L’origen de la popular llegenda del timbaler del Bruc es remunta al juny de 1808, quan l’avanç de l’exèrcit francès cap a Manresa va mobilitzar els manresans. La capital del Bages s'havia convertit en l’epicentre de la insurrecció contra l’enemic napoleònic. Per això es va cridar a sometent amb l’objectiu de reunir a toc de campana el màxim nombre possible de civils armats amb tot allò que pogués ser útil per plantar cara als invasors. Aquesta era una mobilització extraordinària, d’aquelles que només es feien en les ocasions més especials. La consigna de les autoritats va ser aplegar-se a can Massana, a uns vint quilòmetres de Manresa, un indret estratègic on creien que podrien aturar els enemics.
Una defensa preparada a consciència
A més dels paisans manresans, hi havia reforços d’altres pobles del Bages, però també d’Igualada i, en general, de l’Anoia. Anaven armats de manera precària, però proveïts d’unes bales de ferro fabricades en tallers de Manresa —el ferrer Manel Casanya havia ideat unes bales, anomenades 'còniques', que podien travessar les cuirasses dels soldats de cavalleria francesos. A més, les inclemències meteorològiques jugaven a favor seu. La pluja caiguda aquell 5 de juny havia obligat els soldats napoleònics a aturar-se a Martorell.
Això va donar temps als pobles del voltant del Bruc a preparar la defensa a consciència. A mesura que passaven les hores, tot esperant l’enemic francès, es van sumar al sometent diverses guarnicions de militars fidels al rei d’Espanya, entre les quals hi havia la de Barcelona, i desertors —sobretot suïssos— de l'exèrcit francès. També soldats de la guarnició de Lleida que en aquells moments eren a Igualada, comandats pel general suís Francesc Krutter. Ells van marcar l’estratègia d’un atac que passaria a la història de Catalunya.
Una llegenda inversemblant
Els primers soldats francesos que van arribar a can Massana van ser sorpresos pels voluntaris catalans i els seus aliats que, amagats rere els matolls, els van disparar a boca de canó. Aquesta tempesta de foc va obligar els homes de Schwartz a dispersar-se per tota la muntanya. Enmig de la batalla, que va durar unes quantes hores, van arribar un centenar d’homes provinents de la vila de Santpedor. Un d’ells duia un timbal de la Congregació dels Dolors d’aquesta vila. Aquest és l’origen de la popular llegenda del timbaler del Bruc, que explica que, durant els combats, un noi es va posar a tocar aquest tambor. Els francesos, en sentir el soroll amplificat pel ressò generat per les muntanyes, van creure que un poderós exèrcit s’aproximava i van decidir fugir ràpidament. La història del timbaler del Bruc, però, sembla poc versemblant, sobretot si es té en compte que els homes de Schwartz eren soldats experimentats que havien lluitat per tot Europa.
El cert és que, gràcies a aquest primer atac demolidor, la batalla va finir amb la derrota francesa. En la seva la retirada, els invasors no van deixar de ser perseguits per diferents partides guerrilleres fins més enllà d’Esparreguera. En la primera batalla del Bruc, el general Schwartz va perdre més de 400 homes. La milícia catalana, sense cavalleria i sense artilleria, acabava de derrotar tota una divisió de 3.800 homes
Jordi Finestres (text), Antoni Moliner (asse
ssorament)
