La versió folklòrica de Víctor Balaguer va ser comentada al seu llibre "Montserrat", i Joan Amades ho va ampliar amb la següent relació:
Al propi nucli muntanyós montserratí de Santa Magdalena hi ha quatre roques dretes disposades en rengla i amb més o menys simetria que representen les quatre barres de l'escut de Catalunya, que la mare de Déu de Montserrat va posar ella mateixa en aquell lloc per etern record i perpètua permanència, i perquè persistissin i perduressin contra tot vent i tota tempesta.
*****************
L'ermita de Sant Salvador va ser per molt de temps un cau de lladregots que campejaven per la muntanya i robaven als romeus i pelegrins portadors de diners i joies.
L'habitava un fals ermità que tenia un gos de molt bona vista i molt bon flaire.
Tant de dia com de nit, des de lluny descobria si s'acostava algú a l'ermita i distingia perfectament per l'olor si era gent de casa, contraris o simplement visitants. abans d'arribar, per mitjà de remenaments de cua explicava al seu amo quin tipus de gent venia i quants eren.
Així el que feia d'ermità tenia temps suficient per amagar els companys o fer-los sortir i posar-se a resar i treure de la vista tot allò que pogués descobrir el seu veritable ofici.
Per fer senyals i parlar amb els companys a gran distància i prevenir-los del perill o anunciar-los la proximitat d'algú que podia ser víctima de les malifetes, penjava per fora de l'ermita unes peces de roba, com si estengués la bugada.
La clau dels senyals estava basada en el nombre de peces, la mena, la distribució, l'ordre i el punt de col·locació. anys, però per fi van caure en mans de la justícia, que els penja amb tot rigor.
El monòlit que arrecera l'ermita de sant Salvador presenta una gran esquerda, fenomen geològic que es troba sovint a les roques en general i més al conglomerat.
La tradició atribueix aquest accident local al fet que en morir Jesucrist tothom es va compadir, així doncs també les pedres es van estremir de dolor com és el testimoni de l'esquerda de la roca de Sant Salvador.
****************
De l'ermita de santa Creu Joan Amades es publica el següent:
Quan l'ermità de Santa Creu va saber que s'acostaven els francesos, va tenir una pensada.
Sabia que el vi els agradava molt i va creure que no hi havia com donar-los mentre volguessin, però ben enverinat.
Va baixar als pobles del pla, va carregar tant vi com va poder i va fer tants viatges com li va ser possible.
Un cop ben proveïda l'ermita, va llençar al vi una bona quantitat d'herbes verinoses de les que creixen per la muntanya i quan va creure que ja havien deixat força substància, les va treure.
Al cap d'uns quants dies, una turbamulta de soldats francesos es va presentar a l'ermita i amb molt mals termes li van demanar de beure.
Aquest els va oferir el vi què ja havia preparat.
El capità, recelós, va obligar l'ermità a tastar-lo primer, com a garantia que el vi no fos metzinós.
L'ermità, heroicament, va beure un bon glop. La tropa, confiada, va empassar a desdir.
El pobre ermità va pagar el seu fervent patriotisme amb la vida, però va causar la mort rapida de tota aquella tropa.
Aquest va ser el primer contratemps que van tenir els francesos a Montserrat, on no es va escapar cap dels que va pujar.
*********************
Ermita de Sant Antoni.
El 25 de juliol de 1811, en arribar les tropes invasores arribades pel camí dels francesos, servia per guardar projectils de mà.
Explica la tradició que en el temps que per guerrejar hom engegava pedres amb mandrons i basetges, els que vivien a Montserrat recollien tots els rocs propis de ser llançats per aquell procediment i els guardaven a l'ermita de sant Antoni.
Venia a constituir una mena de dipòsit de municions de llavors.
La situació encinglerada i amb el domini del pla, a la part alta de la muntanya, la feien apta i estratègica per emmagatzemar el material per a la defensa del país.
Hom diu que en època indeterminada, a l'ermita de Sant Antoni es va fer moneda falsa, sense que aquest rumor es pugui mantenir amb fonament ni hagi tingut confirmació posterior.
La versió popular que a l'ermita de Sant Antoni s'havia fet moneda falsa explica que s'instal·lés per a tal una mena de màquines fetes de fusta.
A la part superior tenien un gran dipòsit en forma d'embut que sempre degotava oli, per tal de mantenir els fregaments ben untats i evitar la fressa, que al ressò de les roques hauria augmentat fins a esvair-se qui sap on.
El lloc i la dificultat d'arribar-hi li donaven bones condicions per poder fer de les seves els moneders falsos que hi treballaven.
**********************
Extret del llibre:Ermites i fonts montserratines.
AMICS DE MONTSERRAT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada