ELS INDISPENSABLES POUS DE GLAÇ MONTSERRATINS

Un pou de glaç era un magatzem de neu o gel on hom conservava en fresc els aliments que no havien de menester.

Els Pous de Glaç es construïen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.

Es feien en llocs obacs i frescos, amb aigua embassada a prop. La construcció excavada en el sòl conservava la frescor, amb la qual cosa la qualitat del glaç era immillorable. 

S’utilitzà des del segle XVII al XIX. Durant els mesos més freds el gel s’hi emmagatzemava i es conservava a l’interior, i podía fer servir des de la primavera fins a Tots Sants.

La seva producció es feia de la següent manera: es produïen capes de gel a partir de la neu acumulada, d’un gruix que fos prou consistent, a prop d’un pam, i es trencava amb unes maces .

Es tracta d'una construcció feta foradant el terra en les muntanyes on neva durant l'hivern. Aquests clots, de planta sovint rectangulars però amb tendència el·líptica, es realitzaben amb el propòsit d'omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de disposar-ne durant la resta de l'any. 

Generalment era un pou circular. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç, si bé de vegades els mes grans disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció. 

 La construcció sobresurtia a la superfície un metre aproximadament i era tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d'aigua per fusió afectes el gel, ja que amb la pedra seca, l'aigua podia sortir. 

L'activitat de les geleres artificials és coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX.  

Aixi dons la conservació d'aliments es realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament de la neu. 

En l'antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Aquest ús es va recuperar amb força en el Renaixement. La primera obra monogràfica europea sobre aquest tema, pel que sembla, és del metge valencià Francisco Franco, originari de Xàtiva i es titula Tractado de la nieve y del uso della (Sevilla, 1569). 

A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, existeix el vessant lúdic de consum d'aliments freds o gelats, sòlids o com a begudes. Dos anys més tard, el metge sevillà Nicolás Monardes va publicar el Libro que trata de la Nieve y sus propiedades; y de la manera que se ha de tener en el bever enfriado con ella; y de las otras maneras que ay de enfriar, a Sevilla 1571. Fins a intervinguts del segle XVII apareixen tractats com el de Juan de Carvajal, Utilidades de la nieve, deducidas de la buena medicina (Sevilla, 1611), Methodo curativo y uso de la nieve (Còrdova, 1640) del doctor Alonso de Burgos.

Els usos terapèutics més comuns del gel han estat: rebaixar la temperatura en els processos febrils, els produïts per l'epidèmia del còlera, com a calmant en casos de congestions cerebrals i particularment en la meningitis, detenir hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o fractures.

Això podria ser molt útil per als ermitans montserratins i fins i tot arribar a salvar vides.

La utilització d'aquets pous a Catalunya era una pràctica molt antiga. La primera documentació la trobem en segle XVI on es fa esment de la fabricació de gel a la montanya de Sant Llorenç, per proveir Terrassa i als barcelonins que el feien servir per refrescar els aliments i les begudes. 

Els pous de glaç es construïen en llocs obacs i freds on es pogués recollir el gel o la neu. Eren un pou cilíndric de grans dimensions recobert interiorment d’obra o pedra seca. La boca d’accés era una volta semiesfèrica en varies portelles per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,. Es dipositava una capa de gel o neu i un altre de palla i així successivament.

Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. 

Les poues s’obrien a l’estiu, als primers dies de juliol, per extreure el gel. El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant mules i matxos que portaven les sàrries ben carregades. 

Els blocs, al seu torn, anaven ben embolcallats amb sacs i mantes. Aquest transport havia de fer-se ràpidament per minimitzar-ne el desglaç, ja que normalment les pèrdues del volum de neu eren d’un 20 a un 25% del total transportat.

 

fotografia extreta del bloc totmonserrat.

Per situar correctament la zona.

Al serrat de sant Jeroni trobem la canal del Pou de Glaç, anomenada popularment con la canal del mejillón,situada just al nord de la capella de sant Jeroni, en l’anomenat coll del Pou de Glaç allí on es trobava, suposadament, el gran i antic pou de glaç de la zona.

No és estrany que totes les ermites dins la muntanya de Montserrat tinguessin el seu particular pou de glac (segurament a petita escala).

D'aquesta manera, els ermitans s'asseguraven la producció de gel sense haver de baixar al monestir.

Simplement una bona cisterna o un bon reducte en un lloc obac els assegurava un segur i fresc receptacle on albergar el gel.

De fet si busquem en aquestes ermites, totes incloïen a prop o no gaire lluny un lloc propici per a aquest menester.

Així doncs, hi ha la sospita que l'anomenat "sarcòfag de la mòmia" podria haver albergat un d'aquestes "fresqueres" o pous de gel.

Proveint així una de les zones més caloroses del massís.

Qui sap...només són suposicions.

GIS -TAUS

1570.Montserrat"Theatrum Orbis Terrarum"Abrahan Ortelius, Italia,1608:Montserato ente Munistro i Colibato.

Recopilant i refusant els textos escrits pels respectables autors que han tractat de compondre l'antiga història, aquests esmenten que abans de Crist, els Caldeus ja tenien el coneixement de la muntanya i que li van assignar el nom de Mons-Cells, relacionat amb una aglomeració de pinacles.

Una de les més florents cultures de la humanitat, la grega, també la va visitar. Aquests la van conèixer amb el nom de Mons Priapus, vinculat amb Démeter, deessa de la fertilitat. 

En el ric mon dels grecs Priapus era Deu dels jardins i les vinyes, fill d'Afrodita el seu símbol era un objecte faliforme. Segons Plini, els cristians contemporanis de Crist la van batejar amb el nom de Mont-Estorcil (quasi-tortus).

L'Abat muntades al seu devocional llibre "Montserrat, el seu passat, el seu present i el seu futur" ens comenta que el nom està relacionat amb Crist, ja que a la seva mort la muntanya també es va ressentir patint una gran transformació, "quasi-tortus" significa l'expressió d'un gran dolor.

Diversos són els noms que durant el transcurs dels segles se li atribueixen a la muntanya i que els historiadors ens han deixat:

Serresius, Carraf, Mons Medilius, Mons Uranus n'han estat uns altres, però el primitiu nom de la muntanya, que sens dubte ja n'hauria de posseir un, no ha arribat fins a nosaltres.

Falsos, veritables o producte de la llegenda com suggereixen altres, tots aquests esdeveniments i els que segueixen, per manca de més documentació no podem considerar-ho sota un altre concepte de curiositat històrica per verificar.

També hi ha altres cronistes que corraboren que els romans la van anomenar Mons-Veneris i que l'any 197 d.C. els pagans van aixecar un temple a Venus, destruït més tard l'any 253 pels feligresos. Poc temps després van aixecar un altre temple al mateix lloc, es va tractar de la capella de Sant Miquel ; la història de Montserrat la descriu com la primera de una sèrie de capelles i ermites que omplirien la muntanya amb un sentit profundament religiós.

Molts anys més tard, la invasió morisca no trigaria a arribar. Pel nom que li van assignar a la muntanya també és segur que van haver de sentir una gran admiració pels extravagants monòlits.

Els àrabs suggestivament la van batejar "Gis-Taus",que significa "roques vigilants".

Segurament que la formació del nom actual se li deu després de l'expulsió àrab, o anys després, a mitjans del segle X, època en què més o menys se li atribuïen els noms següents: Mons Obserrato, Monten Obserratum, Montis-Serrati, Mont Serrat ,Montserratus i Montserrate.

"Som ara... certament al jardí de l'Edèn..."

Del viatger F.Thicknesse, referint-se a Montserrat.

Extracte dels afegiments al pròleg de la 2a edició de l'imprescindible lliure:

MONTSERRAT ASCENSIONES DE LEYENDA

per: ANTONIO GARCÍA PICAZO.

JORDI ÀLVAREZ.UN ESCALADOR DE DISSENY

Transcripció d'un article de la revista cultural del CMSC. 

Publicat el 10-10-2017 

Text: Josep Fatjó i Gené. Escriptor i Alpinista.

-JORDI ÀLVAREZ.UN ESCALADOR DE DISSENY.-

El massís de Montserrat ha sigut i segueix essent l'escola d'escalada predilecta a casa nostra. Ha vist passar generacions d' escaladors des de principis del segle XX i, en conseqüència, també ha vist com ha evolucionat el material i les tècniques d' aquesta disciplina excursionista. 

El material, principalment, ha sigut el que més canvis ha sofert a causa dels avenços tecnològics i de màrqueting que han facilitat la seva fabricació i comercialització. Res a veure amb el material clàssic que utilitzaven els pioners. Clàssic i escàs. Val la pena donat que parlem de la creació d'un material que va revolucionar l escalada, sobretot a Montserrat, i també del seu inventor fer un breu recordatori de com va evolucionar, en la dècada dels cinquanta del segle XX, aquell material que avui ens sembla anacrònic. 

En els anys cinquanta, a casa nostra, el material utilitzat per a escalar excepte les cordes i mosquetons era de fabricació casolana. Les espardenyes de sola de cànem eren les de caçador i els mosquetons de ferro eren els que utilitzaven els operaris de telefònica i poca cosa més. La manera de fer d'altres països europeus amb cultures alpines més antigues que la nostra, va influir en el canvi progressiu del material, tot i que aconseguir-lo resultava car. 

Fins aquell moment, tal com hem dit, molt material havia estat fabricat pels mateixos escaladors perquè poques eren les botigues on es podia comprar. El fet era comprensible: la guerra civil i la postguerra van ser el gran fre que va paralitzar l' evolució natural de l'escalada com de tantes altres activitats. El material no havia evolucionat i a més, la postguerra havia deixat un panorama de pobresa impressionant. A poc a poc, es va anar introduint de l'estranger materials nous i tècniques noves. Tal vegada en Josep Manuel Anglada, per haver residit a Alemanya, va introduir la kleter (la coneguda cleta) a casa nostra i també les primeres cordes de perlon. Segons Anglada, va ser una època interessant perquè s'experimentava constantment amb els materials. Però a primers dels anys cinquanta, els escaladors encara eren un mercat insignificant per justificar una indústria i l'ús generalitzat de les cordes de perlon no va arribar fins a finals d aquella dècada. 

A Montserrat, però, el problema que es presentava era d'una altra índole. El tipus de roca conglomerada i la manca de fissures per a poder-hi clavar els claus convencionals, dificultaven, sinó impedien, l'evolució sobretot quan s intentava obrir noves vies fora de les clàssiques normals obertes fins aquell moment. Les pitonisses de fissura que l'escalador santcugatenc Josep Ferrer i Jover havia promogut deu anys abans, ja no servien per solucionar el problema que se'ls plantejava a l' hora d'escalar parets sense fissures i amb un mínim de seguretat. Tal era el cas de la paret nord del Cavall Bernat.

LA PITONISSA D EXPANSIÓ. UN PAS DEFINITIU

Jordi Álvarez treballava amb el seu pare en un taller de Barcelona. Jove, fort i amb iniciativa es dedicava, els caps de setmana, a escalar sobretot a Montserrat com ho feien tots els escaladors de l'època. Montserrat, com ja hem dit, no era solament una escola, sinó que era, en aquells anys, un terreny d'aventura i de descobriment. Moltes agulles encara eren verges i les que no ho eren, oferien grans possibilitats per a obrir-hi nous i agosarats itineraris. 

L' empenta d aquells joves escaladors com era el cas d'en Jordi Álvarez era inesgotable.

El pas endavant que les pitonisses de fissura van fer donar a l escalada l'any 1945 era limitat. Malgrat haver solucionat un gran problema quan es tractava de superar balmats i parets molt verticals amb poca presa, on la possibilitat de clavar claus convencionals era pràcticament impossible, les pitonisses de fissura seguien tenint una limitació evident: no eren prou segures encara que permetessin penjar-s hi completament. 

Era evident, també, que no es podien fer reunions solament amb pitonisses i, per tant, els pitons eren necessaris sempre que existís, és clar, una bona fissura on poder clavar. Per aquest motiu alguns problemes quedaven per solucionar. Pel que fa al Cavall Bernat i a la seva paret nord est, solcada per una marcada fissura fins més amunt de la meitat, era, en aquells anys, punt d atracció de diferents cordades. Aquestes, amb el material clàssic, havien aconseguit enlairar-s hi fins que es topaven amb un immens pany de paret completament llis i balmat. Una vuitantena de metres impossibles d'escalar amb els mitjans de què disposaven. 

Una d aquestes cordades estava formada per escaladors del GEDE: Company i Cortina i posteriorment, encara, Santacana i Gómez dos dels que havien vençut la paret de l'Aeri de Sant Jeroni. Ambdós escaladors es retiraven vençuts, no pas per les dificultats sinó per la impossibilitat tècnica de continuar. Així ho van comunicar a Jordi Álvarez i a Francesc Palau quan es van trobar amb ells. Era evident que alguna cosa havia de canviar, d'altra banda l'escalada a Montserrat quedaria condemnada a pujar per les fissures amb pitons i escarpes i a les arestes i parets on es podia ascendir en escalada lliure. 

Jordi Álvarez havia tingut la idea de fer una pitonissa en forma de tac de fusta. A partir d aquí se li va ocórrer fer-hi un tall a l'extrem i col- locar-hi un tascó de ferro de manera que aquest, en tocar al fons de la roca, provoqués l'expansió del clau.

A falta d'una pedra, ho va provar al mateix carrer i va comprovar que podia resistir. La va anar perfeccionant i, finalment, la va fer rodona cosa que li va facilitar la confecció perquè ho podia fer mecànicament. Quant al burí per fer el forat, el va fer d'acer tret d unes vàlvules d'un motor de camió. El va dissenyar de tal manera que el va fer amb tres petites canals per a poder expulsar la pols que es produïa en perforar la roca. L' anella de la pitonissa no era soldada sinó feta amb filferro amb les dues puntes lligades als dos extrems allunyats que es podien apropar i pensat per a resistir traccions fortes en cas de penjar-s hi o de caiguda. Álvarez no disposava, en el taller del seu pare, de mitjans per a fer tantes peces mecanitzades i no podien fer-les fer a un taller perquè els resultava massa car. Aleshores va pensar que, comprant tija roscada i tallant-la, podria obtenir també unes pitonisses eficaces, ja que aquesta tija incorporava les dents de rosca i d'aquesta manera no els caldria utilitzar cap torn per a fer la dent mecanitzada. 

El primer pas estava fet. Només faltava comprovar la seva eficàcia en la roca montserratina. 

PROVATURES 

La primera prova la van fer a la roca dels Aurons. Per arribar-hi van fer nit a la balma de coll de Porc on hi van coincidir amb Ignasi Capeta i Toni Noves. L'endemà, a la mateixa balma, van fer una provatura: s hi va penjar primer ell i, finalment, tots quatre i la pitonissa va aguantar el pes sense arrencar-se. Després d aquesta escalada van fer una segona provatura al Cap de Mort juntament amb Miquel Navarro i Jaume Barrière i van escalar el sostre de la part del davant amb les pitonisses. També van fer el primer ràpel volat de 35 metres penjats de dues pitonisses al mateix Cap de Mort. Encara van aconseguir algunes altres ascensions com l 'Ou de Colom i la Caputxa a la regió d Agulles per acabar de completar les proves i totes elles van resultar eficaces. Solament els quedava la prova final, el gran repte: la paret NE del Cavall Bernat. 

A partir d'aquell moment, la utilització de les pitonisses d'expansió faria canviar completament la concepció de l escalada a Montserrat. 

La paraula impossible desapareixeria del vocabulari dels escaladors montserratins. 

LA VIA PUIGMAL A LA PARET N.E. DEL CAVALL BERNAT 

La part de la fissura d'aquesta via, tal com ja s'ha dit anteriorment, ja havia estat escalada per diferents cordades. Totes elles havien hagut d' abandonar de diferents llocs. La cordada formada per Santacana i Gómez va ser la que havia arribat més amunt, a l'anomenat balconet, al peu del mur final de més de vuitanta metres llis i desplomat.

L' escalada fins al balconet no els va suposar cap problema especial. Amb els mitjans clàssics van poder arribar-hi. Van fer dues cordades, una d' elles de suport. La primera estava formada per Francesc Palau, Miquel Navarro i Jordi Álvarez i la segona per Jaume Barriére, Jordi Gil i Jordi Ayats. També tenien el suport d'altres companys del Club, tots ells al corrent del seu projecte. Un cop arribats al forat el punt més ample de la fissura decideixen passar-hi la nit. Havien pujat, fins i tot, algunes fustes per a poder estar-hi més còmodes. A l'endemà escalen fins el balconet i comencen l escalada de la paret encara verge. Pugen uns vint-i-cinc metres i decideixen baixar i continuar un altre dia. 

El següent cap de setmana hi tornen i poden escalar un tros més, fins a una franja vermella on, en Jordi Álvarez munta una reunió i tornen a baixar. El tercer cap de setmana va ser el definitiu. Després d'un esforç considerable, Álvarez, Ayats i Navarro arribaven al cim a mitja nit després de catorze hores d'escalada. La paret N.E. del Cavall Bernat havia estat vençuda. Acabava de néixer la via Puigmal. 

Text: Josep Fatjó i Gené

**********

Jordi Álvarez, enamorat de la muntanya de Montserrat, va deixar la seva petja, com molts altres escaladors, fent diverses primeres ascensions. El seu estil i el coratge que el caracteritzaven, han fet d'ell una figura gairebé mítica. 

Però no solament ha deixat el seu nom escrit a les parets, també l'ha deixat en les seves obres artístiques. Jordi Álvarez era tot un artista i va dissenyar i realitzar l'actual Moreneta que avui corona el cim del Cavall Bernat. Una obra esvelta i moderna que s'adiu als dies d'avui. Una Moreneta feta d acer de 40 mil-límetres de gruix amb una protecció de zenc, que pesa 350 quilos i que va ser pujada amb un helicòpter dels Bombers de la Generalitat el 25 d octubre de 1987. Al cim ja l'esperaven un grup d escaladors alguns dels quals hi havien fet nit. Aquell dia, en Jordi Álvarez va reblar el clau mai millor dit en col- locar la seva obra al cim de la roca on havia obert una de les vies més boniques de la muntanya. 

Al cim de la Gorra Frígia, de feia molts anys, hi havia hagut una creu de ferro que era ben visible des del Monestir. Deteriorada pel pas del temps i pels elements, es va decidir col- locar-ne una de nova i moderna. Qui millor que en Jordi Álvarez per fer-ne el disseny i la fabricació? 

Així va ser com va acabar de completar una obra que perdurarà en els anys. Amb el seu estil senzill de línies, però ferm en l'execució i acabats, la creu de la Gorra Frígia, així com la Moreneta del Cavall Bernat, ens recordarà sempre l'obra artística d'un gran escalador que ho va donar tot per aquesta muntanya. 

Resenya que apareix al 'Montserrat Pam a pam' de Josep Barberà i Suqué.

La via Puigmal o Àlvarez-Navarro-Ayats al Cap de Mort va ser oberta l’any 1954 per Jordi Àlvarez, Miquel Navarro i Jordi Ayats, membres del Club Esquí Puigmal.

Fotos extretes del blog DOMZALSKI de Xavi Díez

La curiositat d'aquesta via és que es va obrir el 18-6-54 com una escalada per provar el nou 'artilugi' per posteriorment poder obrir la Puigmal del Cavall Bernat (1a ascensió 17-10-54)

Fa uns anys, aquesta via va ser restaurada parcialment amb parabolts, però encara hi podem trobar algunes de les pitonisses del Jordi Àlvarez com a boniques peces de museu.

Als butlletins nº 34 i 35 (anys 1954-55) de la revista Montaña, el propi Jordi Àlvarez descriu les pitonisses d’expansió:

"La pitonisa es una pequeña clavija de 30 mm, de forma cilíndrica, roscada hasta su mitad, para que se adhiera mejor a la roca, gracias al roce al estar clavada. Está provista de un corte longitudinal de 15 mm de largo donde se coloca una pequeña cuña que provoca la expansión de la pitonisa al tocar el fondo del agujero, quedando fuertemente sujeta al aumentar de diámetro su parte interior.

Foto extreta del blog Terapia vertical 

Para colocar esta clavija, es indispensable hacer precisamente un agujero de unos 13 mm de fondo por 10 mm de diámetro, el cual se efectúa mediante un buril, herramienta especial de acero de unos 15 cm de largo y 10 mm de diámetro. Su cabeza, en forma de fresa, con seis dientes, está rebajada a la medida exacta de 9,25 mm, para el ajuste de la pitonisa.

Al extremo de la pitonisa va colocada una anilla para introducir los mosquetones. Esta anilla es de alambre de 3 mm, ligada en los dos extremos, y trabaja de forma que en caso de caída se juntan los dos cabos al estirarse, ocasionando una ligera suspensión y amortiguamiento.

Hemos comprobado que entre todos los modelos de las llamadas clavijas de expansión, esta pitonisa de expansión “Álvarez” es la más perfecta y segura. Las pruebas realizadas en los monolitos montserratinos del Cap de Mort, Ou del Colom, la Caputxa, nos han llevado a esta importante realización de la pared norte del Cavall Bernat, donde todas las tentativas habían fracasado ante la sucesión de difíciles y grandes techos, con lo cual creemos haber logrado un nuevo avance en la técnica de la llamada escalada acrobática y artificial, que tanto desarrollo y prestigio ha alcanzado en el maravilloso macizo de Montserrat."

Jordi Álvarez Garcia (1933-2017)

LA CREU ESVÁSTICA DE MONTSERRAT

 

Quan Himmler va anar a Montserrat a la recerca del Sant Grial poc pensava que el Santuari comptava a les seves dependències amb una creu gammada amb què potser s'hauria sentit identificat, encara que el seu origen és molt més antic i, evidentment, el seu significat no té res a veure amb el nazisme. En realitat, es tracta d'un dels elements decoratius de la ceràmica de la col·lecció xipriota del museu.

Detall decoratiu d´una esvàstica d´una gerra xipriota del Museu de Montserrat Javier Uriach

La col·lecció xipriota forma part de l'antic Museu de l'Orient Bíblic que va fundar el pare Bonaventura Ubach per il·lustrar amb peces arqueològiques els diferents escenaris que recorren les Santes Escriptures. 

Un plat de la cultura xipriota del 950-850 aC amb decoració d'esvàstiques pertanyent a la col·lecció de Montserrat Javier Uriach

Evidentment, les esvàstiques, presents en plats i gerres elaborades en èpoques tan llunyanes com el primer mil·lenni abans de crist, criden l'atenció del visitant. No es sap si són un element original de Xipre o va arribar per influència de Mesopotàmia, on ja es troben al 4.000 aC”, la seva simbologia, així com la direcció de les seves astes, és variada, des de “la representació dels quatre vents, flors estilitzades o elements solars”.

Post realitzat a través d'un article al diari La Vanguardia per SILVIA COLOMÉ el 2016.

MONJOS ESCALADORS

El relat d'aquesta entrada va ser una petició d’ajuda dirigida a qui pugues col·laborar en la recuperació de la història de l’alpinisme català en general i de l’escalada montserratina en particular.

Extret del Blog: MAL DE MUNTANYA

Nom Entrada:Monjos Escaladors 

Diumenge 10 de Maig de 2020

Publicat per Antoni Ricart de Mesones

Relatava el seguent:

- L’any 1966 dos escaladors ardits, Ramon Albert i Manuel Cervera, van obrir la via Albert-Cervera a la Mòmia, tremenda agulla a la zona de la Tebaida, que aleshores en dèiem de Trinitat, a Montserrat.

No tinc més dades d’aquells dos valents. Només sé que devien menjar anxoves, ja que van fer servir algun d’aquells petits obrellaunes que venien amb cada llauneta, clavats a la paret, per penjar-hi els estreps.

També recordo  un programa que es deia “Montserrat al habla” i que un episodi es va titular “Monges escaladores”. 

Antoni Ricart explicava el motiu del seu interés:

El dia 3 de febrer de 1968, amb un dia esplèndid però gèlid, una cordada de dos joves es va enfrontar a la via Albert-Cervera de la Mòmia de Montserrat.

Dels dos escaladors, aquest servidor de vostés, el més veterà, tenia 17 anys. I mig. El meu company, uns mesos més jove, hi posava molt entusiasme. 

Inútil explicar que ja havíem realitzat diverses escalades a Montserrat, Sot del Bach, Sant Llorenç de Munt, Pedraforca i Pirineus. Cap curset ni cap altre aprenentage que l’autodidacta. Llibres, esquemes i observació dels veterans. Aixó era el que hi havia. Joves i àgils, dominàvem la tècnica de l’escalada artificial. Potser no dominàvem tant el sentit comú que només dona l’experiència.  

L’escalada, que era majoritàriament artificial, equipada en alguns punts amb un obrellaunes o flors de pitonises, tot molt precari, es va anar fent sense gaires conflictes, excepte la lentitud per superar cada pas. Ja avançada la tarda, calia sortir en lliure per arribar a la darrera reunió, situada a la coveta que en deiem l’Ull de la Mòmia. Amb les mans balbes de fred, vaig caure. Aleshores en dèiem “sacar”. Quedar penjat com un sac.

Tornar a pujar, escalfar les mans, posar un burí d’assegurança pel nou intent, arribar a la reunió i fer pujar al company, i ja era de nit. 

Feia fred, no teníem roba d’abric, menjar ni aigua i no voliem passar la nit asseguts a la reunió i picant de mans i peus. Aquí vaig cometre un dels errors greus de la meva vida. Vaig decidir baixar en ràpel des de l’Ull de la Mòmia.

Com que portàvem una corda de 40 metres i una altre de 60, podíem fer tirades de 50 metres amb un nus als 10 metres de la sortida. Vaig penjar tot el material al final de la doble corda del ràpel, vaig posar dos mosquetons a la baga per poder passar el nus que tenia 10 metres més avall. 

I allà que vaig baixar els extraploms. Passar el nus a mig extraplom, a força de braços, primer un mosquetó, després l’altre, i cap a la reunió, que ja veia en una coveta.

No hi va haver sort. La reunió quedava massa a la meva esquerra i l’extraplom no m’hi va deixar arribar.

Vaig quedar penjat al mig del pit de la Mòmia, segut sobre la massa de material, lluny de qualsevol punt d’assegurança. L’Albert-Cervera a la meva esquerra, la Haus-Estrems a la meva dreta.

Negra nit, amb camisa de franel·la de quadres i pantalons “rocciatore” de vellut, començava a fer fred.  

Sense assegurar una reunió en condicions, no podia fer baixar al company, de manera que vaig pendular cap a la dreta fins al tram més estret de la via Haus-Estrems, vaig posar dos burils i em vaig assegurar bé.

Volia fer baixar al company, però ni ens enteníem bé ni va gosar despenjar-se. 

Allà vaig passar la nit. Em vaig haver de treure el casc, perquè no cabia a la fissura i m’obligava a una posició molt incómoda.  

Afortunadament, algú ens havia vist. Veient que no baixàvem, van donar avís al monestir. Aleshores, és clar, no existien els sistemes de rescat ni els telèfons mòbils. 

Cap a la matinada, tremolant com una fulla i dient-me a mi mateix que calia resistir unes hores més, i que, quan fos de dia, el company s’atreviria a baixar pel ràpel, vaig sentir veus al peu de la paret. 

Eren uns monjos del monestir de Montserrat. Em van dir que no em mogués, que em baixarien. Jo no entenia com s’ho farien, però no tenia altre opció i vaig esperar.

Unes hores després van començar a deixar anar corda des de dalt. Havien escalat la via normal i, des del cim, rapelat el darrer llarg de corda de l’Albert-Cervera fins arribar a l’Ull de la Mòmia. De nit i amb el fred que feia. Em vaig deslligar dels burins que havia posat i, poc a poquet em van anar baixant fins al terra. Eren quarts de set del matí. Portava 22 hores penjat de cordes.

Recordo que, quan vaig veure venir el terra i als dos monjos que m’esperaven a baix, vaig pensar en donar bona imatge de tipus dur, però s’em van plegar les cames i vaig quedar a terra. Tremolava com una fulla. Un termo de cafè amb llet ben calent i cap al monestir. Al company, fet una coca, el van treure per dalt. De fet, ell va fer tota la via, i jo no.

Al monestir ens van deixar dormir unes hores. A mig matí agafàvem el tren cap a Barcelona.

No recordo el nom de tots aquells monjos, però si el del monjo escalador que encapçalava la cordada que ens va baixar. Li deien el Pare Marià. Des d’ara i aquí un record a aquells valents que se la van jugar per rescatar a dos nanos massa valents o imprudents. I un agraïment perenne a la comunitat del monestir de Montserrat.

Poc temps després, els meus pares em van acompanyar a agrair al pare abat que m’haguèssin baixat sa i estalvi. Aleshores em van fer un regal: un disc de vinil amb un programa de ràdio gravat que parlava del fet.

Cinquanta dos anys després, el disc ja no el conservo. Massa viatges, massa canvis de casa, massa expedicions i massa conferències i audiovisuals, amunt i avall amb discos, films i diapositives.

Però si que sé que el programa es deia “Montserrat al habla” i l’episodi d’aquell dia es va titular “Monges escaladores”. El conductor del programa era el periodista Manuel Tarín Iglesias. Es va emetre el mateix any 1968 a Radio España en Barcelona, que abans era, i va tornar a ser després, Radio Barcelona.

Algú sap on es poden trobar aquests arxius sonors? (Demanava Antoni Ricart...)

Val a dir que en aquella època hi havien dos monjos que escalaven regularment: els pares Marià i Daniel .

Potser van ser ells dos el "rescatadors"...

Croquis de la situació de l'ull de la mòmia respecte al lloc on va quedar atorat en espera de rescat.Distància que separava els dos escaladors durant la llarga nit.

CANAL BARDISSES ROMÀNTIQUES

 

Pujem una canal equipada just al davant de la muntanya de Montserrat,veient de lluny el monestir.

Un camí equipat que ressegueix una torrentera situada entre Olesa de Montserrat i Monistrol de Montserrat i que baixa des de la serra del Cul de Portadora fins al riu Llobregat.

Tipus d'itinerari: la canal de les Bardisses Romàntiques s'efectua per cordes i per clavilles de ferro anclades a la roca.

S’utilitza la mateixa corda que hi ha instal·lada com a cable de vida per assegurança i ajuda de progressió.

Les cordes necessiten totes un canvi ja que estan molt malmesses.

S'ha de tenir molta cura en estirar-les amb tot el pes del cos.

Al seu dia podien estar en bon estat, però actualment és lamentable i molt perillós.

També cal esmentar que els amics de l'aliè han robat alguna anella d'instal·lació de ràpel, deixant així els espàrrecs a la vista, amb el consegüent perill.

En alguns trams i trobarem clavilles de ferro, que ens ajudaran en els passos més compromesos.Cal anar amb compte de no fer-se mal amb elles...

Una persona baixeta haurà d'esforçar-se de valent, ja que algunes tenen distància entre elles.

Aproximació:

Deixarem el cotxe a l'aparcament interior de l'Aeri. Per l'esquerra cercarem un corriol (rètols), que baixa a buscar una pista ampla a tocar el riu. 

La seguirem per l'esquerra, ara passant per sot el pont i amb el riu sempre a la nostre dreta. La pista ampla passa planerament per una zona molt ombrívola, fins arribar a una amplia esplanada, fins aquí haurem caminat un quilòmetre. Al final d'aquest espai més obert haurem de girar en direcció a la muntanya, intuint la canal, fins trobar l'entrada d'un túnel que ens servirà per creuar la via del tren.

El túnel ens marca l'inici del recorregut. Ens caldrà anar ben ajupits i amb la motxilla per davant, ja que l'alçada del túnel es molt petita, mentre que la llargada esta al voltant dels 40 metres. No és necessari, però ajuda molt portar un frontal. 

El traçat continua sempre seguint la torrentera, on ben aviat trobarem les primeres cordes, que ens ajudaran a pujar alguns ressalts fàcils, fins arribar a un camí, que si el seguíssim per l'esquerra retornaríem a l'aeri. Creuarem el camí i ens tornarem a posar dins del torrent, ara ja amb menys vegetació. 

A partir d'aquí trobarem els ressalts més interessants del recorregut, tots equipats amb velles cordes i alguns d'ells amb clavilles de ferro.

El traçat es força entretingut i de dificultat mitjana, anant sense preses podem ascendí la canal en una hora, el temps total variara segons triem la manera de fer la tornada, ja que tenim diverses opcions; podem baixar per la canal rapelant ,la qual cosa desaconsello ja que és molt lent i pesat pels trams curts,o be al final de la canal trobarem un camí que per l'esquerra ens retornaria a l'aeri (30 minuts).

Material: casc, arnés i bagues d'ancoratge. Corda de 30 m. i rapelador per si voleu baixar despres en ràpel.(atenció que falta alguna instal·lació)