Antoni Brenac (o Brenach) fou un poeta humanista català del segle XVI, monjo de Montserrat.
Els estudiosos ,l'han arribat a considerar el més important dels poetes humanistes catalans del segle XVI. Segons la ressenya biogràfica que en feu el canonge Collell, va cursar els estudis d'humanitats i de dret civil i canònic amb un profit notable, com resulta de l'erudició que revela la seva obra.
Això no obstant, va abandonar la carrera jurídica per adoptar la vida religiosa. Va ingressar al monestir benedictí de Sant Martí de Canigó, on va romandre durant un temps. El 1527, ingressà al monestir de Montserrat, on va ser ordenat sacerdot, i on s'ocupà també d'ensenyar gramàtica i retòrica als novicis.
Quatre anys després, va ser nomenat abat del monestir de Sant Genís de Fontanes, al seu Rosselló natal. A l'esmentat convent, hi va romandre quatre anys més fins que, a causa de discrepàncies, va demanar de tornar a Montserrat.
D'allí va ser destinat a Castella, on passà més de deu anys, concretament als monestirs de Sant Benet de Valladolid i al de San Salvador de Oña. Tal com indica Jaume Collell, el trasllat del monjo rossellonès a terres castellanes es degué veure motivat per la influència a l'època de superiors forasters a Montserrat, que solien desplaçar del monestir els monjos catalans.
Després de demanar amb insistència, durant la llarga temporada que va passar a Castella, el seu retorn a Montserrat, finalment li fou concedit i allà passà els darrers dies de la seva vida. Hi morí l'any 1555, segons el necrologi de Montserrat.
A l’any 1543 sent monjo de Montserrat , Antoni Brenach escriu en llatí el poema heroic-descriptiu Sàxia (1), que representa una aproximació a la bellesa de la muntanya.
La primera part de Sàxia ens parla del parlament de Neptú després del diluvi.
La percepció del poeta, entorn la formació geològica dels nostres penyals, adopta el recurs de metamorfosis paganes, a la guisa ovidiana, fent que la Nereida(2) Sàxia, perseguida per Neptú, déu del mar, resti per voler de Déu transmudada en una mola ingent de roques i boscatges.
Després ja entra a l'estructura de la muntanya i la descripció de les ermites i els diferents camins que condueixen a Montserrat.
La segona part està centrada en la llegenda secular de Juan Garí i la troballa meravellosa de la Vergé Bruna pels pastors i la tercera part descriu del monestir.
La seva obra va romandre inèdita fins al segle XIX quan el canonge Collell en descobrí els manuscrits i va publicar-ne una part sota el títol de La musa latina de Montserrat, el 1893. Posteriorment, el 1927, el poema Sàxia va ser traduït al català per un altre monjo montserratí, Antoni Ramon Arrufat.
************************
(1)Nom llatí que vol dir : "Roques" .
El P. Brenach la personifica en una de les Nereides, les filles de Nereu i de Doris.
(2)Nereida : Nimfa marina de la mitologia grecollatina que tenia cua de peix i cos de dona.
"les nereides eren filles de Nereu i nétes d'Oceà"
************************
-"Com a un tret de sageta se'ns amostra
Un penyal admirable,de la resta
de penyals i turons talment escapól ,
que el contemplen com s'acastella en l'aire
i com s'alçura find a tres-cents colzes.
Es l'alcácer que estotja els raigs de l'Alba
i de Febe formós, i clares voltes
sa solitud les multituds contorben ,
ans es redreça amb llibertad omnímoda".
Descripcio del Cavall Bernat al Poema
"Sàxia" (1543)
**********************
Neptú i Tritó és una escultura barroca creada per l'artista italià Gian Lorenzo Bernini el 1622. Està tallada en marbre i fa aproximadament 182 cm d'alçada. Actualment es troba al Victoria and Albert Museum a Londres.
En concret, el mite representat en aquesta escultura podria provenir de les Metamorfosis d'Ovidi, on es narra que Júpiter estava furiós i recorre a Neptú per destruir la vida sobre la terra. És llavors que Neptuno crea un diluvi i una vegada que acaba, truca a Tritón, que bufa el seu cargol per així apaivagar les turbulentes aigües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada