FONT DEL MIRACLE

 

Cent anys enrere, aquesta font era totalment diferent a la que avui coneixem. La font original es va construir l'any 1777 i era en forma d'una gran cisterna. A finals del segle XIX disposava de dues sortides d'aigua; la font de la Verge i la font del Miracle (Segons consta en el llibre Ermites i Fonts Montserratines de l'Editorial Montblanc de 1967). 

Avui dia la font és una construcció moderna que aboca aigua provinent de la xarxa. Està formada per un mur transversal d'uns set metres d'amplada per dos d'alçada que li fa de frontal i alhora reté les terres dels jardins superiors. És tota folrada de rajoles de diferents colors que formen unes ones. L'aigua brolla per sis aixetes de polsador disposades una al costat de l'altre a un metre de distància. A sota, una llarga pica recull l'aigua.

Damunt la font hi ha un monument dedicat a l'Abat Oliva, fundador del Monestir de Montserrat.

Era una gran font monumental en forma de casa. A la part central i dins d'una gran arcada hi havia la font i per damunt una estàtua de la verge. Al principi sols era la construcció de la font i un petit lloc de venda d'objectes i ciris. Més tard es va anar engrandint l'estructura, amb altres petites edificacions i serveis que satisfeien als peregrins o romeus que pujaven caminant hores de trajecte i arribaven cansats i assedegats

Postal fotografica del 1911.Amb el quiosc de refrescos i "licors" perquè el pelegrí es refés... 😅

fantàstica fotografia postal on apreciem com era de gran l'espai.

Antic i bonic got de vidre grabat al ácid.

Front la Font hi passava el camí del Viacrucis des del Monestir,que anava per la muntanya .

Aquest era el lloc emplaçat per llogar la cavallerissa (si disposes de diners)per fer una excursió cap Sant Jeroni o sant Joan.

Ubicació inicial de la Font del Miracle en l’indret on avui hi ha les cel·les de l’Abat Oliba

BALMA DEL PENITENT/ERMITA DE SANT PERE

 

La història de l’ermita de sant Pere i la balma del Penitent són un dels entranyables enigmes no resolts de la muntanya de Montserrat. La seva presència en un racó a la part alta del serrat del Penitent aporta un atractiu particular a un indret que, per la seva orientació i solitud, invita a practicar la contemplació.

actualment queda fora del recorregut "turístic" de les ermites,poca gent s'acosta a contemplar les restes i l'esplèndida balma.

Al segle IX Guifré el Pelós va instaurar quatre ermites: Santa Maria (que posteriorment esdevindria monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. 

A aquestes, en aquella època, ja calia afegir-hi les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze (el nombre varia segons la font consultada), sense comptar el monestir i la Santa Cova.

Balma (ermita)del Penitent.

El nombre de ermites varia en el temps. Münzer les visita el 27 de setembre del 1494, i diu que son 12. Antoni Lalaing les visita el 1503, i afirma que son 13. Francesco Janis de Tolomezzo les visita el 1519, i diu que hi han 15 oratori. El nombre de 12, fou ratificat pel capítol general del 1547. 

Al voltant del Monestir hi havia tretze ermites, en les quals residien monjos que portaven una vida solitària enmig del paratge natural. 

També foren habitades les cinc capelles del primitiu eremitori montserratí: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Martí i Sant Miquel.

Tot fa pensar que els dos indrets, ermita de sant Pere i balma del Penitent són el mateix. L’estreta relació entre una balma i una ermita és pròpia d’algunes construccions de l’eremitori montserratí. 

Els primitius anacoretes aprofitarien balmes naturals de les roques per instal·lar-s’hi tal com es pot veure en les ermites de sant Antoni, san Salvador, sant Jaume, sant Joan, sant Onofre i la Santa Creu.

Situació topográfica de la Miranda de sant Pere, Ermita de sant Pere, Ermita de santa Caterina i pas de la Mallenquera

Localització de la balma del Penitent en el mapa l’editorial Alpina 1:5.000

L’existència d’una balma associada a l’ermita de sant Pere indicaria el seu caràcter primitiu i que, per alguna raó, la vida eremítica no prosperà en aquest indret.

Posteriorment, després de la Guerra del Francès quant s’intentà recuperar precàriament l’eremitisme a Montserrat, alguna persona va ocupar transitòriament aquest indret per fer-hi penitència i la balma fou habitada.

A tocar la cinglera, hi habia una creu feta amb troncs d'alzina.

És probable que, a més de les ermites consolidades com a part de l’eremitori després de la reforma de Garcia de Cisneros, hi haguessin ermitans escampats per la muntanya que intentessin seguir al seu aire amb la vida eremítica

Probablement aquest ermita fou un intent no reeixit de vida eremita que s’estroncà, bé perquè el seu emplaçament era distant del monestir o perquè, un cop fixat el nombre d’ermites en dotze, la seva continuïtat era impossible al no tenir el suport material ni espiritual del monestir.

La historiografia montserratina actual reconeix que, de totes aquests esglesioles només perduren les dos primeres: Santa Maria, que en el temps es transformà en monestir, i la de Sant Iscle avui integrada en jardí del monestir. No se’n sap res de les altres dues esglésies. No hi ha cap document d’aquesta època o posterior que esmentin les esglésies de sant Pere o sant Martí.

S’especula que Sant Pere es convertí en l’ actual parròquia de Monistrol de Montserrat. De l’altra, Sant Martí, no se’n sap on era. Malgrat el que els historiadors montserratins contemporanis consideren una evidència inqüestionable la ràpida desaparició d’aquestes dues esglesioles, hi hagut algunes persones que insisteixen en situar aquestes dues esglesioles fundacionals, Sant Pere i sant Martí, com unes ermites més de l’eremitori montserratí.

text extret de la pagina"totmontserrat"d'en Jordi López Camps.

ruïnes de l'antiga cisterna del conjunt de la Cova del Penitent.

forat perpetrat a terra segurament amb la intenció d'albergar alguna creu.

ELS DEGOTALLS UNA OPCIÓ PER A TOTHOM

Són diverses les persones que m'heu preguntat si es pot fer algun camí per montserrat amb cadira de rodes.

Avui us porto una curta,bonica i tranquil·la ruta pels voltants del monestir.

*Òbviament cadascú ha de valorar el tipus de cadira que porta, si és elèctrica, manual, si les rodes estan preparades per al tipus de terreny i en el cas que l'hagin d'empènyer... estaran preparats per fer-ho.

Jo personalment crec que es pot fer sense problema amb els dos tipus de cadira.😉

El passeig dels Degotalls a montserrat, discorre a tocar de les parets que es desplomen des dels plans de la Trinitat, situats 200 m per sobre del camí.

Es un itinerari a tan sols cinc minuts del monestir,de 30 minuts de durada, i uns 3,6 km entre l'anada i la tornada, just al costat del pàrquing privat. Aquest camí et porta a un paratge molt acollidor que et sorprendrà per la calma i la senzillesa de la muntanya.

El seu nom tan peculiar prové del continu degoteig de l'aigua que es filtra per les roques calcàries, tal com podreu observar en alguns punts al llarg del recorregut.

Es tracta d'un passeig, sense cap dificultat i de camí pla, que ofereix unes vistes panoràmiques espectaculars al llarg del camí, on estareu immersos entre natura i vegetació.

D'altra banda, no és només un itinerari que connecta amb la natura, sinó que també té una part cultural i espiritual: hi ha múltiples monuments dedicats a personatges il·lustres com Pompeu Fabra, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Anselm Clavé, Emili Vendrell i Pep Ventura , entre altres, i imatges religioses en maiòliques i mosaics en honor a la Verge de diversos pobles de Catalunya.

Iniciarem el camí sortint del mateix pàrquing del monestir , ascendint per aquesta rampa de pedra...

...per on arribarem a la part del darrere dels jardins privats dels monjos, protegits per aquest antic portal gòtic al costat d'un estany amb granotes i nenúfars.

el camí anirà vorejant el pàrquing, però vist des d'una zona superior...

tot el traçat és ben entretingut visualment, ja que està ple d'imatgeria, motius religiosos i fins i tot alguna font (en una brolla aigua).

moltes zones ombrívoles i bancs per reposar tranquil·lament, ja que per aquí no passeja massa gent...

en algun petit tram podem trobar el terra una mica més complicat, però res greu que amb perícia no puguem superar...

Passarem al costat d'un antic berenador, avui dia inactiu i oblidat...

les escales de l'esquerra són un pas restringit cap al cementiri dels monjos...

com podem observar el camí és molt planer i accessible...

i no hi haurà gent molestant al voltant...podrem circular tranquil·lament...

passarem per sota les roques dels "Degotalls"...

...i en uns tranquils 15 minuts...

arribem al final del recorregut.

Els Degotatalls es una gran balma dins de la qual hi ha una dipòsit en forma de gran petxina que recull les aigües que es filtren de les roques superiors.

Muntatge fotogràfic del vessant oriental dels Degotalls, s'ha superposat la zonificació de freqüència dels antics despreniments i se situa el traçat de la carretera que dóna accés al monestir i del tren cremallera.

El desembre del 2008 va patir el despreniment de grans roques d'uns 20 metres cúbics,que van arrossegar bona part del terraplè i van tallar la carretera i el cremallera d'accés al monestir. Ja han fixat al voltant de 1.600 bolons per estabilitzar el conglomerat de còdols.

Trobem també un altre entrada/sortida pel canto que mena a la carretera.(aquesta no es per gent amb mobilitat reduida)

El punt de partida és l'aparcament que trobem just 200 metres després de girar direcció Can Massana en la cruïlla d'entrada a l'aparcament del Monestir de Montserrat. Recordeu però que cal ser-hi relativament d'hora si voleu trobar-hi lloc.

Just davant d'aquest aparcament trobem una entrada a la muntanya en forma d'escales i un cartell del camí dels Degotalls, que de seguir-lo a l'esquerra ens portaria per camí ben fresat fins el Monestir de Montserrat.

L'ANTIGA MURALLA DE MONTSERRAT

A la plaça de Santa Maria, a la dreta, hi ha un fragment de l'antiga muralla. Al seu bell mig, el portal d'entrada amb l'escut de Montserrat datat de l'any 1565. Per aquest portal renaixentista s'accedeix a la Pujada de Nostra Senyora, que porta a la plaça de Santa Maria.

Després de la primera arribada, pacífica, dels francesos, la Junta Superior de Catalunya decretà la fortificació de Montserrat. En signar l'acta, hom signà la destrucció del santuari. Era el mes de maig de l'any 1810. El santuari es convertí en caserna i fortalesa. La inèpcia que tria el santuari per a "plaza de armas" presidí les obres de fortificació.

Escut 1565.

1657. Montserrat, de Jan Janssonius.

Esplèndid gravat setcentista de la muntanya sagrada, de Johannes Janssonius, el qual fou un editor de l'època d'or neerlandesa. És probable que es tracti d'una edició posterior reacolorida

Els francesos es presentaren a Montserrat per segona vegada el 1811. La tercera vinguda dels francesos va ser el 28 de juliol de 1812. En abandonar el lloc, el dia 31 de juliol, col·locaren grans quantitats de pólvora en llocs estratègics i volaren el monestir.

Bibliografia:

Laudo, Susana. "Fitxa de l'inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la muntanya de Montserrat". Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Molas i Rifà, Jordi (1998). "Guia oficial de Montserrat". Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Detall d'un grabat de finals del sXVI.

L'ESCALA DELS POBRES I EL SEU DESAPAREGUT CEMENTERI

 

Ens situem en la història als inicis del any 1800.

Al monestir cada dia arribaven un major nombre de pelegrins, fidels, pobres i malalts, cosa que començava a portar problemes a la comunitat.

L'allotjament i la manutenció de tanta gent es convertiria en un problema de difícil solució.

D'una banda se sabia que s'havia de posar límit, però tampoc no es podia escatimar; per no malacostumar els visitants, els quals confiats que l'allotjament i el menjar eren gratuïts, no es preocupessin de res.

val a dir que si eren pobres, malalts o casats i amb fills, se'ls mantenia a tots fins que el malalt estava curat.

A la vella porta d'entrada al recinte del monestir, s'hi emplaçava l'hospici.

📷 1806. Montserrat.

Grabat de Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique.

Per evitar abusos es va establir un límit de 3 dies d'estada al monestir.

Eren pocs els que podien dormir a les cel·les, la majoria ho feia resguardant-se amb un sac de palla i una manta que repartia un monjo cada nit.

És molt possible que davant la possibilitat de no poder dormir pel fred a l'hivern i davant la possibilitat de no tenir on protegir-se, fos llavors quan va comença la tradició de la vigília de la verge.

És vetlla tota la nit,però a la basílica no es passa fred ni plou...

Moment del repartiment de la sopa del migdia davant la porta de l'hospital dels pobres.  

📷 1806. Montserrat.

Grabat de Alexandre Laborde, «Voyage pittoresque et historique.

A molta d'aquesta gent se li donava enterrament i sepultura al cementiri que hi havia al costat del torrent de santa maria, darrere de la casa dels pobres.

Avui dia l'escala que inicia al monestir i puja cap a santa Anna s'anomena les Escales dels Pobres en record del cementiri homònim, que a la seva antiga base hi havia per a enterrar els pelegrins que morien a Montserrat.

I estan emplaçades al costat d'on es trobaven els edificis que els albergaven.

Detall de l'antic cementiri avui dia desaparegut a causa de les obres de remodelació del monestir.

Podem veure'l a la imatge per sota del segell

Aquí el veiem encerclat al mapa de Joan Cabeza del 1909.

El corriol que surt al seu costat representat amb el número 33 seria l'antiga drecera de les ermites, avui dia anomenada "escales dels pobres".

L'espai ha desaparegut avui día,donan pas a altres construccións.

EL PARE BASILI

 

Copio del llibre “Montserrat. Ermites i ermitans”

- “L'atracció irresistible de la muntanya de Montserrat, que han sentit els homes de totes les èpoques, ha estat amb seguretat un dels factors més importants per al desenvolupament de l'eremitisme que va fer possible la construcció de tretze ermites, poblades des del segle XVI fins el XIX, amb una regularitat que no ha existit pràcticament en cap altre lloc.

Val a dir que la vida eremítica era gairebé sempre totalment monàstica. Les ermites eren com un petit monestir i l'ermità un veritable monjo, subjecte al reglament monàstic ia la regla de Sant Benet, que ja parlava dels ermitans com una vocació especial, fruit de la maduresa dels anys i de la llarga prova de la vida cenobítica al monestir amb els altres monjos.

La vida de l'ermità es caracteritzava per la seva extraordinària austeritat: pobrament vestit, descalç, menjant només llegums, herbes, ous, formatge i pa fet sovint; el seu temps estava dedicat a la meditació, l'ofici diví i la lectura espiritual, així com diversos treballs materials i manuals: el treball de l'hort de les flors, buscant petits espais plans entre les roques de la muntanya, sovint de difícil accés.-

****************

La ermita de la santa Creu es l'única que fins ben recentment ha estat habitada per ermitans. Des del 1965 al 1972 pel pare Estanislau Llopart. Des del 1973 fins al 2003 pel pare Basili Girbau, que va estar a la Santa Creu fins que va morir.

Fotografía extreta de la xarxa 

El pare Basili, a més de ser un gran erudit i admirador de la filosofia vedanta i el budisme, encarnava les grans virtuts de l'ermità, i acollia tots els pelegrins que es presentaven per mirar de respondre les preguntes existencials.

Octubre 1982

Quan algú li preguntava pel secret de la felicitat de la seva vida d'ermità, responia:

 «Viure. No es tracta de filosofar ni de fer grans discursos. Estàs aquí, que més vols? Respires. El teu cor batega. Què importa l'ahir? Què importa el dia després? Estàs aquí. Llavors riu, riu a rebentar. Tens l'indispensable. No et fa falta ni més ni menys. Aquesta filosofia de vida li feia estar sempre alegre. 

En el seu rostre de llarga i atapeïda barba, mai faltava un somriure. Perquè, com solia dir, «viu amb pau, silenci interior i despreniment». I la solitud? El pare Basili deia no conèixer-la. «La solitud habita en el cor. Jo no estic en solitud, per viure en una cova en plena muntanya. 

Si vius en plenitud no pots estar sol. Sols estan els que viuen en un d'aquests edificis anònims de les grans ciutats, envoltats de milers de persones, però enmig d'una terrible solitud». 

Un bon monjo, i una bona persona.