LA DESAPARICIÓ DE LA CAMPANA DE L'ERMITA DE SANT BENET

Alguns de vosaltres us preguntareu on és la campana de la ermita de sant Benet.

Hi ha la versió que algun escalador la va robar i se la va emportar a casa, allà pels anys 80...

A les meves orelles ha arribat una versió més romàntica i creïble que aquí us relato.

-La ermita fou destruida pels francesos el 31 de juliol de 1812. Posteriorment, l’any 1816 fou restaurada, però va acabar abandonada definitivament l'any 1821. 

Molts anys després, es va emprendre la seva restauració però, en lloc de recuperar l’antiga ermita,van decidir edificar l’actual, que fou inaugurada l’any 1927.

Passaven els anys i la capella estigué tancada sense cap ús. Fins que als anys 60 del segle passat un grup d’escaladors decideixen ocupar-la entrant per una de les finestres i la convertiren en refugi lliure. L’any 1979 dues parelles es van instal·lar i varen assumí la vigilància de l’espai, oferínt una sèrie de serveis a les persones que hi anaven.

📷 (En la foto adalt apreciem la campana)

És aleshores quan els monjos van pujar a buscar les restes que haurien quedat d'aquells anys en què s'havian cremat els mobles i desvalgut l'ermita.

Davant d’aquesta situació, al veure la capella, decideixen dessacralitzar-la i deixar-la com a refugi per senderistas i escaladors.

No sense abans despenjar i endur-se la campana amb ells...

(Al cap de poc temps entraria com a guarda Toni Jiménez, el qual després de parlar amb ell em confirma que a la seva entrada ja no hi havia la campana.)

Monestir de sant benet 

la campana resta oblidada durant uns anys al jardí privat dels monjos, al costat de sant iscle.

Fins que un bon dia es decideix portar-la al campanar del monestir de Sant Benet.

On actualment resideix com una de les tres campanes del monestir.

Si fos certa la història (i té molts números per ser així),la campana no es va perdre... simplement va canviar d'ubicació.

He de dir que un dia vaig conversar amb les monges del monestir de Sant Benet i elles no coneixien aquesta història...amb la qual cosa...tots són especulacions.

TORRENT DE LA FONT SECA O SANTA CATERINA INFERIOR

El Torrent de la Font Seca juntament amb el Torrent de Santa Caterina són potser l'itinerari més llarg de la conca Montserratina. Aquest cop decidim fer el descens de la part inferior del Torrent de la Font Seca, aquest s'obre pas entre les parets de la Codolosa i la serra de les Garrigoses.

Descens:

Senzill, 5 ràpels sense gran dificultat. Multitud de desgrimpadas,la majoria equipadas amb corda fixa.

 📷 Font seca 

El torrent de Santa Caterina-Font Seca, juntament amb el torrent de Santa Maria o Vallmala, és un dels traçats hidrològics més llargs del massís montserratí. Segons el sistema hidrològic del massís de Montserrat, el primer torrent rellevant que té la capçalera al peu de l'ermita de Santa Caterina, i que transcorre entre el serrat del Penitent, a l'oest, i la serra de Sant Joan a l'est, rep el nom de torrent de Santa Caterina. 

Un cop passat la Font Seca s'anomena torrent de la Font Seca i, després de l'ermita de la Salut, i quan deixa l'orientació sud i va cap a l'est, anant a buscar el riu Llobregat entre el massís i la muralla que formen les elevacions de la serra de Can Rogent i la serra d'en Rubió, se l’anomena torrent de la Salut que desguassa directament al riu Llobregat a les proximitats de l'indret anomenat el Cairat en l'entorn de Ca N'Astruc. Abans de fer-ho és anomenat torrent de Ca N'Astruc

El camí més suau és el Camí Vell de Montserrat també dit de les Bateries, podem escurçar els primers quilòmetres fent servir les Dreceres dels Graus o Fra Garí. 

El torrent esta equipat per realitzar el descens o l’ascens, tot i que ha sofert variacions al llarg del temps. Podem dividir el recorregut, en tres trams diferenciats;

(a) Anomenat torrent de Santa Caterina; és el que va des de l’ermita de Santa Caterina fins al Camí de les Bateries, en la zona on i trobem les ruïnes de la Font Seca. Aquest tram és força vestit de vegetació i l’equipament està molt embellit, i trobarem reunions per rapelar i alguns passamans de cable i corda. 

Els trams més verticals estan equipats amb alguns parabolts escadussers per pogué escalar la paret, amb passos d’escalada de V, V+. I trobem uns 5 ràpels, i uns 15 ressalts. El ràpel més llarg no arriba als 15 metres. 

El descens no és complicat, però l’estat del terreny alentirà la marxa, l’ascens és més complicat, tot i que alguns ressalts són evitables. És interessant porta algun estri per desbrossar.

b) Anomenat torrent de la Font Seca; és el que va des de les ruïnes de la cisterna de la Font Seca (Camí de les Bateries), fins a l’àrea d’esplai de la Salut. Aquest recorregut es divideix en dos parts; 

(b1) El primer tram des de la Font Seca, fins a la cruïlla del camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el Serrat de les Garrigoses. Aquest tram ha patit algun sabotatge, es varen treure les cordes i es varen fer mal bé les reunions, tot i així es pot fer, ja que la majoria de trams són curts ressalts.

Solament i trobem un ràpel d’uns 20 metres, que es pot realitzar posant la corda en un arbre, per fer l’ascens la part més complicada és aquest pas, on trobem algun parabolt per assegurar.

(b2) La segona part del descens va des del camí que enllaça la Drecera de Fra Garí amb el Serrat de les Garrigoses, fins a l’ermita de la Salut. Aquest tram de torrent és el que presenta millors instal·lacions. 

I trobem 4 ràpels ben equipats, el més llarg d’uns 25 metres, tots els ressalts estan equipats amb cordes relativament noves. L’ascens és força complicat, tot i que l’equipament és un xic més generós que el que trobem a la part alta del torrent, i trobarem algun pas d’escalada de 6a que es pot fer en Ae. 

No és obligatori fer els tres trams seguits, es poden fraccionar per trams separats, ja que tots tres tenen bones aproximacions.

Text extret: http://esgarrapacrestes.blogspot.com/

Primer caminarem pel torrent per anar baixant per 3 o 4 ressalts amb corda fixa sense gaire complicació. L'alçada no passa de 4 o 5 m.

25m-És el més llarg i espectacular de tots. Comença en una lleixa àmplia on la instal·lació és química a la dreta. Es pot fraccionar en 2 ràpels de 15 i 10 m. pero mes rápid fer-ne només un.

És el darrer ràpel vertical per una canal més o menys estreta.

Només queda seguir el torrent fins arribar al Parking.

Aproximació:

Baixem al poble al carrer Pau Bertran per girar a la dreta per la Drecera des d'on surt un corriol que puja al mirador de Far Gari. Seguirem el PR (marques blanques i grogues) flanquejant la paret fins al torrent sec.

Una altra opció és pujar per l'esquerra a la Senyera per sota de la Roca Lisa. Allà girem a la dreta pel PR per igualment flanquejar la paret fins al torrent i la Font Seca

Material:

Casc ,corda1x60 o 2x25, material per descens.

 

DRECERA FRA GARÍ O CAMÍ DE LES ESCALES

La drecera de fra Garí és un corriol dret i costerut, una variant ràpida del Camí Vell de Collbató o de les bateries al Monestir de Montserrat i paralel·la a la drecera dels Graus. 

El tros inicial transcorre entre marges abandonats de pedra seca. Després, s'enfila per una canal de la muntanya, que cal superar grimpant fácilment per les pedres, en alguns trams, i pujant pels esglaons tallats a la roca, en altres. 

Al llarg del recorregut hi ha el Llit de fra Garí, una roca on es diu que va dormir l'ermità; i les Petjades de fra Garí, uns forats en forma de peu humà, molt difícils de veure.

Història :

Aquest corriol és documentat al segle XV i conegut històricament com el camí de les Escales, pels graons que hi ha tallats a la roca. 

L'itinerari començava al camí que anava de Collbató a Montserrat (aquest tram inicial és ara el carrer de la Drecera) i transcorria en mig de conreus, boscos i erms. La denominació de fra Garí és més moderna, però esmentada ja en la topografia del primer quart del segle XX. 

Aquest camí va restar perdut i oblidat fins que fa uns cinquanta anys va ser reobert per un veí de Collbató (Joan Castells, de cal Forner) i un estiuejant. 

Segons la llegenda de fra Garí, l'ermità va baixar per aquest camí quan anava a Roma a demanar perdó. El pecat que havia comès era tan pesat que va fer sengles clots a la roca on havia dormit i a les pedres on havia posat els peus.

Ruta:

Sortim de Collbató en direcció al camí de la Vinya Nova, seguirem les senyals del GR en un primer tram, fins a agafar el trencall de Fra Garí. 

Només sortim de Collbató trobem un plafó indicatiu de la Muntanya de Montserrat. Sortim del poble deixant el Pujol a ma dreta.

Primer el camí puja suaument de manera progressiva fins que cada cop es fa més pendent i aviat arribem a al bifurcació. Cal estar atents de no passar-nos-la. El camí principal es el GR i segueix recte o una mica a l'esquerra, que puja per la drecera dels Graus i la Taca Blanca.

Cal agafar un corriol que surt a la dreta amb marques de PR (blanques i grogues), que és més estret i comença una mica difuminat, anat pel dret, de cara a la roca. Aviat agafarem altura i la vista sobre la vall es maquíssima, si el dia és clar.

LA COVA FREDA

 

Ubicada al Serrat de les Garrigoses entre el Torrent de la Fontseca i les Coves del Salnitre.

Arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) hi van trobat eines fabricades amb sílex i restes de fauna consumida per humans fa entre 12.000 i 15.000 anys, els primers vestigis de què caçadors del paleolític superior van habitar les coves de Montserrat.

L'excavació a la Cova Freda ha permès també documentar que va ser utilitzada com a cova corral per part dels primers agricultors, que hi van estabular els primers ramats d'ovelles i cabres. 

El recorregut de la cavitat es de 150 m amb una fondària màxima de -12 m. sota el nivell de l’entrada, amb una longitud màxima de 60 m i un punt de màxima alçada entre sostre i terra de 10 m.

Descripció:

Cova natural d'habitació, d'enterrament i incineració col·lectiva sense estructures conservades. L'accés es fa per una porta de ferro que està oberta. L'entrada és estreta (1m d'ample per 0,70 m d'alt) i parcialment obstruïda per blocs de pedra. L'interior està dividit en cinc cambres molt irregulars, situades a diferents nivells i unides per corredors i passos estrets. És fosca i humida.

Història:

Ocupada per l'home entre el període Neolític

Antic Cardial (-5.500 a -4.000) i el Romà Republicà (-218 a -50), fou excavada per Colomines el 1922. Hi va trobar abundants inhumacions humanes i molt material arqueològic (destrals, ganivets, espàtules, punxons, ceràmica llisa i decorada, fauna, etc.), que podria formar part dels aixovars funeraris. 

Hom creu que va ser utilitzada com a necròpolis d'alguna comunitat neolítica, ja que la humitat i la manca de sol la feien inhabitable. És el jaciment en cova més important del vessant SW de Montserrat, ja que aquí s'hi va trobar un enterrament ibèric sense incinerar, quelcom molt excepcional en aquesta cultura. 

Les troballes són dipositades als museus de Montserrat i Arqueològic de Catalunya.

Acces:

Al tercer revol de les escales de les coves del Salnitre s'agafa un corriol. A 80 m hi ha la porta de la cova.

Hauria d'estar tancada amb un cadenat, però solen trencar-lo i resta pràcticament sempre oberta.

LA COVA GRAN

 

Aquesta cova està situada al lloc més prolífic de Montserrat, pel que respecta a les coves, molt a prop d'aquesta també es troben les  Coves del Salnitre, la Cova Freda o la Codolosa.

Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) han descobert que la Cova Gran de la muntanya de Montserrat havia estat habitada per grups de caçadors i recol·lectors de l'època del paleolític superior final. Les principals troballes d'aquesta època, de fa entre 12.000 i 15.000 anys, han estat principalment eines fabricades amb sílex i restes de fauna consumida pels grups humans, com ara cérvols i conills. 

A la Cova Gran també s'han trobat diversos testimonis d'ocupacions neolítiques (de fa entre 7.500 i 7.000 anys), i s'han recuperat fragments de ceràmica montserratina.

Acces:

Primer remuntem un petit tram del torrent de la Font Seca al qual ens internarem justa darrere de l’Àrea d’Esplai de la Salut. Estigueu atents a mà dreta! perque haureu de trobar l’inici del petit corriol ascendent que ens menarà fins la Cova Gran .

L'ENIGMA DE LES 7 CREUS I LA INCOMPETÈNCIA DE LES INSTITUCIONS

El Camí de les Bateries es el camí romeu més antic per pujar a Santa Maria de Montserrat ,a l’època medieval va ser el camí real per pujar dalt el santuari i es convertí en el sender principal d’accés entre els segles XII i XVIII. Prèviament conegut com a Camí de la Costa es un dels camins històrics més importants de la muntanya.

Durant el segle XIV s'hi van incorporar set grans creus com set columnas situades al llarg del camí de Collbató a Montserrat ; les quals romangueren més de quatre segles fins al 1811, que varen ser destruïdes.

Tot fa pensar que les creus foren tiradas a terra durant la guerra del Francès. No se sap ben bé per qui. Es suposa que les creus foren abatudes i escampades pels torrents i barrancs o bé reaprofitats pels pagesos locals per bastir murs . Les restes de les creus s’han conservat en diversos fons particulars,sent rescatades per persones que no volen perdre els aspectes i valors patrimonials de les creus.

També podría ser que els autors d’una part d’aquest enderroc fos l’exèrcit espanyol que durant els anys 1810-1811 construïren baluards per defensar el monestir. 

O be que fossin destruïdes pels francesos l’estiu de 1811 quan es van fer forts en aquest paratge, convertint-se en l’escenari d’emboscades i batalles reiterades. 

També existeix la hipòtesi que les creus podrien haver estat destruïdes posteriorment en algun dels esdeveniments que van sacsejar la societat catalana de la primera meitat del segle XIX.

Podreu trobar un completissim escrit sobre el tema a la pàgina:

https://totmontserrat.cat/narracio/toponimia/creus-del-cami-de-la-costa-2/

📷 Diputació de Barcelona)

📷 Diputació de Barcelona)

*Un d’aquests capitells es troba encastat en un tram del torrent del Lladerns , a la intempèrie de la muntanya. 

*Al torrent de la Font Seca trobem dues peces més ,una d'elles en perfecte estat després del pas dels segles,tot i estar a la intempèrie.

*Camí de Collbató a Montserrat, creu de terme amb dues dones- dibuixat al natural i litografiat per Francesc X. Parcerisa.

Per la seva importància històrica aquest capitell fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, encara que resta totalment abandonat i ignorat per part de les autoritats (IN)COMPETENTS.

Capitell (encastat) del Torrent dels Lladerns

Estil / època: Gòtic Modern

Segle XVI

Any:1506

Europea – Atributs inspire: National Monument Record – Commemoratiu

Descripció :

El capitell del Clot dels Lladerns és una peça de pedra octogonal, amb les cares còncaves, que mostren quatre representacions de l'escut heràldic de la família Requesens, amb les armes del seu llinatge (tres torres o peces d'escacs formant un triangle) i les quatre barres catalanes, que ostentaven per un privilegi reial de l'any 1472, i un àbac també octogonal, amb la motllura en forma de mènsula cada dues cares: una sí i una no.

(Fitxa Diputació de Barcelona)

Malauradament passa igual que amb una gran part del molí de pedra antic (20kg) que vaig trobar tirat per la muntanya als voltants de l'ermita de Sant Antoni ara fa 2 anys, utilitzat segurament per moldre llavors , tubercles o bé fer oli de gla.

Evidentment ho vaig posar en coneixement de la la direcció del Patronat de la muntanya de Montserrat,el qual em van assegurar que se'n farien càrrec , el recollirien i guardarien en ser una troballa d'interès històric.

Doncs bé...al pas d'un any de la troballa, per xarxes socials un conegut m'informa que el molí seguia per la zona tirat per un altre vessant.

Ningú no se n'havia fet càrrec.

Sentint-me enganyat i molest amb la mentida decideixo pujar de nou en la seva recerca, ho recupero i ho amago en un lloc segur de males mans.

Actualment està ben amagat i fora de perill de mala gent.

És una llàstima que es deixi perdre la nostra història, ja la vam perdre una vegada, no deixem que torni a succeir.

No deixem tan malmesa la muntanya i la seva historia, Montserrat no es tan sols el Monestir.

l'Antic molí de Pedra de sant Antoni ara resta ben amagat ; i segurament haurem de ser nosaltres els que rescatem i protegim les restes abandonades de les creus, ja que els organismes que ho haurien de fer, desgraciadament, miren cap a una altra banda.