Transcripció d'un article de la revista cultural del CMSC.
Publicat el 10-10-2017
Text: Josep Fatjó i Gené. Escriptor i Alpinista.
-JORDI ÀLVAREZ.UN ESCALADOR DE DISSENY.-
El massís de Montserrat ha sigut i segueix essent l'escola d'escalada predilecta a casa nostra. Ha vist passar generacions d' escaladors des de principis del segle XX i, en conseqüència, també ha vist com ha evolucionat el material i les tècniques d' aquesta disciplina excursionista.
El material, principalment, ha sigut el que més canvis ha sofert a causa dels avenços tecnològics i de màrqueting que han facilitat la seva fabricació i comercialització. Res a veure amb el material clàssic que utilitzaven els pioners. Clàssic i escàs. Val la pena donat que parlem de la creació d'un material que va revolucionar l escalada, sobretot a Montserrat, i també del seu inventor fer un breu recordatori de com va evolucionar, en la dècada dels cinquanta del segle XX, aquell material que avui ens sembla anacrònic.
En els anys cinquanta, a casa nostra, el material utilitzat per a escalar excepte les cordes i mosquetons era de fabricació casolana. Les espardenyes de sola de cànem eren les de caçador i els mosquetons de ferro eren els que utilitzaven els operaris de telefònica i poca cosa més. La manera de fer d'altres països europeus amb cultures alpines més antigues que la nostra, va influir en el canvi progressiu del material, tot i que aconseguir-lo resultava car.
Fins aquell moment, tal com hem dit, molt material havia estat fabricat pels mateixos escaladors perquè poques eren les botigues on es podia comprar. El fet era comprensible: la guerra civil i la postguerra van ser el gran fre que va paralitzar l' evolució natural de l'escalada com de tantes altres activitats. El material no havia evolucionat i a més, la postguerra havia deixat un panorama de pobresa impressionant. A poc a poc, es va anar introduint de l'estranger materials nous i tècniques noves. Tal vegada en Josep Manuel Anglada, per haver residit a Alemanya, va introduir la kleter (la coneguda cleta) a casa nostra i també les primeres cordes de perlon. Segons Anglada, va ser una època interessant perquè s'experimentava constantment amb els materials. Però a primers dels anys cinquanta, els escaladors encara eren un mercat insignificant per justificar una indústria i l'ús generalitzat de les cordes de perlon no va arribar fins a finals d aquella dècada.
A Montserrat, però, el problema que es presentava era d'una altra índole. El tipus de roca conglomerada i la manca de fissures per a poder-hi clavar els claus convencionals, dificultaven, sinó impedien, l'evolució sobretot quan s intentava obrir noves vies fora de les clàssiques normals obertes fins aquell moment. Les pitonisses de fissura que l'escalador santcugatenc Josep Ferrer i Jover havia promogut deu anys abans, ja no servien per solucionar el problema que se'ls plantejava a l' hora d'escalar parets sense fissures i amb un mínim de seguretat. Tal era el cas de la paret nord del Cavall Bernat.
LA PITONISSA D EXPANSIÓ. UN PAS DEFINITIU
Jordi Álvarez treballava amb el seu pare en un taller de Barcelona. Jove, fort i amb iniciativa es dedicava, els caps de setmana, a escalar sobretot a Montserrat com ho feien tots els escaladors de l'època. Montserrat, com ja hem dit, no era solament una escola, sinó que era, en aquells anys, un terreny d'aventura i de descobriment. Moltes agulles encara eren verges i les que no ho eren, oferien grans possibilitats per a obrir-hi nous i agosarats itineraris.
L' empenta d aquells joves escaladors com era el cas d'en Jordi Álvarez era inesgotable.
El pas endavant que les pitonisses de fissura van fer donar a l escalada l'any 1945 era limitat. Malgrat haver solucionat un gran problema quan es tractava de superar balmats i parets molt verticals amb poca presa, on la possibilitat de clavar claus convencionals era pràcticament impossible, les pitonisses de fissura seguien tenint una limitació evident: no eren prou segures encara que permetessin penjar-s hi completament.
Era evident, també, que no es podien fer reunions solament amb pitonisses i, per tant, els pitons eren necessaris sempre que existís, és clar, una bona fissura on poder clavar. Per aquest motiu alguns problemes quedaven per solucionar. Pel que fa al Cavall Bernat i a la seva paret nord est, solcada per una marcada fissura fins més amunt de la meitat, era, en aquells anys, punt d atracció de diferents cordades. Aquestes, amb el material clàssic, havien aconseguit enlairar-s hi fins que es topaven amb un immens pany de paret completament llis i balmat. Una vuitantena de metres impossibles d'escalar amb els mitjans de què disposaven.
Una d aquestes cordades estava formada per escaladors del GEDE: Company i Cortina i posteriorment, encara, Santacana i Gómez dos dels que havien vençut la paret de l'Aeri de Sant Jeroni. Ambdós escaladors es retiraven vençuts, no pas per les dificultats sinó per la impossibilitat tècnica de continuar. Així ho van comunicar a Jordi Álvarez i a Francesc Palau quan es van trobar amb ells. Era evident que alguna cosa havia de canviar, d'altra banda l'escalada a Montserrat quedaria condemnada a pujar per les fissures amb pitons i escarpes i a les arestes i parets on es podia ascendir en escalada lliure.
Jordi Álvarez havia tingut la idea de fer una pitonissa en forma de tac de fusta. A partir d aquí se li va ocórrer fer-hi un tall a l'extrem i col- locar-hi un tascó de ferro de manera que aquest, en tocar al fons de la roca, provoqués l'expansió del clau.
A falta d'una pedra, ho va provar al mateix carrer i va comprovar que podia resistir. La va anar perfeccionant i, finalment, la va fer rodona cosa que li va facilitar la confecció perquè ho podia fer mecànicament. Quant al burí per fer el forat, el va fer d'acer tret d unes vàlvules d'un motor de camió. El va dissenyar de tal manera que el va fer amb tres petites canals per a poder expulsar la pols que es produïa en perforar la roca. L' anella de la pitonissa no era soldada sinó feta amb filferro amb les dues puntes lligades als dos extrems allunyats que es podien apropar i pensat per a resistir traccions fortes en cas de penjar-s hi o de caiguda. Álvarez no disposava, en el taller del seu pare, de mitjans per a fer tantes peces mecanitzades i no podien fer-les fer a un taller perquè els resultava massa car. Aleshores va pensar que, comprant tija roscada i tallant-la, podria obtenir també unes pitonisses eficaces, ja que aquesta tija incorporava les dents de rosca i d'aquesta manera no els caldria utilitzar cap torn per a fer la dent mecanitzada.
El primer pas estava fet. Només faltava comprovar la seva eficàcia en la roca montserratina.
PROVATURES
La primera prova la van fer a la roca dels Aurons. Per arribar-hi van fer nit a la balma de coll de Porc on hi van coincidir amb Ignasi Capeta i Toni Noves. L'endemà, a la mateixa balma, van fer una provatura: s hi va penjar primer ell i, finalment, tots quatre i la pitonissa va aguantar el pes sense arrencar-se. Després d aquesta escalada van fer una segona provatura al Cap de Mort juntament amb Miquel Navarro i Jaume Barrière i van escalar el sostre de la part del davant amb les pitonisses. També van fer el primer ràpel volat de 35 metres penjats de dues pitonisses al mateix Cap de Mort. Encara van aconseguir algunes altres ascensions com l 'Ou de Colom i la Caputxa a la regió d Agulles per acabar de completar les proves i totes elles van resultar eficaces. Solament els quedava la prova final, el gran repte: la paret NE del Cavall Bernat.
A partir d'aquell moment, la utilització de les pitonisses d'expansió faria canviar completament la concepció de l escalada a Montserrat.
La paraula impossible desapareixeria del vocabulari dels escaladors montserratins.
LA VIA PUIGMAL A LA PARET N.E. DEL CAVALL BERNAT
La part de la fissura d'aquesta via, tal com ja s'ha dit anteriorment, ja havia estat escalada per diferents cordades. Totes elles havien hagut d' abandonar de diferents llocs. La cordada formada per Santacana i Gómez va ser la que havia arribat més amunt, a l'anomenat balconet, al peu del mur final de més de vuitanta metres llis i desplomat.
L' escalada fins al balconet no els va suposar cap problema especial. Amb els mitjans clàssics van poder arribar-hi. Van fer dues cordades, una d' elles de suport. La primera estava formada per Francesc Palau, Miquel Navarro i Jordi Álvarez i la segona per Jaume Barriére, Jordi Gil i Jordi Ayats. També tenien el suport d'altres companys del Club, tots ells al corrent del seu projecte. Un cop arribats al forat el punt més ample de la fissura decideixen passar-hi la nit. Havien pujat, fins i tot, algunes fustes per a poder estar-hi més còmodes. A l'endemà escalen fins el balconet i comencen l escalada de la paret encara verge. Pugen uns vint-i-cinc metres i decideixen baixar i continuar un altre dia.
El següent cap de setmana hi tornen i poden escalar un tros més, fins a una franja vermella on, en Jordi Álvarez munta una reunió i tornen a baixar. El tercer cap de setmana va ser el definitiu. Després d'un esforç considerable, Álvarez, Ayats i Navarro arribaven al cim a mitja nit després de catorze hores d'escalada. La paret N.E. del Cavall Bernat havia estat vençuda. Acabava de néixer la via Puigmal.
Text: Josep Fatjó i Gené
**********
Jordi Álvarez, enamorat de la muntanya de Montserrat, va deixar la seva petja, com molts altres escaladors, fent diverses primeres ascensions. El seu estil i el coratge que el caracteritzaven, han fet d'ell una figura gairebé mítica.
Però no solament ha deixat el seu nom escrit a les parets, també l'ha deixat en les seves obres artístiques. Jordi Álvarez era tot un artista i va dissenyar i realitzar l'actual Moreneta que avui corona el cim del Cavall Bernat. Una obra esvelta i moderna que s'adiu als dies d'avui. Una Moreneta feta d acer de 40 mil-límetres de gruix amb una protecció de zenc, que pesa 350 quilos i que va ser pujada amb un helicòpter dels Bombers de la Generalitat el 25 d octubre de 1987. Al cim ja l'esperaven un grup d escaladors alguns dels quals hi havien fet nit. Aquell dia, en Jordi Álvarez va reblar el clau mai millor dit en col- locar la seva obra al cim de la roca on havia obert una de les vies més boniques de la muntanya.
Al cim de la Gorra Frígia, de feia molts anys, hi havia hagut una creu de ferro que era ben visible des del Monestir. Deteriorada pel pas del temps i pels elements, es va decidir col- locar-ne una de nova i moderna. Qui millor que en Jordi Álvarez per fer-ne el disseny i la fabricació?
Així va ser com va acabar de completar una obra que perdurarà en els anys. Amb el seu estil senzill de línies, però ferm en l'execució i acabats, la creu de la Gorra Frígia, així com la Moreneta del Cavall Bernat, ens recordarà sempre l'obra artística d'un gran escalador que ho va donar tot per aquesta muntanya.
Resenya que apareix al 'Montserrat Pam a pam' de Josep Barberà i Suqué.
La via Puigmal o Àlvarez-Navarro-Ayats al Cap de Mort va ser oberta l’any 1954 per Jordi Àlvarez, Miquel Navarro i Jordi Ayats, membres del Club Esquí Puigmal.
Fotos extretes del blog DOMZALSKI de Xavi Díez
La curiositat d'aquesta via és que es va obrir el 18-6-54 com una escalada per provar el nou 'artilugi' per posteriorment poder obrir la Puigmal del Cavall Bernat (1a ascensió 17-10-54)
Fa uns anys, aquesta via va ser restaurada parcialment amb parabolts, però encara hi podem trobar algunes de les pitonisses del Jordi Àlvarez com a boniques peces de museu.
Als butlletins nº 34 i 35 (anys 1954-55) de la revista Montaña, el propi Jordi Àlvarez descriu les pitonisses d’expansió:
"La pitonisa es una pequeña clavija de 30 mm, de forma cilíndrica, roscada hasta su mitad, para que se adhiera mejor a la roca, gracias al roce al estar clavada. Está provista de un corte longitudinal de 15 mm de largo donde se coloca una pequeña cuña que provoca la expansión de la pitonisa al tocar el fondo del agujero, quedando fuertemente sujeta al aumentar de diámetro su parte interior.
Foto extreta del blog Terapia vertical
Para colocar esta clavija, es indispensable hacer precisamente un agujero de unos 13 mm de fondo por 10 mm de diámetro, el cual se efectúa mediante un buril, herramienta especial de acero de unos 15 cm de largo y 10 mm de diámetro. Su cabeza, en forma de fresa, con seis dientes, está rebajada a la medida exacta de 9,25 mm, para el ajuste de la pitonisa.
Al extremo de la pitonisa va colocada una anilla para introducir los mosquetones. Esta anilla es de alambre de 3 mm, ligada en los dos extremos, y trabaja de forma que en caso de caída se juntan los dos cabos al estirarse, ocasionando una ligera suspensión y amortiguamiento.
Hemos comprobado que entre todos los modelos de las llamadas clavijas de expansión, esta pitonisa de expansión “Álvarez” es la más perfecta y segura. Las pruebas realizadas en los monolitos montserratinos del Cap de Mort, Ou del Colom, la Caputxa, nos han llevado a esta importante realización de la pared norte del Cavall Bernat, donde todas las tentativas habían fracasado ante la sucesión de difíciles y grandes techos, con lo cual creemos haber logrado un nuevo avance en la técnica de la llamada escalada acrobática y artificial, que tanto desarrollo y prestigio ha alcanzado en el maravilloso macizo de Montserrat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada