Un pou de glaç era un magatzem de neu o gel on hom conservava en fresc els aliments que no havien de menester.
Es feien en llocs obacs i frescos, amb aigua embassada a prop. La construcció excavada en el sòl conservava la frescor, amb la qual cosa la qualitat del glaç era immillorable.
S’utilitzà des del segle XVII al XIX. Durant els mesos més freds el gel s’hi emmagatzemava i es conservava a l’interior, i podía fer servir des de la primavera fins a Tots Sants.
La seva producció es feia de la següent manera: es produïen capes de gel a partir de la neu acumulada, d’un gruix que fos prou consistent, a prop d’un pam, i es trencava amb unes maces .
Es tracta d'una construcció feta foradant el terra en les muntanyes on neva durant l'hivern. Aquests clots, de planta sovint rectangulars però amb tendència el·líptica, es realitzaben amb el propòsit d'omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l'any.
Generalment era un pou circular. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç, si bé de vegades els mes grans disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció.
La construcció sobresurtia a la superfície un metre aproximadament i era tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d'aigua per fusió afectes el gel, ja que amb la pedra seca, l'aigua podia sortir.
L'activitat de les geleres artificials és coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX.
Aixi dons la conservació d'aliments es realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament de la neu.
En l'antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Aquest ús es va recuperar amb força en el Renaixement. La primera obra monogràfica europea sobre aquest tema, pel que sembla, és del metge valencià Francisco Franco, originari de Xàtiva i es titula Tractado de la nieve y del uso della (Sevilla, 1569).
A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, existeix el vessant lúdic de consum d'aliments freds o gelats, sòlids o com a begudes. Dos anys més tard, el metge sevillà Nicolás Monardes va publicar el Libro que trata de la Nieve y sus propiedades; y de la manera que se ha de tener en el bever enfriado con ella; y de las otras maneras que ay de enfriar, a Sevilla 1571. Fins a intervinguts del segle XVII apareixen tractats com el de Juan de Carvajal, Utilidades de la nieve, deducidas de la buena medicina (Sevilla, 1611), Methodo curativo y uso de la nieve (Còrdova, 1640) del doctor Alonso de Burgos.
Els usos terapèutics més comuns del gel han estat: rebaixar la temperatura en els processos febrils, els produïts per l'epidèmia del còlera, com a calmant en casos de congestions cerebrals i particularment en la meningitis, detenir hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o fractures.
Això podria ser molt útil per als ermitans montserratins i fins i tot arribar a salvar vides.
La utilització d'aquets pous a Catalunya era una pràctica molt antiga. La primera documentació la trobem en segle XVI on es fa esment de la fabricació de gel a la montanya de Sant Llorenç, per proveir Terrassa i als barcelonins que el feien servir per refrescar els aliments i les begudes.
Els pous de glaç es construïen en llocs obacs i freds on es pogués recollir el gel o la neu. Eren un pou cilíndric de grans dimensions recobert interiorment d’obra o pedra seca. La boca d’accés era una volta semiesfèrica en varies portelles per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,. Es dipositava una capa de gel o neu i un altre de palla i així successivament.
Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel.
Les poues s’obrien a l’estiu, als primers dies de juliol, per extreure el gel. El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant mules i matxos que portaven les sàrries ben carregades.
Els blocs, al seu torn, anaven ben embolcallats amb sacs i mantes. Aquest transport havia de fer-se ràpidament per minimitzar-ne el desglaç, ja que normalment les pèrdues del volum de neu eren d’un 20 a un 25% del total transportat.
fotografia extreta del bloc totmonserrat.
Per situar correctament la zona.
Al serrat de sant Jeroni trobem la canal del Pou de Glaç, anomenada popularment con la canal del mejillón,situada just al nord de la capella de sant Jeroni, en l’anomenat coll del Pou de Glaç allí on es trobava, suposadament, el gran i antic pou de glaç de la zona.
No és estrany que totes les ermites dins la muntanya de Montserrat tinguessin el seu particular pou de glac (segurament a petita escala).
D'aquesta manera, els ermitans s'asseguraven la producció de gel sense haver de baixar al monestir.
Simplement una bona cisterna o un bon reducte en un lloc obac els assegurava un segur i fresc receptacle on albergar el gel.
De fet si busquem en aquestes ermites, totes incloïen a prop o no gaire lluny un lloc propici per a aquest menester.
Així doncs, hi ha la sospita que l'anomenat "sarcòfag de la mòmia" podria haver albergat un d'aquestes "fresqueres" o pous de gel.
Proveint així una de les zones més caloroses del massís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada