LA CUA DE BACALLÀ I EL BACALLÀ.

 

A la regió dels Frares Encantats,situada per sobre de l’agulla del Pas de Príncep i a prop del Coll de Porc (o C. De Port) trobarem el turó conegut com la Cua de Bacallà o agulla de Salvat Papasseit (de fácil ascens).

Després podem continuar, per fer el llom que uneix La Cua de Bacallà amb l’Agulla del Bacallà (o Agulla de l’Enclusa dels Frares),un trajecte una mica més aventurer, on caldrà grimpar una mica per terreny fàcil, però una mica descompost i estret, amb una bona timba als costats.

L'ENCLUSA DELS FRARES O EL BACALLA.

Aquesta roca ha estat batejada amb diferents noms tals com El Bacallà  ,l'Enclusa dels Frares i el cim de Correcavalls; aquest últim, adaptat en el plánol de Semlr (també hi ha qui l'anomena "l'Aleta de Tauró"🦈).

Ens caldrá anar a buscar la seva aresta S., perque la part N. queda tallada talment com la proa d'un valxell.

                     Cim de la cua de Bacallà 

Podem fer-ho pel camí que puja de coll de Porc o per la canal de Pas de Príncep; s'inicia l'ascensio per la aresta S. sense passar el II grau de dlflcultat. Abans d'arrlbar al capdamunt, anant cap El Bacallà pot ser convenient d'encordar-se ja que és molt estret i descompost i completament penjant pels dos costats; té el cim totalment pelat formant un planell allargassat (al trajecte trobarem dos punts on podrem assegurar-nos).

Des de dalt del cim tindrem unes vistes espectaculars de tota la zona dels Frares Encantats a la dreta, els Ecos a l’esquerra i si el dia és prou clar, de tota la comarca del Baix Llobregat.

Aproximació:

Sortim de Can Maçana, a on podrem aparcar el cotxe,  remuntar per el ampli camí que puja al Coll de Guirló, una vegada a aquest, agafarem el camí de la dreta i pujarem al coll de les Portelles, des de aquest indret temin una vista general, de una gran part de la regió D'Agulles Passem per el Refugi i seguim per el ben marcat camí de Coll de Porc (o de Port). 

Aquet camí passa per el peu de l’Agulla del Pas del Príncep i una mica mes enlla, abans de arribar al C. De Porc, trobem una balma, dintre de la qual es troba la Font de l’esllavissada.

Abans d'arribar a aquest punt ,comença la pujada.

                             Canal de pujada   

Hi pujarem prenent la canal , poc després del Pas del Príncep i i'Agulla del Princep venint des del Refugi Viceng Barbé o poc abans si venim des de Coll de Port.

La canal és transitable i en pocs metres intuirem el coll entre la Cua de Bacallá i el Bacallá hi farem cap i trobarem el cim tot seguit, situat al Sud del coll. 

Descens :

Des de la punteta del cim del Bacalla podem  fer un rapel volat de 50 m de la via 7 Nacions UTES  del Joan Vidal.

La reunió intermèdia esta equipada per pogué fer un ràpel intermedi, si no es vol fer tant llarg Si no tenim ganes de rapelar, podem  desfer l'aresta i baixar caminant.

Al peu del rápel es te que remuntar un parell de metres, per baixar per l'altre costat, 34 metres mes avall trobem el camí "equipat de Frares" el seguim cap a baix i després de baixar per uns esglaons amb cadena, arribem al Coll de Porc.

BALMA DE CAN SOLÀ

La balma de Can Solà es troba situada al terme del Bruc, dintre de l’antic terme del Castell de la Guàrdia, fronterer amb el terme bagenc de Sant Salvador de Guardiola, molt propera al Coll del Bruc.

Costa molt trobar una balma de les dimensions de la balma de Can Solà, tan pel que fa a l’alçada com a la superfície (3.150 m2) ,120 m de llarg per una fondària màxima de 35 m i una alçada que arriba als 15 m sent una de les més grans de Catalunya.

Es troba dins la finca de Can Solà de la Roca que li dóna el nom. En el passat va ser molt utilitzada per guardar els ramats com es pot veure encara en les restes de parets que hi queden. Des de fa uns anys s’utilitza bàsicament amb finalitats lúdiques i esportives i en l’interior s’hi han celebrat fins i tot concerts de música. En les parets hi ha equipades diverses vies d’escalada i el recinte és visitat per molts excursionistes que hi arriben pels nombrosos accessos que hi porten. Al mig de la balma hi ha una font que sorprèn per la transparència de les aigües i per l’escultura de tova calcària que s’hi ha modelat al llarg dels anys.

Sembla que aquestes aigües van ser emprades per regar, alhora que la balma era utilitzada com a aixopluc del bestiar.

Aproximació en cotxe:

per la A2 agafeu la sortida Montserrat, superat l'hotel del Bruc, primer veiem a la nostre dreta un trencall que porta a Can Maçana, nosaltres seguirem rectes per l'antiga N-IIa. en direcció a Sant Pau de la Guardia fins trobar l'entrada a la urbanització de Montserrat Park, només tombar veiem un petit espai a on hi caben 2 o 3 cotxes, aparcarem aquí.

Recorregut:

Desprès a peu creuarem la carretera i anirem seguint la pista ampla i prou còmoda de caminar sempre pels trencalls a ma dreta seguint uns senyals grocs de pintura, hi arribem en uns 15 minuts d’agradable camí. Els últims metres són de baixada i per camí rocós on cal vigilar si la roca és mullada .

També podem pujar a la part superior de la balma. La cornisa té diverses instalacions per rapelar (parabolts).

La seva visita és del tot recomanable i normalment el lloc és totalment isolat i s’hi respira la calma més absoluta.

Material:

Casc,corda 60 m(rápel 25), material per rapelar.

REGIÓ DE TEBES.ROCA 408 I 407 (CIMS SENSE CORDA)

 

Pujarem caminant al cim de la roca on hi ha les ermites de Sant Joan i Sant Onofre (roca 408).
Després els més atrevits poden realitzar amb compte un dels cims sense corda proposats a la zona (roca 407).

Els que vulguin un trajecte més amable només han de continuar pujant fins arribar a la Miranda de Santa Magdalena, la qual és un mirador que ofereix (amb una altitud de 1.132 metres) una àmplia panoràmica de tota la meitat oriental d'aquest massís muntanyos.
(Llista dels 100 cims de la FEEC).

Situats a la región de Tebes, ens dirigirem a l'ermita de Sant Joan i tot seguit travessarem la paret Est de Ia Roca 408 per les balmes on estava l'antiga ermita de Sant Joan i Sant Onofre.

 

Ens dirigirem al peu de Ia cara Est de la Miranda on una canal arbrada direcció sud ens deixará a la bretxa entre I'extrem sud de la Miranda i la  Roca 408. que pujarem sense cap mena de difícultat.

 
Situant-nos així al cap demunt de les ermites de Sant Joan i Sant Onofre en un ample cim des del qual podem retornar a baix pel mateix canal que hem pujat, o bé baixar amb més cura per les plaques de roca situades a la dreta(sud).

Remuntant un tram d'escales a la canal de la Roca 407(Miranda de Sant Joan) arribarem al peu de la Miranda de Santa Magdalena que podrem pujar primer per uns graons picats a la roca fins a les runes de I'Ermita de Santa Magdalena, just at coll de la Magdalena inferior

L'altre cim proposat és la Roca 407 que exigeix una grimpada vertical de pocs metres per le part del darrere, peró que cat superar amb certa habilitat ajudant-nos d'unes savines (al tanto al baixar).
Podrem retornar a monestir per les escales de Jacob, que trobarem al coll entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior i que menen al camí nou de Sant Jeroni, a prop de l'estació superior del funicular de Sant Joan.

L'ENIGMA DEL "SARCÒFAG DE LA MÒMIA"

A la majestuosa roca de "la mòmia" trobem un dels enigmes que amaga la muntanya màgica.

Un forat picat al terra de la pedra que corona una de les espatlles de l'agulla, amb capacitat per a una persona.d'aquí que s'hagi batejat el lloc com el sarcòfag de la mòmia.

I el més significatiu: a 70 metres del terra.

Quin podria ser el secret que amaga aquesta localització?

amb quina fi es va construir?

hi ha diverses teories que aquí us exposaré.

Podria ser un antic eremitori, potser ceremonial,de curta durada, amb fins astrològics de culte al sol i els astres.

El centre cerimonial mostra un marcador de sortida del solstici d'hivern a la muntanya més peculiar del seu horitzó, així com alineacions amb aquest i altres esdeveniments solars singulars, com ara l'equinocci i el solstici d'estiu. Sembla que hi ha una correspondència entre les orientacions d'algunes agulles principals de la zona i la posició arquitectònique del lloc. 

Els solsticis, marquen l'arribada de l'estiu i l'hivern; per contra, els equinoccis, marquen la de la tardor i la primavera.

Els marcadors i les orientacions cap a l'alba del solstici d'hivern també poden ser presents en altres llocs contemporanis propers, constitueix la primera evidència d'un marcador solar , cosa que indica que la seva ubicació va ser escollida acuradament.

Els resultats d'aquest idea demostren la importància dels elements astrals al món funerari i religiós de la Prehistòria , on l'ort del solstici d'hivern sembla que va tenir un protagonisme especial.

Des de la més remota antiguitat l'ésser humà s'ha sentit fascinat pel pas del temps i ha anat desenvolupant diversos artefactes (rellotges) per mirar de mesurar-ho. Tots han estat basats en el moviment de rotació de la Terra que, com hem vist, produeix l'alternança periòdica dels dies i les nits.

Per això calia trobar alguna observació del nostre entorn astronòmic que servís de punt de referència fix, algun fenomen que passés una sola vegada dia. El temps transcorregut entre dues observacions successives donava un interval fix de temps que es pot prendre com a base per a la seva mesura.

Des d'aquest punt privilegiat és indubtable que les condicions són magnífiques.

Altres teories apunten que podria tractar-se d'una tomba antropomorfa, escollida en un lloc privilegiat (prop del cel), de molt difícil accés per a possibles profanacions.

Es tracta de sepulcres excavats en pedra i amb forma humana trobats a les proximitats d'ermites, esglésies, als castros o en petits turons aïllats, sempre associats a contextos arqueològics tardoromans, visigots i fins i tot altmedievals.

Hi ha qui diu que servia de cisterna alternativa per a l'ermita de sant Salvador, però jo personalment descarto aquesta opció en ser aquesta de molt dificil accés i comptar amb altres 2 grans cisternes aquesta ermita.

Acces 

per accedir al lloc podem pujar per la canal d'accés a la mòmia, pujant fins a un coll més proper a la ubicació.

Després haurem de fer un flanqueig i remuntar per una esquerda molt marcada fins arribar al bosc penjat.

en arribar al principi de la terrassa arbrada ja trobem vestigis d´una antiga calçada construïda manualment.

Un dels elements significatius són dues canaletes en V picades a la paret lateral (properes al gran forat del terra) que convergeixen en una curiosa pedra circular amb cassoleta a la base.

Segurament allà per confluir l'aigua de pluja caiguda per la paret cap (potser) el gran receptacle...

Quina és la vostra impressió?

per altra banda, una altra persona estudiosa de Montserrat em fa arribar una informació molt interessant.

Molt antigament hagués existit una escala de cordes, que portaria al cim de l'espatlla, on es trobaria una "botica" o herbolari en tota regla.

Seria el lloc elegit pels ermitans per tenir les seves plantacions o horta d'herbes medicinals i espècies.

Hauria estat protegit per un petit mur construït i unes cordes com si fossin baranes.

Hi ha gravats d'aquesta visió però caldrà trobar-los.