(crec que és la primera vegada que es té el còmput total)
L'equivalent a pujar i baixar completament la Sagrada Família ni més ni menys que 11 vegades 😅
Com a dada curiosa trobada en la nostra indagatòria montserratina, cal anotar a la vida ascètica, que els romeus que pujaven al monestir per visitar les ermites en un passat -gairebé sempre gent distingida que restava tres dies en estada- deixaven algun donatiu com a almoina.
Els diners obtinguts anaven directament al monestir.
Les creus particularment representen veritables obres d'art.
Se'n té constància en museu d'alguna datada el 1677.
Ja al segle XX un dels Abat de montserrat fins i tot va haver de viatjar a itàlia per adquirir una d'aquestes peces.
Una de les aus que més m'atreu i es fa notar la seva presència entre aquest gran mar de roques, parets i agulles, és sens dubte el Corb.
El corb comú és l'ocell més gros dels còrvids i dels passeriformes; és una au negra-negra: negres les plomes, les potes i els bec,el plomatge de color negre uniforme, la cua acabada en punta i tenen unes ales relativament més llargues que la resta de corvids.
Té una envergadura de 120-130 cm,el bec robust i la "barba" una mica marcada, com una mena de lleuger plomall sota el bec.
El seu pes pots variar entre 0,70 i 1,7k i viu entre 10 i 15 anys.
El seu grall és un ronc "Corrc" profund i sonor, així com una sèrie de "Corrp Corrp Corrp" emesos un rere l'altre.
És capaç d'emetre gran varietat de sons de la natura, fins i tot de la veu humana, pot bordar o riure (com ho faria un lloro).
És un animals summament intel·ligent, que pot resoldre un problema de manera lògica, posseeix un dels cervells més grans de totes les aus.
Recentment, s'ha descobert per primer cop, que a través de senyals cerebrals els corbs són capaços de percebre conscientment la informació sensorial; cosa que fins ara, només s'havia vist en humans i altres primats.
És omnívor i es considera una au oportunista; menja carronya, ous d’ocells, insectes, alguns vegetals i cereals i petits animals (granotes, ratolins, cargols)
Viu en tota mena d’ambients, des dels prats alpins dels Pirineus a les zones muntanyoses amb penya-segats, o a les planes cultivades.
Els corbs adults són ocells sedentaris que ocupen un mateix territori durant tot l’any.
Fa un gran niu en cavitats i relleixos dels cingles o en grans arbres. La posta és de 4 a 7 ous.
El recorregut d'una moneda està lligat a la història del país i als esdeveniments del moment de la seva circulació. La pesseta, l'última moneda circulant a Espanya va ser el testimoni inert d'una de les distraccions que teníem els escaladors montserratins en dies plujosos en què havies de quedar-te a la plaça del monestir i enginyar-les per passar el temps.
Cada moneda arrossega un petit i singular tros de la història.
El difícil moviment consistia a passar un petit tram de paret de banda a banda, amb els peus en un petit vorell i les flames d'un o dos dits fent palanca a la meitat de la moneda (l'altra meitat s'aguantava per la mateixa pressió efectuada a la fisureta).
El perfecte equilibri en els moviments era la distracció al funambulista joc.
Van ser molts els escaladors que van passar així estones de distracció i divertiment en jornades plujoses o bé en vivacs als porxos de la plaça o als de la zona de davant del bufet lliure, quan podies dormir arrasat fins que t'aixecava un serè a primera hora del matí.
temps era temps...
Sant Salvador.
Arriben a la trentena els ermitans que s'hostatjaren en el transcurs de la seva història.
Hi ha registrat que el seu ermità rebia anualment del rei Alfons II ,70 sous per a la vestimenta.
El 1262 hi va morir l'anacoreta Bertrand, després de sojornar-hi 45 anys.
També van ser morts per les tropes franceses en un dels seus assalts a les ermites, Cropis i Picanyol.
**********
Santa María Magdalena.
Segons el llibre "De reformatione hujus monasteri",del 1042, aquesta ermita había estat anteriorment el castell Othger.
**********
Santíssima Trinitat.
Arriben a 34 els religiosos que consten al registre d'estadants d'aquesta ermita.
Aquí va viure i la va restaurar magníficament el cèlebre missioner Dom Bernat Boil, que el 1493 acompanya Colom en el seu segon viatge, i fou el primer evangelitzador a terres americanes.
**********
Sant Dimes.
El registre de solitaris que van habitar durant les èpoques de pau arriben als 30 hostes.
Pels volantes del 719, s'alça el castell de Montsiat, Montserrat,o Marro,un dels quatre que guardaben la muntanya dels atacs que podien venir en aquella época.
**********
Santa Creu.
Es va registrar el pas d'una trentena d'ermitans durant la seva història.
**********
Sant Antoni.
Van fer estada durant el transcurs dels anys 34 ermitans,entre ells el P.Jaume Costa.
**********
Sant Joan Baptista.
L'any 1855 hi visque encara,entre les runes deixades per les tropes franceses,Joan Josep Espinosa,pilot d'un vaixell mercant que naufraga a les costes cantábriques.
**********
Sant Onofre.
Va estar llargues temporades l'abat Garsias de Cisneros, en recolliment solitari.
En el curs de la història hi sojornaren 16 ermitans.
**********
Sant Antoni.
Hi feren estada,durant el transcurs dels anys 34 ermitans,entre ells el P. Jaume Costa.
**********
Santa Anna.
Hi sojornaren més de 30 ermitans, entre ells l'últim, Macia Calvo, l'any 1820.
**********
Sant Benet.
Se sap que van passar en estada 29 ermitans.
**********
Sant Jeroni.
Van passar una trentena de religiosos durant el temps que va durar l'eremitatge.
**********
Santa Caterina.
El nombre d'ermitans que van fer penitència arriba a 34 segons el registre monacal.
**********
Sant Jaume.
40 anacoretes la van habitar en el transcurs de la història erimitica
Un ermità o eremita és una persona que tria professar una vida solitària i ascètica, sense contacte permanent amb la societat. En sentit lax, el terme es va estendre per significar tot aquell que viu en solitud, apartat dels vincles socials, en boscos, muntanyes, aturats o llocs desèrtics.
En el cristianisme, la vida eremítica té com a finalitat assolir una relació amb Déu que es considera més perfecta. La vida de l'ermità està caracteritzada generalment per valors que inclouen l'ascetisme, la penitència, l'allunyament del món urbà i la ruptura amb les preferències d'aquest, el silenci, la pregària, el treball i, de vegades, la itinerància.
Alguns fixaven la seva missió en la cura i la protecció d'una ermita dedicada a algun sant, en general, en algun paratge despoblat i poc visitat. La jubilació de l'ermità es considerava part de la seva vida espiritual i del seu lliurament cristià.
Es mantenia la pobresa, però amb vestimenta i menjar adequats. Així, es va donar el nom d'ermitans a certes ordres religioses com les de Sant Pau, Sant Jeroni o Sant Agustí.
Es considera que l'eremitisme en el cristianisme va néixer a finals del segle III i principis del segle IV, particularment després de la pau constantiniana, quan els anomenats «Pares del Desert» van abandonar les ciutats de l'Imperi romà i zones limítrofes per anar a viure en aïllament i en el rigor dels deserts de Síria i Egipte, sobresortint el desert de la Tebaida.
La Tebaida va ser una província romana que comprenia la zona de l'Alt Egipte (sense l'Egipte Mitjà).
Dioclecià la va crear l'any 293, i abraçava fins a Siene (Syene) o Aswan Núbia, al sud, fins a Hermòpolis Magna, al nord, fins a la mar Roja, a l'est (en part dominada pels blèmies), i fins al desert occidental, a l'oest. Formà part de la diòcesi d'Orient. La capital era Tebes, que li va donar nom.
En ser un desert, la Tebaida es va convertir en un lloc de retir de nombrosos ermitans cristians. Aquesta vida eremítica va ser introduïda a la Tebaida Inferior per Antonio Abad al segle III. Pacomi, a finals del segle IV, després de viure un temps com a ermità, va decidir crear una regla per a monjos en comunitat que tinguessin el treball i una vida senzilla i austera com a mitjà de subsistència. En l'art cristià, la Tebaida va ser representada com un eremitori o lloc amb nombrosos monjos, anacoretes i ermitans, sinònim de monaquisme.
Tebes coneguda pels antics egipcis com Uaset, era una antiga ciutat egípcia ubicada al llarg del Nil, a uns 800 quilòmetres al sud de la Mediterrània. Tebes va ser la principal ciutat del quart nom de l'Alt Egipte i va ser la capital d'Egipte, principalment durant l'Imperi Mitjà i l'Imperi Nou. Fou un centre de culte i la ciutat més venerada de l'antic Egipte durant el seu apogeu.
La muntanya Tabor està localitzada a la Baixa Galilea, a l'est de la Vall de Jezreel, 17 quilòmetres a l'oest del Mar de Galilea. La seva altura és de 575 m. i s'eleva a 400 m respecte al seu entorn. El seu cim es destaca des de lluny.
A jutjar per la toponimia de les antigues edificacions documentades,la configuració geológica de la muntanya de Montserrat ha tingut una influencia inmediata en el desenrotllament de l'eremitisme montserrati.
Així podem observar com durant el primer periode de penetració anacoretica,abans del segle XI,aquelles sorgeixen a la part inferior i mitjana de la mateixa muntanya,mentre que en la segona onada,que s'estén del segle XII a la primera meitat del segle XVI,es construeixen exclusivament a la regió superior,fins llavors considerada inaccesible i deshabitada.
Així doncs les ermites de Montserrat s’agruparen per regions seguint la tradició dels eremites del desert egipci. El torrent de Vallmala o torrent de Santa Maria, definirá clarament dues regions naturals a la muntanya.
Les ermites més properes al monestir, Santa Anna, Sant Benet, Sant Salvador, Sant Antoni, Santíssima Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes formaren la regió de Tebaida i es trobaven al marge esquerra del torrent de Santa María.
Sant Jeroni, la més allunyada, era la única ermita de la regió de Tabor. Les ermites situades al marge dret del torrent formaven la regió de Tebes i estaven integrades per les ermites de Santa Magdalena, Sant Joan, Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Caterina.
Els noms de Tebaida, Tebes i Tabor formen part de la cultura eremítica montserratina. Aquests mateixos termes foren emprats pels escriptors de les primeres guies d’excursionisme i escalada del massís perquè permetien identificar ràpidament unes regions prou conegudes. Actualment, aquests termes estan en desús i han estat substituïts per topònims més geogràfics. Així Tabor seria la regió de Sant Jeroni; la Tebaida seria la regió de Sant Salvador i Tebes fora la regió de les Gorres.
Es diu que el primer ermità va ser Pau, l'egipci que va viure noranta anys al desert (des de 250 a 340 dC).
Sant Onofre, ermità que va viure al desert egipci al segle IV.
Referencias:
-Iconografía de les Ermites i dels ermitans de montserrat.per Dom Cebria Baraut.
-Ermites i fonts montserratines -amics del sol.
-totmontserrat.
-Hi
storia de Montserrat.P.Anselm M.Albareda.
La versió folklòrica de Víctor Balaguer va ser comentada al seu llibre "Montserrat", i Joan Amades ho va ampliar amb la següent relació:
Al propi nucli muntanyós montserratí de Santa Magdalena hi ha quatre roques dretes disposades en rengla i amb més o menys simetria que representen les quatre barres de l'escut de Catalunya, que la mare de Déu de Montserrat va posar ella mateixa en aquell lloc per etern record i perpètua permanència, i perquè persistissin i perduressin contra tot vent i tota tempesta.
*****************
L'ermita de Sant Salvador va ser per molt de temps un cau de lladregots que campejaven per la muntanya i robaven als romeus i pelegrins portadors de diners i joies.
L'habitava un fals ermità que tenia un gos de molt bona vista i molt bon flaire.
Tant de dia com de nit, des de lluny descobria si s'acostava algú a l'ermita i distingia perfectament per l'olor si era gent de casa, contraris o simplement visitants. abans d'arribar, per mitjà de remenaments de cua explicava al seu amo quin tipus de gent venia i quants eren.
Així el que feia d'ermità tenia temps suficient per amagar els companys o fer-los sortir i posar-se a resar i treure de la vista tot allò que pogués descobrir el seu veritable ofici.
Per fer senyals i parlar amb els companys a gran distància i prevenir-los del perill o anunciar-los la proximitat d'algú que podia ser víctima de les malifetes, penjava per fora de l'ermita unes peces de roba, com si estengués la bugada.
La clau dels senyals estava basada en el nombre de peces, la mena, la distribució, l'ordre i el punt de col·locació. anys, però per fi van caure en mans de la justícia, que els penja amb tot rigor.
El monòlit que arrecera l'ermita de sant Salvador presenta una gran esquerda, fenomen geològic que es troba sovint a les roques en general i més al conglomerat.
La tradició atribueix aquest accident local al fet que en morir Jesucrist tothom es va compadir, així doncs també les pedres es van estremir de dolor com és el testimoni de l'esquerda de la roca de Sant Salvador.
****************
De l'ermita de santa Creu Joan Amades es publica el següent:
Quan l'ermità de Santa Creu va saber que s'acostaven els francesos, va tenir una pensada.
Sabia que el vi els agradava molt i va creure que no hi havia com donar-los mentre volguessin, però ben enverinat.
Va baixar als pobles del pla, va carregar tant vi com va poder i va fer tants viatges com li va ser possible.
Un cop ben proveïda l'ermita, va llençar al vi una bona quantitat d'herbes verinoses de les que creixen per la muntanya i quan va creure que ja havien deixat força substància, les va treure.
Al cap d'uns quants dies, una turbamulta de soldats francesos es va presentar a l'ermita i amb molt mals termes li van demanar de beure.
Aquest els va oferir el vi què ja havia preparat.
El capità, recelós, va obligar l'ermità a tastar-lo primer, com a garantia que el vi no fos metzinós.
L'ermità, heroicament, va beure un bon glop. La tropa, confiada, va empassar a desdir.
El pobre ermità va pagar el seu fervent patriotisme amb la vida, però va causar la mort rapida de tota aquella tropa.
Aquest va ser el primer contratemps que van tenir els francesos a Montserrat, on no es va escapar cap dels que va pujar.
*********************
Ermita de Sant Antoni.
El 25 de juliol de 1811, en arribar les tropes invasores arribades pel camí dels francesos, servia per guardar projectils de mà.
Explica la tradició que en el temps que per guerrejar hom engegava pedres amb mandrons i basetges, els que vivien a Montserrat recollien tots els rocs propis de ser llançats per aquell procediment i els guardaven a l'ermita de sant Antoni.
Venia a constituir una mena de dipòsit de municions de llavors.
La situació encinglerada i amb el domini del pla, a la part alta de la muntanya, la feien apta i estratègica per emmagatzemar el material per a la defensa del país.
Hom diu que en època indeterminada, a l'ermita de Sant Antoni es va fer moneda falsa, sense que aquest rumor es pugui mantenir amb fonament ni hagi tingut confirmació posterior.
La versió popular que a l'ermita de Sant Antoni s'havia fet moneda falsa explica que s'instal·lés per a tal una mena de màquines fetes de fusta.
A la part superior tenien un gran dipòsit en forma d'embut que sempre degotava oli, per tal de mantenir els fregaments ben untats i evitar la fressa, que al ressò de les roques hauria augmentat fins a esvair-se qui sap on.
El lloc i la dificultat d'arribar-hi li donaven bones condicions per poder fer de les seves els moneders falsos que hi treballaven.
**********************
Extret del llibre:Ermites i fonts montserratines.
AMICS DE MONTSERRAT.
Es feien en llocs obacs i frescos, amb aigua embassada a prop. La construcció excavada en el sòl conservava la frescor, amb la qual cosa la qualitat del glaç era immillorable.
S’utilitzà des del segle XVII al XIX. Durant els mesos més freds el gel s’hi emmagatzemava i es conservava a l’interior, i podía fer servir des de la primavera fins a Tots Sants.
La seva producció es feia de la següent manera: es produïen capes de gel a partir de la neu acumulada, d’un gruix que fos prou consistent, a prop d’un pam, i es trencava amb unes maces .
Es tracta d'una construcció feta foradant el terra en les muntanyes on neva durant l'hivern. Aquests clots, de planta sovint rectangulars però amb tendència el·líptica, es realitzaben amb el propòsit d'omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l'any.
Generalment era un pou circular. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç, si bé de vegades els mes grans disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció.
La construcció sobresurtia a la superfície un metre aproximadament i era tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d'aigua per fusió afectes el gel, ja que amb la pedra seca, l'aigua podia sortir.
L'activitat de les geleres artificials és coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX.
Aixi dons la conservació d'aliments es realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament de la neu.
En l'antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Aquest ús es va recuperar amb força en el Renaixement. La primera obra monogràfica europea sobre aquest tema, pel que sembla, és del metge valencià Francisco Franco, originari de Xàtiva i es titula Tractado de la nieve y del uso della (Sevilla, 1569).
A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, existeix el vessant lúdic de consum d'aliments freds o gelats, sòlids o com a begudes. Dos anys més tard, el metge sevillà Nicolás Monardes va publicar el Libro que trata de la Nieve y sus propiedades; y de la manera que se ha de tener en el bever enfriado con ella; y de las otras maneras que ay de enfriar, a Sevilla 1571. Fins a intervinguts del segle XVII apareixen tractats com el de Juan de Carvajal, Utilidades de la nieve, deducidas de la buena medicina (Sevilla, 1611), Methodo curativo y uso de la nieve (Còrdova, 1640) del doctor Alonso de Burgos.
Els usos terapèutics més comuns del gel han estat: rebaixar la temperatura en els processos febrils, els produïts per l'epidèmia del còlera, com a calmant en casos de congestions cerebrals i particularment en la meningitis, detenir hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o fractures.
Això podria ser molt útil per als ermitans montserratins i fins i tot arribar a salvar vides.
La utilització d'aquets pous a Catalunya era una pràctica molt antiga. La primera documentació la trobem en segle XVI on es fa esment de la fabricació de gel a la montanya de Sant Llorenç, per proveir Terrassa i als barcelonins que el feien servir per refrescar els aliments i les begudes.
Els pous de glaç es construïen en llocs obacs i freds on es pogués recollir el gel o la neu. Eren un pou cilíndric de grans dimensions recobert interiorment d’obra o pedra seca. La boca d’accés era una volta semiesfèrica en varies portelles per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,. Es dipositava una capa de gel o neu i un altre de palla i així successivament.
Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel.
Les poues s’obrien a l’estiu, als primers dies de juliol, per extreure el gel. El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant mules i matxos que portaven les sàrries ben carregades.
Els blocs, al seu torn, anaven ben embolcallats amb sacs i mantes. Aquest transport havia de fer-se ràpidament per minimitzar-ne el desglaç, ja que normalment les pèrdues del volum de neu eren d’un 20 a un 25% del total transportat.
Per situar correctament la zona.
Al serrat de sant Jeroni trobem la canal del Pou de Glaç, anomenada popularment con la canal del mejillón,situada just al nord de la capella de sant Jeroni, en l’anomenat coll del Pou de Glaç allí on es trobava, suposadament, el gran i antic pou de glaç de la zona.
No és estrany que totes les ermites dins la muntanya de Montserrat tinguessin el seu particular pou de glac (segurament a petita escala).
D'aquesta manera, els ermitans s'asseguraven la producció de gel sense haver de baixar al monestir.
Simplement una bona cisterna o un bon reducte en un lloc obac els assegurava un segur i fresc receptacle on albergar el gel.
De fet si busquem en aquestes ermites, totes incloïen a prop o no gaire lluny un lloc propici per a aquest menester.
Proveint així una de les zones més caloroses del massís.
Recopilant i refusant els textos escrits pels respectables autors que han tractat de compondre l'antiga història, aquests esmenten que abans de Crist, els Caldeus ja tenien el coneixement de la muntanya i que li van assignar el nom de Mons-Cells, relacionat amb una aglomeració de pinacles.
Una de les més florents cultures de la humanitat, la grega, també la va visitar. Aquests la van conèixer amb el nom de Mons Priapus, vinculat amb Démeter, deessa de la fertilitat.
En el ric mon dels grecs Priapus era Deu dels jardins i les vinyes, fill d'Afrodita el seu símbol era un objecte faliforme. Segons Plini, els cristians contemporanis de Crist la van batejar amb el nom de Mont-Estorcil (quasi-tortus).
L'Abat muntades al seu devocional llibre "Montserrat, el seu passat, el seu present i el seu futur" ens comenta que el nom està relacionat amb Crist, ja que a la seva mort la muntanya també es va ressentir patint una gran transformació, "quasi-tortus" significa l'expressió d'un gran dolor.
Diversos són els noms que durant el transcurs dels segles se li atribueixen a la muntanya i que els historiadors ens han deixat:
Serresius, Carraf, Mons Medilius, Mons Uranus n'han estat uns altres, però el primitiu nom de la muntanya, que sens dubte ja n'hauria de posseir un, no ha arribat fins a nosaltres.
Falsos, veritables o producte de la llegenda com suggereixen altres, tots aquests esdeveniments i els que segueixen, per manca de més documentació no podem considerar-ho sota un altre concepte de curiositat històrica per verificar.
També hi ha altres cronistes que corraboren que els romans la van anomenar Mons-Veneris i que l'any 197 d.C. els pagans van aixecar un temple a Venus, destruït més tard l'any 253 pels feligresos. Poc temps després van aixecar un altre temple al mateix lloc, es va tractar de la capella de Sant Miquel ; la història de Montserrat la descriu com la primera de una sèrie de capelles i ermites que omplirien la muntanya amb un sentit profundament religiós.
Molts anys més tard, la invasió morisca no trigaria a arribar. Pel nom que li van assignar a la muntanya també és segur que van haver de sentir una gran admiració pels extravagants monòlits.
Els àrabs suggestivament la van batejar "Gis-Taus",que significa "roques vigilants".
Segurament que la formació del nom actual se li deu després de l'expulsió àrab, o anys després, a mitjans del segle X, època en què més o menys se li atribuïen els noms següents: Mons Obserrato, Monten Obserratum, Montis-Serrati, Mont Serrat ,Montserratus i Montserrate.
Publicat el 10-10-2017
El massís de Montserrat ha sigut i segueix essent l'escola d'escalada predilecta a casa nostra. Ha vist passar generacions d' escaladors des de principis del segle XX i, en conseqüència, també ha vist com ha evolucionat el material i les tècniques d' aquesta disciplina excursionista.
El material, principalment, ha sigut el que més canvis ha sofert a causa dels avenços tecnològics i de màrqueting que han facilitat la seva fabricació i comercialització. Res a veure amb el material clàssic que utilitzaven els pioners. Clàssic i escàs. Val la pena donat que parlem de la creació d'un material que va revolucionar l escalada, sobretot a Montserrat, i també del seu inventor fer un breu recordatori de com va evolucionar, en la dècada dels cinquanta del segle XX, aquell material que avui ens sembla anacrònic.
En els anys cinquanta, a casa nostra, el material utilitzat per a escalar excepte les cordes i mosquetons era de fabricació casolana. Les espardenyes de sola de cànem eren les de caçador i els mosquetons de ferro eren els que utilitzaven els operaris de telefònica i poca cosa més. La manera de fer d'altres països europeus amb cultures alpines més antigues que la nostra, va influir en el canvi progressiu del material, tot i que aconseguir-lo resultava car.
Fins aquell moment, tal com hem dit, molt material havia estat fabricat pels mateixos escaladors perquè poques eren les botigues on es podia comprar. El fet era comprensible: la guerra civil i la postguerra van ser el gran fre que va paralitzar l' evolució natural de l'escalada com de tantes altres activitats. El material no havia evolucionat i a més, la postguerra havia deixat un panorama de pobresa impressionant. A poc a poc, es va anar introduint de l'estranger materials nous i tècniques noves. Tal vegada en Josep Manuel Anglada, per haver residit a Alemanya, va introduir la kleter (la coneguda cleta) a casa nostra i també les primeres cordes de perlon. Segons Anglada, va ser una època interessant perquè s'experimentava constantment amb els materials. Però a primers dels anys cinquanta, els escaladors encara eren un mercat insignificant per justificar una indústria i l'ús generalitzat de les cordes de perlon no va arribar fins a finals d aquella dècada.
A Montserrat, però, el problema que es presentava era d'una altra índole. El tipus de roca conglomerada i la manca de fissures per a poder-hi clavar els claus convencionals, dificultaven, sinó impedien, l'evolució sobretot quan s intentava obrir noves vies fora de les clàssiques normals obertes fins aquell moment. Les pitonisses de fissura que l'escalador santcugatenc Josep Ferrer i Jover havia promogut deu anys abans, ja no servien per solucionar el problema que se'ls plantejava a l' hora d'escalar parets sense fissures i amb un mínim de seguretat. Tal era el cas de la paret nord del Cavall Bernat.
Jordi Álvarez treballava amb el seu pare en un taller de Barcelona. Jove, fort i amb iniciativa es dedicava, els caps de setmana, a escalar sobretot a Montserrat com ho feien tots els escaladors de l'època. Montserrat, com ja hem dit, no era solament una escola, sinó que era, en aquells anys, un terreny d'aventura i de descobriment. Moltes agulles encara eren verges i les que no ho eren, oferien grans possibilitats per a obrir-hi nous i agosarats itineraris.
L' empenta d aquells joves escaladors com era el cas d'en Jordi Álvarez era inesgotable.
El pas endavant que les pitonisses de fissura van fer donar a l escalada l'any 1945 era limitat. Malgrat haver solucionat un gran problema quan es tractava de superar balmats i parets molt verticals amb poca presa, on la possibilitat de clavar claus convencionals era pràcticament impossible, les pitonisses de fissura seguien tenint una limitació evident: no eren prou segures encara que permetessin penjar-s hi completament.
Era evident, també, que no es podien fer reunions solament amb pitonisses i, per tant, els pitons eren necessaris sempre que existís, és clar, una bona fissura on poder clavar. Per aquest motiu alguns problemes quedaven per solucionar. Pel que fa al Cavall Bernat i a la seva paret nord est, solcada per una marcada fissura fins més amunt de la meitat, era, en aquells anys, punt d atracció de diferents cordades. Aquestes, amb el material clàssic, havien aconseguit enlairar-s hi fins que es topaven amb un immens pany de paret completament llis i balmat. Una vuitantena de metres impossibles d'escalar amb els mitjans de què disposaven.
Una d aquestes cordades estava formada per escaladors del GEDE: Company i Cortina i posteriorment, encara, Santacana i Gómez dos dels que havien vençut la paret de l'Aeri de Sant Jeroni. Ambdós escaladors es retiraven vençuts, no pas per les dificultats sinó per la impossibilitat tècnica de continuar. Així ho van comunicar a Jordi Álvarez i a Francesc Palau quan es van trobar amb ells. Era evident que alguna cosa havia de canviar, d'altra banda l'escalada a Montserrat quedaria condemnada a pujar per les fissures amb pitons i escarpes i a les arestes i parets on es podia ascendir en escalada lliure.
Jordi Álvarez havia tingut la idea de fer una pitonissa en forma de tac de fusta. A partir d aquí se li va ocórrer fer-hi un tall a l'extrem i col- locar-hi un tascó de ferro de manera que aquest, en tocar al fons de la roca, provoqués l'expansió del clau.
A falta d'una pedra, ho va provar al mateix carrer i va comprovar que podia resistir. La va anar perfeccionant i, finalment, la va fer rodona cosa que li va facilitar la confecció perquè ho podia fer mecànicament. Quant al burí per fer el forat, el va fer d'acer tret d unes vàlvules d'un motor de camió. El va dissenyar de tal manera que el va fer amb tres petites canals per a poder expulsar la pols que es produïa en perforar la roca. L' anella de la pitonissa no era soldada sinó feta amb filferro amb les dues puntes lligades als dos extrems allunyats que es podien apropar i pensat per a resistir traccions fortes en cas de penjar-s hi o de caiguda. Álvarez no disposava, en el taller del seu pare, de mitjans per a fer tantes peces mecanitzades i no podien fer-les fer a un taller perquè els resultava massa car. Aleshores va pensar que, comprant tija roscada i tallant-la, podria obtenir també unes pitonisses eficaces, ja que aquesta tija incorporava les dents de rosca i d'aquesta manera no els caldria utilitzar cap torn per a fer la dent mecanitzada.
El primer pas estava fet. Només faltava comprovar la seva eficàcia en la roca montserratina.
La primera prova la van fer a la roca dels Aurons. Per arribar-hi van fer nit a la balma de coll de Porc on hi van coincidir amb Ignasi Capeta i Toni Noves. L'endemà, a la mateixa balma, van fer una provatura: s hi va penjar primer ell i, finalment, tots quatre i la pitonissa va aguantar el pes sense arrencar-se. Després d aquesta escalada van fer una segona provatura al Cap de Mort juntament amb Miquel Navarro i Jaume Barrière i van escalar el sostre de la part del davant amb les pitonisses. També van fer el primer ràpel volat de 35 metres penjats de dues pitonisses al mateix Cap de Mort. Encara van aconseguir algunes altres ascensions com l 'Ou de Colom i la Caputxa a la regió d Agulles per acabar de completar les proves i totes elles van resultar eficaces. Solament els quedava la prova final, el gran repte: la paret NE del Cavall Bernat.
La part de la fissura d'aquesta via, tal com ja s'ha dit anteriorment, ja havia estat escalada per diferents cordades. Totes elles havien hagut d' abandonar de diferents llocs. La cordada formada per Santacana i Gómez va ser la que havia arribat més amunt, a l'anomenat balconet, al peu del mur final de més de vuitanta metres llis i desplomat.
L' escalada fins al balconet no els va suposar cap problema especial. Amb els mitjans clàssics van poder arribar-hi. Van fer dues cordades, una d' elles de suport. La primera estava formada per Francesc Palau, Miquel Navarro i Jordi Álvarez i la segona per Jaume Barriére, Jordi Gil i Jordi Ayats. També tenien el suport d'altres companys del Club, tots ells al corrent del seu projecte. Un cop arribats al forat el punt més ample de la fissura decideixen passar-hi la nit. Havien pujat, fins i tot, algunes fustes per a poder estar-hi més còmodes. A l'endemà escalen fins el balconet i comencen l escalada de la paret encara verge. Pugen uns vint-i-cinc metres i decideixen baixar i continuar un altre dia.
El següent cap de setmana hi tornen i poden escalar un tros més, fins a una franja vermella on, en Jordi Álvarez munta una reunió i tornen a baixar. El tercer cap de setmana va ser el definitiu. Després d'un esforç considerable, Álvarez, Ayats i Navarro arribaven al cim a mitja nit després de catorze hores d'escalada. La paret N.E. del Cavall Bernat havia estat vençuda. Acabava de néixer la via Puigmal.
**********
Jordi Álvarez, enamorat de la muntanya de Montserrat, va deixar la seva petja, com molts altres escaladors, fent diverses primeres ascensions. El seu estil i el coratge que el caracteritzaven, han fet d'ell una figura gairebé mítica.
Però no solament ha deixat el seu nom escrit a les parets, també l'ha deixat en les seves obres artístiques. Jordi Álvarez era tot un artista i va dissenyar i realitzar l'actual Moreneta que avui corona el cim del Cavall Bernat. Una obra esvelta i moderna que s'adiu als dies d'avui. Una Moreneta feta d acer de 40 mil-límetres de gruix amb una protecció de zenc, que pesa 350 quilos i que va ser pujada amb un helicòpter dels Bombers de la Generalitat el 25 d octubre de 1987. Al cim ja l'esperaven un grup d escaladors alguns dels quals hi havien fet nit. Aquell dia, en Jordi Álvarez va reblar el clau mai millor dit en col- locar la seva obra al cim de la roca on havia obert una de les vies més boniques de la muntanya.
Al cim de la Gorra Frígia, de feia molts anys, hi havia hagut una creu de ferro que era ben visible des del Monestir. Deteriorada pel pas del temps i pels elements, es va decidir col- locar-ne una de nova i moderna. Qui millor que en Jordi Álvarez per fer-ne el disseny i la fabricació?
Així va ser com va acabar de completar una obra que perdurarà en els anys. Amb el seu estil senzill de línies, però ferm en l'execució i acabats, la creu de la Gorra Frígia, així com la Moreneta del Cavall Bernat, ens recordarà sempre l'obra artística d'un gran escalador que ho va donar tot per aquesta muntanya.
La via Puigmal o Àlvarez-Navarro-Ayats al Cap de Mort va ser oberta l’any 1954 per Jordi Àlvarez, Miquel Navarro i Jordi Ayats, membres del Club Esquí Puigmal.
La curiositat d'aquesta via és que es va obrir el 18-6-54 com una escalada per provar el nou 'artilugi' per posteriorment poder obrir la Puigmal del Cavall Bernat (1a ascensió 17-10-54)
Fa uns anys, aquesta via va ser restaurada parcialment amb parabolts, però encara hi podem trobar algunes de les pitonisses del Jordi Àlvarez com a boniques peces de museu.
"La pitonisa es una pequeña clavija de 30 mm, de forma cilíndrica, roscada hasta su mitad, para que se adhiera mejor a la roca, gracias al roce al estar clavada. Está provista de un corte longitudinal de 15 mm de largo donde se coloca una pequeña cuña que provoca la expansión de la pitonisa al tocar el fondo del agujero, quedando fuertemente sujeta al aumentar de diámetro su parte interior.
Para colocar esta clavija, es indispensable hacer precisamente un agujero de unos 13 mm de fondo por 10 mm de diámetro, el cual se efectúa mediante un buril, herramienta especial de acero de unos 15 cm de largo y 10 mm de diámetro. Su cabeza, en forma de fresa, con seis dientes, está rebajada a la medida exacta de 9,25 mm, para el ajuste de la pitonisa.
Al extremo de la pitonisa va colocada una anilla para introducir los mosquetones. Esta anilla es de alambre de 3 mm, ligada en los dos extremos, y trabaja de forma que en caso de caída se juntan los dos cabos al estirarse, ocasionando una ligera suspensión y amortiguamiento.
Hemos comprobado que entre todos los modelos de las llamadas clavijas de expansión, esta pitonisa de expansión “Álvarez” es la más perfecta y segura. Las pruebas realizadas en los monolitos montserratinos del Cap de Mort, Ou del Colom, la Caputxa, nos han llevado a esta importante realización de la pared norte del Cavall Bernat, donde todas las tentativas habían fracasado ante la sucesión de difíciles y grandes techos, con lo cual creemos haber logrado un nuevo avance en la técnica de la llamada escalada acrobática y artificial, que tanto desarrollo y prestigio ha alcanzado en el maravilloso macizo de Montserrat."
