DRECERA FRA GARÍ O CAMÍ DE LES ESCALES

La drecera de fra Garí és un corriol dret i costerut, una variant ràpida del Camí Vell de Collbató o de les bateries al Monestir de Montserrat i paralel·la a la drecera dels Graus. 

El tros inicial transcorre entre marges abandonats de pedra seca. Després, s'enfila per una canal de la muntanya, que cal superar grimpant fácilment per les pedres, en alguns trams, i pujant pels esglaons tallats a la roca, en altres. 

Al llarg del recorregut hi ha el Llit de fra Garí, una roca on es diu que va dormir l'ermità; i les Petjades de fra Garí, uns forats en forma de peu humà, molt difícils de veure.

Història :

Aquest corriol és documentat al segle XV i conegut històricament com el camí de les Escales, pels graons que hi ha tallats a la roca. 

L'itinerari començava al camí que anava de Collbató a Montserrat (aquest tram inicial és ara el carrer de la Drecera) i transcorria en mig de conreus, boscos i erms. La denominació de fra Garí és més moderna, però esmentada ja en la topografia del primer quart del segle XX. 

Aquest camí va restar perdut i oblidat fins que fa uns cinquanta anys va ser reobert per un veí de Collbató (Joan Castells, de cal Forner) i un estiuejant. 

Segons la llegenda de fra Garí, l'ermità va baixar per aquest camí quan anava a Roma a demanar perdó. El pecat que havia comès era tan pesat que va fer sengles clots a la roca on havia dormit i a les pedres on havia posat els peus.

Ruta:

Sortim de Collbató en direcció al camí de la Vinya Nova, seguirem les senyals del GR en un primer tram, fins a agafar el trencall de Fra Garí. 

Només sortim de Collbató trobem un plafó indicatiu de la Muntanya de Montserrat. Sortim del poble deixant el Pujol a ma dreta.

Primer el camí puja suaument de manera progressiva fins que cada cop es fa més pendent i aviat arribem a al bifurcació. Cal estar atents de no passar-nos-la. El camí principal es el GR i segueix recte o una mica a l'esquerra, que puja per la drecera dels Graus i la Taca Blanca.

Cal agafar un corriol que surt a la dreta amb marques de PR (blanques i grogues), que és més estret i comença una mica difuminat, anat pel dret, de cara a la roca. Aviat agafarem altura i la vista sobre la vall es maquíssima, si el dia és clar.

LA COVA FREDA

 

Ubicada al Serrat de les Garrigoses entre el Torrent de la Fontseca i les Coves del Salnitre.

Arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) hi van trobat eines fabricades amb sílex i restes de fauna consumida per humans fa entre 12.000 i 15.000 anys, els primers vestigis de què caçadors del paleolític superior van habitar les coves de Montserrat.

L'excavació a la Cova Freda ha permès també documentar que va ser utilitzada com a cova corral per part dels primers agricultors, que hi van estabular els primers ramats d'ovelles i cabres. 

El recorregut de la cavitat es de 150 m amb una fondària màxima de -12 m. sota el nivell de l’entrada, amb una longitud màxima de 60 m i un punt de màxima alçada entre sostre i terra de 10 m.

Descripció:

Cova natural d'habitació, d'enterrament i incineració col·lectiva sense estructures conservades. L'accés es fa per una porta de ferro que està oberta. L'entrada és estreta (1m d'ample per 0,70 m d'alt) i parcialment obstruïda per blocs de pedra. L'interior està dividit en cinc cambres molt irregulars, situades a diferents nivells i unides per corredors i passos estrets. És fosca i humida.

Història:

Ocupada per l'home entre el període Neolític

Antic Cardial (-5.500 a -4.000) i el Romà Republicà (-218 a -50), fou excavada per Colomines el 1922. Hi va trobar abundants inhumacions humanes i molt material arqueològic (destrals, ganivets, espàtules, punxons, ceràmica llisa i decorada, fauna, etc.), que podria formar part dels aixovars funeraris. 

Hom creu que va ser utilitzada com a necròpolis d'alguna comunitat neolítica, ja que la humitat i la manca de sol la feien inhabitable. És el jaciment en cova més important del vessant SW de Montserrat, ja que aquí s'hi va trobar un enterrament ibèric sense incinerar, quelcom molt excepcional en aquesta cultura. 

Les troballes són dipositades als museus de Montserrat i Arqueològic de Catalunya.

Acces:

Al tercer revol de les escales de les coves del Salnitre s'agafa un corriol. A 80 m hi ha la porta de la cova.

Hauria d'estar tancada amb un cadenat, però solen trencar-lo i resta pràcticament sempre oberta.

LA COVA GRAN

 

Aquesta cova està situada al lloc més prolífic de Montserrat, pel que respecta a les coves, molt a prop d'aquesta també es troben les  Coves del Salnitre, la Cova Freda o la Codolosa.

Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) han descobert que la Cova Gran de la muntanya de Montserrat havia estat habitada per grups de caçadors i recol·lectors de l'època del paleolític superior final. Les principals troballes d'aquesta època, de fa entre 12.000 i 15.000 anys, han estat principalment eines fabricades amb sílex i restes de fauna consumida pels grups humans, com ara cérvols i conills. 

A la Cova Gran també s'han trobat diversos testimonis d'ocupacions neolítiques (de fa entre 7.500 i 7.000 anys), i s'han recuperat fragments de ceràmica montserratina.

Acces:

Primer remuntem un petit tram del torrent de la Font Seca al qual ens internarem justa darrere de l’Àrea d’Esplai de la Salut. Estigueu atents a mà dreta! perque haureu de trobar l’inici del petit corriol ascendent que ens menarà fins la Cova Gran .

L'ENIGMA DE LES 7 CREUS I LA INCOMPETÈNCIA DE LES INSTITUCIONS

El Camí de les Bateries es el camí romeu més antic per pujar a Santa Maria de Montserrat ,a l’època medieval va ser el camí real per pujar dalt el santuari i es convertí en el sender principal d’accés entre els segles XII i XVIII. Prèviament conegut com a Camí de la Costa es un dels camins històrics més importants de la muntanya.

Durant el segle XIV s'hi van incorporar set grans creus com set columnas situades al llarg del camí de Collbató a Montserrat ; les quals romangueren més de quatre segles fins al 1811, que varen ser destruïdes.

Tot fa pensar que les creus foren tiradas a terra durant la guerra del Francès. No se sap ben bé per qui. Es suposa que les creus foren abatudes i escampades pels torrents i barrancs o bé reaprofitats pels pagesos locals per bastir murs . Les restes de les creus s’han conservat en diversos fons particulars,sent rescatades per persones que no volen perdre els aspectes i valors patrimonials de les creus.

També podría ser que els autors d’una part d’aquest enderroc fos l’exèrcit espanyol que durant els anys 1810-1811 construïren baluards per defensar el monestir. 

O be que fossin destruïdes pels francesos l’estiu de 1811 quan es van fer forts en aquest paratge, convertint-se en l’escenari d’emboscades i batalles reiterades. 

També existeix la hipòtesi que les creus podrien haver estat destruïdes posteriorment en algun dels esdeveniments que van sacsejar la societat catalana de la primera meitat del segle XIX.

Podreu trobar un completissim escrit sobre el tema a la pàgina:

https://totmontserrat.cat/narracio/toponimia/creus-del-cami-de-la-costa-2/

📷 Diputació de Barcelona)

📷 Diputació de Barcelona)

*Un d’aquests capitells es troba encastat en un tram del torrent del Lladerns , a la intempèrie de la muntanya. 

*Al torrent de la Font Seca trobem dues peces més ,una d'elles en perfecte estat després del pas dels segles,tot i estar a la intempèrie.

*Camí de Collbató a Montserrat, creu de terme amb dues dones- dibuixat al natural i litografiat per Francesc X. Parcerisa.

Per la seva importància històrica aquest capitell fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, encara que resta totalment abandonat i ignorat per part de les autoritats (IN)COMPETENTS.

Capitell (encastat) del Torrent dels Lladerns

Estil / època: Gòtic Modern

Segle XVI

Any:1506

Europea – Atributs inspire: National Monument Record – Commemoratiu

Descripció :

El capitell del Clot dels Lladerns és una peça de pedra octogonal, amb les cares còncaves, que mostren quatre representacions de l'escut heràldic de la família Requesens, amb les armes del seu llinatge (tres torres o peces d'escacs formant un triangle) i les quatre barres catalanes, que ostentaven per un privilegi reial de l'any 1472, i un àbac també octogonal, amb la motllura en forma de mènsula cada dues cares: una sí i una no.

(Fitxa Diputació de Barcelona)

Malauradament passa igual que amb una gran part del molí de pedra antic (20kg) que vaig trobar tirat per la muntanya als voltants de l'ermita de Sant Antoni ara fa 2 anys, utilitzat segurament per moldre llavors , tubercles o bé fer oli de gla.

Evidentment ho vaig posar en coneixement de la la direcció del Patronat de la muntanya de Montserrat,el qual em van assegurar que se'n farien càrrec , el recollirien i guardarien en ser una troballa d'interès històric.

Doncs bé...al pas d'un any de la troballa, per xarxes socials un conegut m'informa que el molí seguia per la zona tirat per un altre vessant.

Ningú no se n'havia fet càrrec.

Sentint-me enganyat i molest amb la mentida decideixo pujar de nou en la seva recerca, ho recupero i ho amago en un lloc segur de males mans.

Actualment està ben amagat i fora de perill de mala gent.

És una llàstima que es deixi perdre la nostra història, ja la vam perdre una vegada, no deixem que torni a succeir.

No deixem tan malmesa la muntanya i la seva historia, Montserrat no es tan sols el Monestir.

l'Antic molí de Pedra de sant Antoni ara resta ben amagat ; i segurament haurem de ser nosaltres els que rescatem i protegim les restes abandonades de les creus, ja que els organismes que ho haurien de fer, desgraciadament, miren cap a una altra banda.

FONT DEL MIRACLE

 

Cent anys enrere, aquesta font era totalment diferent a la que avui coneixem. La font original es va construir l'any 1777 i era en forma d'una gran cisterna. A finals del segle XIX disposava de dues sortides d'aigua; la font de la Verge i la font del Miracle (Segons consta en el llibre Ermites i Fonts Montserratines de l'Editorial Montblanc de 1967). 

Avui dia la font és una construcció moderna que aboca aigua provinent de la xarxa. Està formada per un mur transversal d'uns set metres d'amplada per dos d'alçada que li fa de frontal i alhora reté les terres dels jardins superiors. És tota folrada de rajoles de diferents colors que formen unes ones. L'aigua brolla per sis aixetes de polsador disposades una al costat de l'altre a un metre de distància. A sota, una llarga pica recull l'aigua.

Damunt la font hi ha un monument dedicat a l'Abat Oliva, fundador del Monestir de Montserrat.

Era una gran font monumental en forma de casa. A la part central i dins d'una gran arcada hi havia la font i per damunt una estàtua de la verge. Al principi sols era la construcció de la font i un petit lloc de venda d'objectes i ciris. Més tard es va anar engrandint l'estructura, amb altres petites edificacions i serveis que satisfeien als peregrins o romeus que pujaven caminant hores de trajecte i arribaven cansats i assedegats

Postal fotografica del 1911.Amb el quiosc de refrescos i "licors" perquè el pelegrí es refés... 😅

fantàstica fotografia postal on apreciem com era de gran l'espai.

Antic i bonic got de vidre grabat al ácid.

Front la Font hi passava el camí del Viacrucis des del Monestir,que anava per la muntanya .

Aquest era el lloc emplaçat per llogar la cavallerissa (si disposes de diners)per fer una excursió cap Sant Jeroni o sant Joan.

Ubicació inicial de la Font del Miracle en l’indret on avui hi ha les cel·les de l’Abat Oliba

BALMA DEL PENITENT/ERMITA DE SANT PERE

 

La història de l’ermita de sant Pere i la balma del Penitent són un dels entranyables enigmes no resolts de la muntanya de Montserrat. La seva presència en un racó a la part alta del serrat del Penitent aporta un atractiu particular a un indret que, per la seva orientació i solitud, invita a practicar la contemplació.

actualment queda fora del recorregut "turístic" de les ermites,poca gent s'acosta a contemplar les restes i l'esplèndida balma.

Al segle IX Guifré el Pelós va instaurar quatre ermites: Santa Maria (que posteriorment esdevindria monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. 

A aquestes, en aquella època, ja calia afegir-hi les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze (el nombre varia segons la font consultada), sense comptar el monestir i la Santa Cova.

Balma (ermita)del Penitent.

El nombre de ermites varia en el temps. Münzer les visita el 27 de setembre del 1494, i diu que son 12. Antoni Lalaing les visita el 1503, i afirma que son 13. Francesco Janis de Tolomezzo les visita el 1519, i diu que hi han 15 oratori. El nombre de 12, fou ratificat pel capítol general del 1547. 

Al voltant del Monestir hi havia tretze ermites, en les quals residien monjos que portaven una vida solitària enmig del paratge natural. 

També foren habitades les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel.

Tot fa pensar que els dos indrets, ermita de sant Pere i balma del Penitent són el mateix. L’estreta relació entre una balma i una ermita és pròpia d’algunes construccions de l’eremitori montserratí. 

Els primitius anacoretes aprofitarien balmes naturals de les roques per instal·lar-s’hi tal com es pot veure en les ermites de sant Antoni, san Salvador, sant Jaume, sant Joan, sant Onofre i la Santa Creu.

Situació topográfica de la Miranda de sant Pere, Ermita de sant Pere, Ermita de santa Caterina i pas de la Mallenquera

Localització de la balma del Penitent en el mapa l’editorial Alpina 1:5.000

L’existència d’una balma associada a l’ermita de sant Pere indicaria el seu caràcter primitiu i que, per alguna raó, la vida eremítica no prosperà en aquest indret.

Posteriorment, després de la Guerra del Francès quant s’intentà recuperar precàriament l’eremitisme a Montserrat, alguna persona va ocupar transitòriament aquest indret per fer-hi penitència i la balma fou habitada.

A tocar la cinglera, hi habia una creu feta amb troncs d'alzina.

És probable que, a més de les ermites consolidades com a part de l’eremitori després de la reforma de Garcia de Cisneros, hi haguessin ermitans escampats per la muntanya que intentessin seguir al seu aire amb la vida eremítica

Probablement aquest ermita fou un intent no reeixit de vida eremita que s’estroncà, bé perquè el seu emplaçament era distant del monestir o perquè, un cop fixat el nombre d’ermites en dotze, la seva continuïtat era impossible al no tenir el suport material ni espiritual del monestir.

La historiografia montserratina actual reconeix que, de totes aquests esglesioles només perduren les dos primeres: Santa Maria, que en el temps es transformà en monestir, i la de Sant Iscle avui integrada en jardí del monestir. No se’n sap res de les altres dues esglésies. No hi ha cap document d’aquesta època o posterior que esmentin les esglésies de sant Pere o sant Martí.

S’especula que Sant Pere es convertí en l’ actual parròquia de Monistrol de Montserrat. De l’altra, Sant Martí, no se’n sap on era. Malgrat el que els historiadors montserratins contemporanis consideren una evidència inqüestionable la ràpida desaparició d’aquestes dues esglesioles, hi hagut algunes persones que insisteixen en situar aquestes dues esglesioles fundacionals, Sant Pere i sant Martí, com unes ermites més de l’eremitori montserratí.

text extret de la pagina"totmontserrat"d'en Jordi López Camps.

ruïnes de l'antiga cisterna del conjunt de la Cova del Penitent.

forat perpetrat a terra segurament amb la intenció d'albergar alguna creu.