TEBAIDA,TEBES I TABOR

Un ermità o eremita és una persona que tria professar una vida solitària i ascètica, sense contacte permanent amb la societat. En sentit lax, el terme es va estendre per significar tot aquell que viu en solitud, apartat dels vincles socials, en boscos, muntanyes, aturats o llocs desèrtics.

En el cristianisme, la vida eremítica té com a finalitat assolir una relació amb Déu que es considera més perfecta. La vida de l'ermità està caracteritzada generalment per valors que inclouen l'ascetisme, la penitència, l'allunyament del món urbà i la ruptura amb les preferències d'aquest, el silenci, la pregària, el treball i, de vegades, la itinerància. 

Alguns fixaven la seva missió en la cura i la protecció d'una ermita dedicada a algun sant, en general, en algun paratge despoblat i poc visitat. La jubilació de l'ermità es considerava part de la seva vida espiritual i del seu lliurament cristià.

Es mantenia la pobresa, però amb vestimenta i menjar adequats. Així, es va donar el nom d'ermitans a certes ordres religioses com les de Sant Pau, Sant Jeroni o Sant Agustí.

Es considera que l'eremitisme en el cristianisme va néixer a finals del segle III i principis del segle IV, particularment després de la pau constantiniana, quan els anomenats «Pares del Desert» van abandonar les ciutats de l'Imperi romà i zones limítrofes per anar a viure en aïllament i en el rigor dels deserts de Síria i Egipte, sobresortint el desert de la Tebaida.

La Tebaida va ser una província romana que comprenia la zona de l'Alt Egipte (sense l'Egipte Mitjà).

Dioclecià la va crear l'any 293, i abraçava fins a Siene (Syene) o Aswan Núbia, al sud, fins a Hermòpolis Magna, al nord, fins a la mar Roja, a l'est (en part dominada pels blèmies), i fins al desert occidental, a l'oest. Formà part de la diòcesi d'Orient. La capital era Tebes, que li va donar nom. 

En ser un desert, la Tebaida es va convertir en un lloc de retir de nombrosos ermitans cristians. Aquesta vida eremítica va ser introduïda a la Tebaida Inferior per Antonio Abad al segle III. Pacomi, a finals del segle IV, després de viure un temps com a ermità, va decidir crear una regla per a monjos en comunitat que tinguessin el treball i una vida senzilla i austera com a mitjà de subsistència. En l'art cristià, la Tebaida va ser representada com un eremitori o lloc amb nombrosos monjos, anacoretes i ermitans, sinònim de monaquisme.

Tebes coneguda pels antics egipcis com Uaset, era una antiga ciutat egípcia ubicada al llarg del Nil, a uns 800 quilòmetres al sud de la Mediterrània. Tebes va ser la principal ciutat del quart nom de l'Alt Egipte i va ser la capital d'Egipte, principalment durant l'Imperi Mitjà i l'Imperi Nou. Fou un centre de culte i la ciutat més venerada de l'antic Egipte durant el seu apogeu.

La muntanya Tabor està localitzada a la Baixa Galilea, a l'est de la Vall de Jezreel, 17 quilòmetres a l'oest del Mar de Galilea. La seva altura és de 575 m. i s'eleva a 400 m respecte al seu entorn. El seu cim es destaca des de lluny.

A jutjar per la toponimia de les antigues edificacions documentades,la configuració geológica de la muntanya de Montserrat ha tingut una influencia inmediata en el desenrotllament de l'eremitisme montserrati.

Així podem observar com durant el primer periode de penetració anacoretica,abans del segle XI,aquelles sorgeixen a la part inferior i mitjana de la mateixa muntanya,mentre que en la segona onada,que s'estén del segle XII a la primera meitat del segle XVI,es construeixen exclusivament a la regió superior,fins llavors considerada inaccesible i deshabitada.

Així doncs les ermites de Montserrat s’agruparen per regions seguint la tradició dels eremites del desert egipci. El torrent de Vallmala o torrent de Santa Maria, definirá clarament dues regions naturals a la muntanya. 

Les ermites més properes al monestir, Santa Anna, Sant Benet, Sant Salvador, Sant Antoni, Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes formaren la regió de Tebaida i es trobaven al marge esquerra del torrent de Santa María.

Sant Jeroni, la més allunyada, era la única ermita de la regió de Tabor. Les ermites situades al marge dret del torrent formaven la regió de Tebes i estaven integrades per les ermites de Santa Magdalena, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Caterina.

Els noms de Tebaida, Tebes i Tabor formen part de la cultura eremítica montserratina. Aquests mateixos termes foren emprats pels escriptors de les primeres guies d’excursionisme i escalada del massís perquè permetien identificar ràpidament unes regions prou conegudes. Actualment, aquests termes estan en desús i han estat substituïts per topònims més geogràfics. Així Tabor seria la regió de Sant Jeroni; la Tebaida seria la regió de Sant Salvador i Tebes fora la regió de les Gorres.

Es diu que el primer ermità va ser Pau, l'egipci que va viure noranta anys al desert (des de 250 a 340 dC).

Sant Onofre, ermità que va viure al desert egipci al segle IV.

 Referencias:

-Iconografía de les Ermites i dels ermitans de montserrat.per Dom Cebria Baraut.

-Ermites i fonts montserratines -amics del sol.

-totmontserrat.

-Hi

storia de Montserrat.P.Anselm M.Albareda.