L'ENIGMA DE LA CREU CIMERA

En molts dels gravats antics de la muntanya de Montserrat es poden observar solitàries creus presidint alguns dels cims.

Evidentment en estar exposades als efectes atmosfèrics i amb el pas dels anys han anat desapareixent, quedant amagada alguna cassoleta, vestigi de l'enclavament.

En aquesta ocasió moguts per la curiositat i la recerca per documentar i aportar així una mica més d'informació a la història montserratina, hem pujat l'agulla anomenada Magdalena inferior, situada just al costat de la malmesa ermita de Santa Magdalena,intentant trobar algun vestigi de l'enclavament de la creu que presidia el seu cim i que està perfectament representada a l'àlbum de dibuixos de Pere Pau Muntanya i Francesc Renart . Dibuixos de Montserrat, 1789. 

El llibre gira al voltant d'un àlbum excepcional de dibuixos de la muntanya de Montserrat, confeccionats pel pintor Pere Pau Montaña i l'arquitecte Francesc Renart durant l'estiu de 1789, vint-i-dos anys abans que el Monestir i l'ermitatge patissin la devastació provocada per la Guerra del Francès que canviaria la seva fesomia per sempre.

El detall significatiu de la creu té importància en veure l'any de la il·lustració.

Això ens proporciona dades en la història de l'escalada montserratina, ja que per accedir al cim el camí més fàcil que segurament es va realitzar és és per la cara Oest (una escalada vertical de 40 metres,amb una dificultat de IV grau).

CREU EN UN ALTRE INDRET MONTSERRATÍ 

**********

Per desgràcia en no existir constància documentada resulta impossible concretar quina va ser la primera escalada efectuada al massís de Montserrat.

La intuïció ens diu que segurament alguns ermitàns haurien d'haver solcat per la roca per erigir les apartades ermites en enclavaments elevats de difícil accés o simplement per practicar la bonica acció de la contemplació des dels cims propers a aquests.

És possible que els ermitans que s'arriscaven a escalar fins als cims de les agulles en sol, tinguessin una forma física i una tècnica envejable; a més d'aguantar la pressió psicològica de consciència de la dualitat entre la vida (arribar al cim) i la mort (caiguda mortal).

Aquells primers visitants dels cims montserratins tenien únicament les mans i els peus com a elements de progressió.

Encara que s'intueix que entre els segles XIV i XV els ermitans de Montserrat ja visiten alguns dels cims de Montserrat, la primera ascensió documentada com a escalada en aquest massís, apareix publicada el setembre de 1851 al Diari de Barcelona, va ser en concret el que se suposa que va ser la primera escalada al Montcau a dalt de Sant Jeroni, a càrrec de José Pujol i Francisco López.

Al llarg d'anys, el material va evolucionar al ritme de les actuacions dels escaladors ia la inversa.

Aixi doncs,anys més tard li tocaría el torn al Montgròs, a càrrec d'un grup liderat per Cèsar August Torras l'any 1880, endinsant-se al cor de les zones més llunyanes de la muntanya.

A partir d'aquí ja és història ascendent de l'escalada a la muntanya de Montserrat...

Segons les referències que tenim del dibuix respecte a la realitat, l'enclavament on segurament hi havia la creu era aquest.

a dalt del cim avui trobem la característica fita que presideix la gran majoria de roques escalades.

Al final la nostra cerca dóna els seus fruits i en netejar una mica el terreny donem amb el que podria ser l'enclavament parcial d'una cassoleta circular per assentar el pal de la creu.

Agulla de la Magdalena Inferior, situada a tocar de l'ermita de Santa Magdalena.

El traçat mostra l'itinerari per on segurament van accedir per primer cop al cim i el cercle vermell el lloc on hi havia la creu.

escaladors ascendint la via García Lorca.

RESPECTE I DESACORD

 

Gravat del segle XVII 

En alguns dels antics gravats de la muntanya de Montserrat podem apreciar vàries creus situadas en cims propers a les ermites montserratines.

Fins i tot es pot trobar en algun punt de la geografia montserratina,alguna cassoleta que segurament en un passat hauria acollit el pal vertical d'alguna d'aquestes creus.

Avui dia pràcticament totes aquelles creus, la majoria fetes de fusta, han anat caient per efecte del pas del temps i la climatologia, i així doncs, perdent-se de vista dalt dels cims de Montserrat.

Es sabut que els cims de les muntanyes, sobretot les més estimades, tenen un potent imán simbolic, servint de vegades per actuacións polítiques, religioses, artístiques o objectius merament personals,i per això durant segles s'han anat omplint de creus, fites ,símbols i tot tipus d'elements aliens al paisatge.

 

Com a dada, l'any 1899 el papa Lleó XIII va realitzar una crida perquè els cims més alts de les muntanyes s'omplisin de creus i així donar la benvinguda al nou segle. 

Així doncs,allà on no arribés el missatge papal ja s'encarregaria d'arribar-hi el rector local, l'associació cultural o esportiva o el devot alcalde.  

Per molta espiritualitat que se les vulgui donar, les creus no deixen de ser un símbol religiós que no te per que representar a tots els essers humans, pero sí que poden molestar a qui no les vol trobar a dalt d'un cim.

Simplement per respecte a totes les creences no haurien de coronar cap muntanya.

En un altre capítol també caldria parlar de les antenes, repetidors, vèrtex geodèsics, estàtues, pessebres,esqueles, bústies, símbols, imatges,banderes, fites i plaques...però això ja és farina d'un altre paner.

Al cim de la Gorra Frigia s'hi troba una enorme creu obra del escalador,constructor i deisenyador Jordi Álvarez Garcia que també realitzà la nova imatge d'acer de la Moreneta, de 40 mil·límetres de gruix amb una protecció de zenc, de 350 quilos de pes, que fou emplaçada al cim del Cavall Bernat, pujada amb un helicòpter dels Bombers de la Generalitat de Catalunya el 25 d'octubre de 1987.

ELS INCREÏBLES MOAIS MONTSERRATINS

Roca de la Cova del Salnitre (Collbato)

Les curioses i gegantines estàtues que hi ha a l'Illa de Pasqua es coneixen com a Moais, que en llengua rapanuí significa "escultura de persona".

Aquestes estàtues gegantines van ser esculpides pels antics habitants de l'illa, els Rapa Nui. 

Es creu que tenien un significat religiós o espiritual i que es van construir per recordar els avantpassats i guardar l'energia dels morts. Els habitants de la Illa de Pasqua pensaven que els morts tenien una energia (mana) que protegia la tribu i controlava els cultius i animals, així com també protegien l'illa dels esperits malignes.

Els Moai es troben repartits per tota l'illa i les estàtues solen estar orientades mirant cap a fora, cap al mar, per saber qui arriba.

Roca de les vuit

Tossal de Mullapans (El Gat)

El Cilindre 

Curiosament si busquem bé, també podem trobar diferents suposats moais montserratins en diferents enclavaments de la muntanya màgica.

Enfocats cap als 4 punts cardinals tenim diferents roques que en posició avantatjada i altiva semblen observar qui s'endinsa al seu interior.

Històricament, durant la invasió morisca a Catalunya, els àrabs segur que també devien haver sentit una gran admiració pels extravagants monòlits de la muntanya de Montserrat, a causa del suggestiu nom amb què la van batejar: "Gis Taus", que significa "Roques Vigilants".

LA CANAL DELS LLORERS

La canal Dels llorers, és un traçat mig equipat que transcorre per l'interior de la canal de l'Artiga Baixa.

La canal dels llorers és un itinerari que es va equipar l'any 2005, quant els escaladors Ricard Darde, Armand Ballart i d'altres companys, netejaren i condicionaren part de la canal, per poder fer més transitable l'accés a la zona d'escalada de la Plantació, el que permet l´accés des del camí de la artiga baixa fins a la zona de les Gorres i la Plantació, mitjançant múltiples grimpadetes. 

És una continuitat natural de la canal de l'Artiga Baixa.

Un camí que enllaça el final de la canal de les Dames amb la regió de Tebes. 

Té l'equipament just per superar tres curts ressalts d´uns 5 metres cadascun i molts trams de grimpada fàcil.

La canal dels Llorers solca per el vessant meridional de la muntanya de Montserrat ascendint, cap a gregal, des de la confluència de la part alta de la Canal de l’Artiga Baixa i el Camí del Coll dels Pollegons, fins enfilar-se al Coll Nord de la roca del Gorro Frigi.

El recorregut, que supera un fort desnivell, te alguns trams equipats amb grapes a la part central de l’engorjat rocós que en ajuden a progressar per una roca lliscadissa i polida per la baixada de les aigües del torrent.

La canal dels Llorers no es tan coneguda i transitada com els seus homòlegs de l’Artiga Alta i Baixa o d’altres canals, barrancs o ferrades clàssiques, que s’organitzen paral-lelament davallant pel vessant sud en direcció ponent, a poca distància entre elles i oferint diferents recorreguts ascendents o descendents amb diversos graus de dificultat tècnica.

Probablement la canal dels Llorers no es gaire transitat perquè no figura en algún mapa de l’Alpina o perquè el monjo benedictí Ramon Ribera Mariné tampoc recull aquest itinerari en cap de les dues edicions dels seus llibres “Camins i Canals de Montserrat” i “Itineraris per la Muntanya de Montserrat”, que són una petita Biblia entre els monserratinistes.

No trobarem al seu recorregut marques de pintura de cap color que ens orientin en el camí com passa a altres camins o canals equipades. Nomes trobem fites de pedres que, de vegades, no son prou evidents i ens confonen mes que orienten.

Ascens:

Sortirem del Camí de la Vinya Nova travessant el Clot de la Mònica per una pista ample perpendicular al camí de la Vinya Nova, que creua uns camps d’oliveres i vinya per desprès endinsar-se a la muntanya, en direcció tramuntana, travessant un bosquet d’alzines i pins.

Poc a poc anem guanyant alçada entre el Frare d’Abaix i el Serrat de la Pastereta fins arribar a la cruïlla del camí que porta a Sant Joan a la dreta o al Coll dels Pollegons a l’esquerra.

Creuamet clot de la Mónica amb Camí de pollegons.(Final de les dames i a la dreta Canal dels llorers.

Prenen el Camí del Coll dels Pollegons fins trobar la part final de Canal de l’Artiga Baixa marcada amb una fita de pedres apilades junt a un arbre a l’esquerra del camí, seguim un metres i una altra fita, aquesta vegada a la dreta del camí, ens marca el inici de la Canal dels Llorers.

Molt a prop del inici de la canal trobarem el primer pas equipat amb unes grapes que superen, acrobàticament, un bloc gegantí encastat al bell mig del díedre.

Seguirem progressant canal amunt fins arribar a un petit replà on la canal es bifurca. Hem de tirar cap a la dreta, tot just per on s’estreny verticalment l’engorjat rocós, i no pas per l’esquerra on hi han unes fites ben visibles, ja que aquest camí s’enfila per una canal paral-lela a la Canal dels Llorers, de densa vegetació, que discorre entre l’Agulla dels Col-leccionistes i la Mamella i que ens porta als diferents collets, alguns d’ells complicat descens, formats pel conjunt d’agulles emplaçades a ponent del Gorro Frigi batejades com el Barretet, L’Agulla de la Plantació i l’Agulla del Megui.

Superat l’engorjar rocós, amb l’ajut d'alguna grapa més ,anem guanyant alçada fins, que poc a poc, deixarem la canal, pel seu vessant occidental, travessant un bosquet humit i fent fortes giragonses per un camí, ja més evident fins darrere el coll nord de l'agulla del Gorro Frigi.

Una bona combinació es fer de pujada la via ferrada de les Dames, situada en la capçalera de la canal de l'Artiga Baixa i una vegada finalitzada, solament tindrem que continuar uns metres per dins de la torrentera, creuar el Camí de les Artigues i enllaçar amb el traçat de la Canal dels Llorers.

és d'una dificultat assequible, mitjana-baixa.L'equipament es senzill, hi trobarem solament alguns esglaons(grapes), com els de les vies ferrades, que ens ajudaran en els trams més drets. Alguns passos són força estrets, i tindrem que fer servir la tècnica en oposició per poder progressar.

Tornada:

L'opció una miqueta més llarga, pero fácil,és tornar pel Camí del Pont paral·lel al torrent del Pont, amb l'avantatge que baixa directe al restaurant de Vinya Nova, perfecte si hi hem aparcat.

ONES DE PEDRA

Petit text  sobre la bonica 

relació que m'uneix amb la 

muntanya de Montserrat.

La recerca del que és desconegut em segueix

fascinant... experiències que van més enllà

de les paraules i que no tenen preu.

Cal pregar perquè el camí segueixi sent llarg,

desitjant que siguin moltes les incomptables

jornades.

Cal arribar, és el meu destí,

però sense forçar res la travessia.

És preferible que duri molts anys, i que sigui 

vell quan fondege l'illa, ric de tot el bagatge 

que hauré guanyat fent tan preuat camí.

Montserrat m'ha regalat el seu bell 

viatge,sense ella no hi hauria partit.

Les seves belles roques i agulles no formen 

onades d'aigua sinó màgiques i esveltes 

onades de pedra. I d'aquestes onades de 

pedra la vida flueix.

Onada darrere onada per mar de cada dia,

no després de passar amb voluntat d'aurora, 

aniré posant una mà darrere l'altra i els 

anys donaran duresa a cada gest.

Preservant del vent i de l'oblit

la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes 

amb els que has de créixer i combatre.

Quan el vent és el teu company i solitari 

amic, que baixa per les arestes per poder 

acostar-te el seu petó, crec que tinc molta 

sort de poder seguir obrint els meus ulls en 

aquest bell lloc.

Les muntanyes de Montserrat ja eren aquí 

molt abans que jo existís. Em va veure 

arribar. I em veurà anar-me'n...

Mentre els meus ulls entreveuen

la serenitat del capvespre en tinc suficient

si amb mi tinc els astres,

que de nit veig al cel

i de dia a tots vosaltres.

LA BOLA UBIQUA I L'AXIS MUNDI

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat que tots coneixem respon al model iconogràfic de la Mare de Déu en Majestat o 'Sedes Sapientiae' (tron o seu de la saviesa), molt reproduït al llarg de l'edat mitjana.

La bola que sosté a la mà dreta és un símbol del poder imperial usat ja des de la baixa romanitat (l'orbe,Globus imperii).

Fotos Lluís Casals (la imatge de la mare de deu de Montserrat - publicacions de la abadia de Montserrat

Aixi doncs aquesta esfera, no és la representació del globus terraqüi,(com molta gent es pensa),ni la reproducció realista de res. 

L'orbe figura l'univers, és a dir la Terra, el que hi ha sota la terra i la volta celeste. Es tracta, de la representació del món tal com es veia a l'antiguitat passada per l'Església cristiana medieval. L'esfera simbolitza la totalitat, la creació perfecta que sorgí de les mans de Déu.

Segons les descripcions del cronista Jeroni Pujades (1568-1635), durant gran part del segle XVI , la Mare de Déu no sostenia res amb la mà dreta. No fou fins bastant mes tard que li posaren una bola amb un lliri de tres flors —avui dia desaparegut— que representava la virginitat de Maria abans, durant i després del part.

Representacions xil·lografiques de la talla romànica de la santa imatge montserratina publicades l'any 1865.

Gravat de Pere Mullor i l'any 1868 gravat d'Antoni Artigas.

Vera efígie de la mare de Déu de Montserrat, pintat a l'oli Antoni Caba 1878.

Il·lustració del manuscrit Vox Clamantis.

Una esfera amb compartiments representant aigua, terra i aire.

Hi ha qui vol donar a la bola l'escenificació de l'Axis Mundi també conegut com a pilar còsmic, eix del món o pilar del món, que en mitologia, és un símbol que representa la connexió entre el regne terrenal i el regne espiritual o entre el cel i la terra (a més de servir de pont entre tots dos).

 

Metafòricament l'eix que uneix el centre del món terrenal amb el seu arquetip celeste, figurat en eix polar i en l'eix solsticial. 

Com que l'axis mundi és una idea que unifica diverses imatges concretes, no hi ha contradicció a veure múltiples llocs com “el centre del món”. El símbol pot operar en diversos llocs alhora. 

Els grecs antics veien diversos llocs diferents com el melic del món, destacant l'oracle de Delfos, mentre encara mantenien la creença en un arbre-món còsmic i al Mont Olimpo com a estada dels déus.

Axis mundi o eix del món és un símbol ubic present en nombroses cultures. La idea expressa un punt de connexió entre el cel i la terra on convergeixen tots els rumbs d'una brúixola. 

En aquest punt, els viatges i les correspondències són fetes entre regnes superiors i inferiors. La comunicació dels regnes inferiors pot ascendir als superiors i les benediccions d'aquests regnes superiors poden baixar als inferiors i disseminar-se per tots. Aquest espai funciona com a melic i punt de partida del món.

L'axis mundi apareix a moltes regions del món adoptant diverses formes. La imatge és alhora femenina i masculina. 

Pot tenir la forma de natural (una muntanya, un arbre, una columna de fum o foc, una parra, una tija) o d'un producte de manufactura humana (una torre, una escala, un pilar, una creu, un campanar, una corda, una agulla). 

La imatge apareix tant en contextos religiosos com a seculars. El símbol es pot trobar en cultures xamàniques o basades en creences animistes, en les principals religions del món i en civilitzacions urbanes tecnològicament avançades. En paraules de Mircea Eliade, "tot microcosmos, tota regió inhabitada, té un centre; és a dir, un lloc que és sagrat per sobre de tot".

Aquest eix còsmic es relaciona amb l'arbre, que enfonsa les seves arrels al subsòl i les branques del qual s'eleven cap amunt.

L'arbre Yggdrasil de la mitologia nòrdica era símbol de l'axis mundi que travessava i comunicava els tres mons de la realitat sagrada.

ELS ESTATS ALTERATS DE LA CONSCIÈNCIA

 

La muntanya de Montserrat té una energia especial,està carregada d'energia i misteri.

Des de l'aparició mariana, fins a la llegenda que el sant grial s'hi amaga, les històries només fan el lloc encara més fascinant i peculiar. Ha estat un massis que ha meravellat i captivat la imaginació de les persones durant segles. Molts dels que l'han visitada han descrit el entorn com a màgic i energitzant, un lloc per trobar un recés de pau i tranquil·litat.

Tot són teories, es desconeix què és el que amaga aquesta emblemàtica muntanya, però és prou conegut que hi ha alguna cosa inexplicable, una cosa capaç fins i tot de canviar l'estat d'ànim de les persones que tenen la sort de poder explorar-la, produint fins i tot estats alterats de consciència.

La que us explicaré avui en aquest curt relat ho vaig viure en primera persona l'hivern de ara fa 2 anys, la veritat és que no sabia si explicar-lo i com fer-ho.

No sabem quina és l'explicació racional a aquest fenomen, hi ha qui parla d'energies tel·lúriques, magnetisme, punts energètics, ionització produïda per aigües subterrànies…com altres centres energètics del món, la muntanya de Montserrat és un dels txakres del planeta. 

L'hivern del 2021 mogut per l'interès de la gent a fer sortides nocturnes per Montserrat, vaig quedar via Facebook amb diferents desconeguts amb els quals vam sortir diverses vegades a les 3 del matí per remuntar fins a diferents punts àlgids del massís i així fer boniques fotografies de l'albada.

Era una freda nit de gener, les persones que havien de venir a la sortida nocturna es "van fer enrere" i al lloc de quedada només es va presentar una solitària dona.

En el relat l'anomenarem Anna; (evidentment no és el seu nom real).

Prima, mitja cabellera i amb uns ulls penetrants.

Li vaig preguntar si encara no havent vingut la resta de la gent volia pujar cap amunt i ella va respondre afirmativament.

Comencem a pujar per l'escala dels pobres direcció el Pla de Trinitats.

Ella em va comentar que no portava llum frontal, de manera que l'únic punt de llum que teníem era el meu.

Mentre caminava jo anava donant-li conversa intentant saber-ne una mica més.

Arribats a l'ermita de Sant Benet la foscor i el fred van ser patents al camí i la boirina nocturna ressaltava l'ambient característic montserratí.

Sense comentar-li res vaig decidir agafar el camí cap a Trinitats per intentar avistar els primers raigs de sol i els seus bonics colors des del pla de Trinitat.

Anna mai no havia estat caminant per aquella zona i no sabia que allà a prop ens havíem de trobar pel camí amb l'ermita de la Trinitat.

Sense encara veure-la vam enfilar el tros de recte camí cap a l'ermita i de sobte tot va canviar:

Anna va disminuir la marxa, va començar a parlar amb terceres persones que no estaven visibles al lloc...

-Qui sou?

-Que voleu?

-Robert... aquí hi ha algú...m'està parlant...(em deia)

Imagineu-vos el moment enmig de la freda i tancada nit, una sola llum, dues persones que pràcticament no es coneixen i una situació inversemblant molt incomoda.

De cop tot pateix un gir preocupant, en pocs passos arribem a l'ermita de la Trinitat i ella es posa molt nerviosa, s'altera, parla que allà mateix ha mort algú, que ha estat assassinat ,i seguidament es desmaia per uns instants.

El cop que pateix en desmaiar-se contra el terra em fa reflexionar i m'adono que realment no està fingint la situació.

Per sort l'esvaïment és curt, aconsegueixo aixecar-la i portar-la al pla on hi ha més llum i l'ambient és menys tenebre.

El dia comença a despuntar i amb els primers brots de llum l'Anna es tranquil·litza (i jo també).

Passat una estona m'explica que des de petita ella pateix aquesta mena de visions i té la percepció sensorial molt extrema.

Em demana disculpes per la mala estona i seguidament la condueixo cap al monestir ja amb el dia despuntant.

Tot això quedaria en anècdota fins que més tard buscant informació sobre l'ermita de Trinitat vaig trobar la connexió entre el que va dir Anna i els esdeveniments ocorreguts en un passat.

La ermita de la santíssima Trinitat, anomenada "el palau de les ermites", tenía les seves proporcions molt més gran que les altres ermites del massis,potser per això era destinada a l'agradable jubilació dels monjos vellets.

S'alçava aquesta construcció a la serra nord, a l'esquenall gairebé final, anomenat també plana la vella (tot i que per allà l'any 1400 la primitiva ermita estava un xic mes a ponent).

Abrigada pel grup de Flautats, dominava llargs i amples horitzons.

Aquí va viure durant deu anys i la va restaurar magníficament el cèlebre missioner Dom Bernat Boil, que el 1493 va acompanyar Colon en el seu segon viatge, i va ser el primer evangelitzador a terres americanes.

L'any 1625 fou reedificada i engrandida per l'abat Beda Pi, amb la construcció d'una cisterna.

Després de la destrucció ocasionada per les tropes franceses el 1811, torna a ser habitada fins al dia 24 d'abril del 1822, aquella data es troba al pou-cisterna, al cap de dos anys de viure, al seu ermità Gaspar Soler, conegut per P.Jordi, jove de 30 a 40 anys, argenter, amb els braços lligats a l'esquena, traïdorament assassinat.

Com a sospitosos del crim van ser detinguts el "Barreter" i el "Sacerdot", de Manresa.

Aquest luctuós fet va obligar els superiors del Monastir a no permetre que els altres quatre ermitans que quedaven continuessin a la solitud de la muntanya i aixi evitar un risc dolorós.

No acostumo a creure en allò que no veig, sóc prou escèptic encara que respectuós, però el que vaig viure aquella nit i la posterior connexió fa reflexionar sobre la percepció d'algunes persones i la força i energia de la muntanya sagrada.

Cal pujar unes velles escales, i a la paret hi trobem la cisterna de la Trinitat.

Es com una finestra, que en temps de bones pluges es podia emmagatzemar aigua de pluja, que podían treure a l‘exterior amb una corda i un cubell.

Paratge de la ermita de la trinitat 1920