La majoria coneixem els esdeveniments tragics de principis del sXIX que van provocar la ruïna de les ermites de Montserrat. Entre 1811 i 1812, els francesos no només les cremen i destrueixen, sinó que també ocasionen la mort d'algun ermità.
Els restants no poden tornar a les seves estades fins a l'any 1817, però després que un ermità fos assassinat a la santíssima trinitat i altres empresonats a Barcelona, aviat les ermites van tornar a quedar buides tornant així a patir una nova depredació.
El 1823, els ermitans es reintegren al monestir, però, malgrat les supliques insistents, no aconseguirien la restauració de les ermites.
els motius: la por dels malefactors incontrolats que podien amagar-se a la muntanya, i d'altra banda, el llastimós estat econòmic del monestir no permetia la reedificació immediata dels edificis.
El 1844, quan l'abat Blanch aconsegueix la reapertura del santuari, els ermitans no tenien cabuda al Montserrat d'aquell moment, ni comptaven amb les simpaties del futur abat Muntades, que va fer tots els possibles per allunyar-los de les muntanyes.
Així doncs, una tradició centenària va quedar interrompuda.
Pla superior del collet amb el pas del Fesolet (Flautats) al darrere.
Per escatir quan i com es van crear les primitives ermites montserratines cal furgar en la fosca història -més aviat prehistòria- de la muntanya, encara no és precisada en detalls, ja que és escassa la part documentada en aquest aspecte, i poc es pot extreure.
Poques dades erimitiques resten en ordre cronològic, des de la creació de Monasteriolum, segons alguns documents l'any 545, fins a les Constitucions que dicta l'abat Garsias de Cisneros, aprovades el 1495, que puguin concretar l'evolució de la vida dels primitius anacoretes montserratins.
detall del dibuix de Montaña i Remart.
L'any 1217 ja hi havia a la muntanya una ermita dedicada al Salvador (Sant Salvador 1.060m), a prop del coll que obre el punt culminant, camí de totes les ermites.
Redossada al grup de roques de Flautats.
Primer s'habilita com a alberg l'espai natural de la roca; més tard es construeix l'ermita, i l'oratori s'excava a la roca en forma semicircular.
Tenia una cisterneta treballada al mateix cingle, que encara es conserva perfectament, en tenia una altra al pla de l'ermita superior.
Des de la mateixa ermita es podia baixar flanquejant pel costat de la roca (la trompa de l'elefant) fins a arribar a la confluència inferior amb la roca de la mòmia.
Des d'aquí pujava per la part dreta de la trompa per una marcada esquerda, on en un punt concret van tallar uns esglaons a la mateixa pedra, els quals avui dia són visibles, pero poco coneguts.
Aquesta pujada els portava fàcilment fins al pla superior (el collet de la Mòmia i el pas cap a Flautats), on potser, qui sap, tindrien algun altre hort el qual mantindrien amb l'aigua recol·lectada en la perfecta cisterna (anomenada sarcòfag de la mòmia),que es trobaria al costat d'una possible construcció (les proves a la vista estan).
Curis detall d'un possible petroglif montserratí en arribar al final de la pujada, en un dels possibles enclavaments suggerits.
Així doncs estaríem davant d'una suposada construcció de la qual no tenim referència escrita.
Bibliografia:
HISTORIA DE MONTSERRAT-ANSELM M.ALBAREDA
ERMITES I FONTS MONTSERRATINES -AMICS DEL SOL
