basetges, els que vivien a Montserrat recollien tots els rocs propis de ser llançats per aquell procediment i els guardaven a l'ermita de sant Antoni.

Venia a constituir una mena de dipòsit de municions de llavors.

La situació encinglerada i amb el domini del pla, a la part alta de la muntanya, la feien apta i estratègica per emmagatzemar el material per a la defensa del país.


Hom diu que en època indeterminada, a l'ermita de Sant Antoni es va fer moneda falsa, sense que aquest rumor es pugui mantenir amb fonament ni hagi tingut confirmació posterior.

La versió popular que a l'ermita de Sant Antoni s'havia fet moneda falsa explica que s'instal·lés per a tal una mena de màquines fetes de fusta.

A la part superior tenien un gran dipòsit en forma d'embut que sempre degotava oli, per tal de mantenir els fregaments ben untats i evitar la fressa, que al ressò de les roques hauria augmentat fins a esvair-se qui sap on.

El lloc i la dificultat d'arribar-hi li donaven bones condicions per poder fer de les seves els moneders falsos que hi treballaven.

**********************

Extret del llibre:Ermites i fonts montserratines.

AMICS DE MONTSERRAT.

ELS INDISPENSABLES POUS DE GLAÇ MONTSERRATINS



Un pou de glaç era un magatzem de neu o gel on hom conservava en fresc els aliments que no havien de menester.


Els Pous de Glaç es construïen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.


Es feien en llocs obacs i frescos, amb aigua embassada a prop. La construcció excavada en el sòl conservava la frescor, amb la qual cosa la qualitat del glaç era immillorable. 


S’utilitzà des del segle XVII al XIX. Durant els mesos més freds el gel s’hi emmagatzemava i es conservava a l’interior, i podía fer servir des de la primavera fins a Tots Sants.

La seva producció es feia de la següent manera: es produïen capes de gel a partir de la neu acumulada, d’un gruix que fos prou consistent, a prop d’un pam, i es trencava amb unes maces .

Es tracta d'una construcció feta foradant el terra en les muntanyes on neva durant l'hivern. Aquests clots, de planta sovint rectangulars però amb tendència el·líptica, es realitzaben amb el propòsit d'omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l'any. 



Generalment era un pou circular. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç, si bé de vegades els mes grans disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció. 

 La construcció sobresurtia a la superfície un metre aproximadament i era tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d'aigua per fusió afectes el gel, ja que amb la pedra seca, l'aigua podia sortir. 


L'activitat de les geleres artificials és coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX.  

Aixi dons la conservació d'aliments es realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament de la neu. 


En l'antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Aquest ús es va recuperar amb força en el Renaixement. La primera obra monogràfica europea sobre aquest tema, pel que sembla, és del metge valencià Francisco Franco, originari de Xàtiva i es titula Tractado de la nieve y del uso della (Sevilla, 1569). 

A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, existeix el vessant lúdic de consum d'aliments freds o gelats, sòlids o com a begudes. Dos anys més tard, el metge sevillà Nicolás Monardes va publicar el Libro que trata de la Nieve y sus propiedades; y de la manera que se ha de tener en el bever enfriado con ella; y de las otras maneras que ay de enfriar, a Sevilla 1571. Fins a intervinguts del segle XVII apareixen tractats com el de Juan de Carvajal, Utilidades de la nieve, deducidas de la buena medicina (Sevilla, 1611), Methodo curativo y uso de la nieve (Còrdova, 1640) del doctor Alonso de Burgos.

Els usos terapèutics més comuns del gel han estat: rebaixar la temperatura en els processos febrils, els produïts per l'epidèmia del còlera, com a calmant en casos de congestions cerebrals i particularment en la meningitis, detenir hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o fractures.

Això podria ser molt útil per als ermitans montserratins i fins i tot arribar a salvar vides.





La utilització d'aquets pous a Catalunya era una pràctica molt antiga. La primera documentació la trobem en segle XVI on es fa esment de la fabricació de gel a la montanya de Sant Llorenç, per proveir Terrassa i als barcelonins que el feien servir per refrescar els aliments i les begudes. 

Els pous de glaç es construïen en llocs obacs i freds on es pogués recollir el gel o la neu. Eren un pou cilíndric de grans dimensions recobert interiorment d’obra o pedra seca. La boca d’accés era una volta semiesfèrica en varies portelles per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,. Es dipositava una capa de gel o neu i un altre de palla i així successivament.

Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. 

Les poues s’obrien a l’estiu, als primers dies de juliol, per extreure el gel. El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant mules i matxos que portaven les sàrries ben carregades. 

Els blocs, al seu torn, anaven ben embolcallats amb sacs i mantes. Aquest transport havia de fer-se ràpidament per minimitzar-ne el desglaç, ja que normalment les pèrdues del volum de neu eren d’un 20 a un 25% del total transportat.

 



fotografia extreta del bloc totmonserrat.

Per situar correctament la zona.


Al serrat de sant Jeroni trobem la canal del Pou de Glaç, anomenada popularment con la canal del mejillón,situada just al nord de la capella de sant Jeroni, en l’anomenat coll del Pou de Glaç allí on es trobava, suposadament, el gran i antic pou de glaç de la zona.

No és estrany que totes les ermites dins la muntanya de Montserrat tinguessin el seu particular pou de glac (segurament a petita escala).

D'aquesta manera, els ermitans s'asseguraven la producció de gel sense haver de baixar al monestir.

Simplement una bona cisterna o un bon reducte en un lloc obac els assegurava un segur i fresc receptacle on albergar el gel.

De fet si busquem en aquestes ermites, totes incloïen a prop o no gaire lluny un lloc propici per a aquest menester.



Així doncs, hi ha la sospita que l'anomenat "sarcòfag de la mòmia" podria haver albergat un d'aquestes "fresqueres" o pous de gel.

Proveint així una de les zones més caloroses del massís.


Qui sap...només són suposicions.