ELS DOS OBLIDATS FORATS DE LA PARED DEL AERI

En el meu afany de descobrir la història de tots els racons montserratins, avui m'he centrat en els dos oblidats forats que hi ha a 12 metres del cim de la paret de l'aeri de sant Jeroni i que servien com portes per carregar i descarregar els passatgers de les cabines en un passat.

L'objectiu es baixar i comprobar l'estat dels túnels.

La vista de la Talaia de l'antiga estació de l'aeri mentre vas baixant és impressionant...

Situació d'un dels forats.

Per sota dels nostres peus 300 metres.

Per accedir als forats hem hagut de rapel·lar des de dalt l'estació i després tornar a pujar escalant.

Encara perdura la maquinària de l'aeri.

estaràn els forats oberts i comunicaràn amb l'estació?

L'ambient és impressionant.

Fotografía antiga d'un dels moments més impressionants de les obres, ja que es van tindre que retallar quasi els últims quaranta metres de paret, donat que les roques interferien la trajectòria de les cabines.

Aquestes obres a la paret es realitzaran entre els anys 1925 i 1926, essen una tasca molt arriscada pels operaris, ja que per sota d'ells i havien mes de tres-cents metres d'alçada.

En aquesta postal antiga es pot comprovar que la cabina no arribava fins a dalt, sinó que carregava i descarregava els passatgers a través d'uns túnels interns.

aquest era el forat per on transcorrien els visitants cap al cim i ara serà el primer de la nostra visita.

el túnel perdura, però darrere de la porta han tapiat l'entrada ...

Un pas en fals i baixes 300 metres de cop 😱les vistes per això... espectaculars!

Ara toca tornar a dalt i probar fortuna baixant a l'altra entrada...

Un cable de vida una mica atlètic ens porta al cim.

aquí s'intueixen els dos forats a la paret.

L'accés al túnel següent no és tan net i transcorre per una canal.

Arribats a un punt es troben unes velles cordes fixes que ajudaran a la travessia fins al forat.

utilitzem una corda auxiliar des de dalt per assegurar i facilitar la maniobra d'entrada.

L'entrada queda més amagada i curiosament sembla que tingui timbre 🤣

Caldrà escalar una mica per aconseguir entrar... estarà aquesta oberta?

Doncs tampoc.també tapiada ia més el paleta es va deixar el cabàs fora...😅

Toca tornar a pujar...avui no hem tingut fortuna,les dues entrades estaven tapiades.

Però el fet d'haver-ho intentat i haver-nos passejat per aquest tros d'història ja val la pena.

Vistas desde dintre l'estació 

Aquest mitjà de transport avui día no existeix i en queden pocs indicis del seu passat. 

L’estació inferior va desaparèixer pels forts aiguats de l’any 2000 i l’estació superior avui dia està transformada com a Centre de Telecomunicacions. 

De la pervivència d’aquest telefèric només en queda un nom de referència, la paret de l’Aeri de Sant Jeroni. 

Tot i que, si fóssim molt estrictes, el nom de paret de Sant Jeroni, no és l’apropiat ja que la paret per la qual pujava l’aeri de Sant Jeroni era la paret del serrat del Moro, tambe anomenada "roca ampla", la paret de sant Jeroni, on hi ha el cim queda en la següent serralada.

Segons documentació de 1789, el nom original de la pared coneguda com "pared del aeri", era Roca Ampla i el seu cim era denominat Mirador del Moro indret on avui hi ha el centre de telecomunicacions.

Les obres començaren l’any 1923 i s’allargaren fins 1929. L’aeri de Sant Jeroni entrà en funcionament el 29 de juliol de 1929 i en aquells temps era el mitjà de transport per cable més inclinat d’Europa. En el seu tram final cobria una pendent del 200%.

Interior de la cabina 

La longitud total de recorregut de l’aeri era de 650 , el desnivell superat era de 535 metres. Hi havia dos cables carrils per cada cabina, una de pujada i l’altra de baixada.

L’any 1985 deixà de transportar passatgers, tot i que entre aquest any i fins el desembre de 1987 encara es feren alguns viatgers relacionats amb el seu manteniment.

L’any 1985 s’havia desmuntat l’estació superior i l’any 1988 es tragueren els cables. L’any 1996 es transforma l’estació superior per acollir el Centre de Telecomunicacions el qual, anys després es remodelà per ordenar la dispersió d’antenes que hi havia en un primer moment.

Aixi dons, una de les cistelles del que va ser el funicular més vertical d'Europa llueix restaurada a l'estació de Monistrol Vila ,del cremallera de Montserrat.

Una presència simbòlica, però que fa possible que quedi testimoni visible del que durant el més de mig segle que va estar en funcionament va esdevenir el funicular amb una trajectòria més vertical d'Europa. 

Hi ha un molt bon llibre sobre la historia d'aquet aeri; "L'Aeri de Sant Jeroni de Montserrat (1922-1987) de Josep Batlle".

LA CONNEXIÓ GAUDÍ

📷 Cavall Bernat de la Sagrada familia 

Setanta-una hores i mitja. Aquest és el temps que va inver­tir un joveníssim Antoni Gaudí per fer els plànols del pro­jecte de res­tau­ració de l’església de l’aba­dia de Mont­ser­rat. N’era tant, de novell, que encara no havia aca­bat la car­rera. Estava al quart curs, però quan li con­ve­nia fal­tava a classe per aten­dre els seus pri­mers encàrrecs pro­fes­si­o­nals. 

Un d’aquests va ser la recons­trucció del tem­ple de la mun­ta­nya sagrada, que s’aguan­tava per un fil des de prin­cipi del segle XIX. L’abat Miquel Mun­ta­das havia enco­ma­nat el 1871 la seva res­ti­tució a Fran­cesc de Paula Villar i Lozano, un arqui­tecte molt res­pec­tat que tenia al seu des­patx el mar­rec d’en Gaudí.

És a dir, que els plànols, qua­tre per ser pre­ci­sos, els va sig­nar ell, Villar, però, com acos­tuma a pas­sar en mol­tes fei­nes que com­par­tei­xen mes­tres i aju­dants, qui es va arre­man­gar per rea­lit­zar els dibui­xos va ser Gaudí. Ho sabem perquè va ano­tar totes les tas­ques que li con­fi­ava en un qua­dern, l’arxi­co­ne­gut com a Manus­crit de Reus (es diu així perquè és en aquesta ciu­tat on es con­serva). I en aquest text, dels pocs que han per­vis­cut amb la seva veu pròpia, és on hi ha deta­lla­des les setanta-una hores i mitja que va neces­si­tar per esbos­sar les línies de la futura església.

Aquesta no és pas una història inèdita, però sí que hau­ria que­dat molt més soter­rada si no hagués estat per una mira­cu­losa tro­ba­lla. El 2004, el con­junt de plànols, que ningú sabia on para­ven, van ser des­co­berts dar­rere d’uns lli­galls de docu­men­tació econòmica als arxius del mones­tir. 

I aquí sí que en comença una, d’història nova, que ha cul­mi­nat tot just ara amb la res­tau­ració dels papers, que es van tro­bar en un estat de con­ser­vació pèssim, bruts i tros­se­jats. 

Poca broma amb el que va haver d’afron­tar aquell Gaudí de vint i pocs anys. Després de la guerra del Francès, Mont­ser­rat va que­dar pràcti­ca­ment des­truït. El com­plex va ser ocu­pat i cre­mat el 1811 i les últi­mes pedres que que­da­ven dem­peus van sofrir el mateix el 1812. Cinc anys després, els mon­jos van nete­jar l’estampa diabòlica i l’acti­vi­tat reli­gi­osa es va reins­tau­rar de manera precària. 

La desa­mor­tit­zació de Men­dizábal del 1835 els va expul­sar i el san­tu­ari va estar tan­cat durant una dècada. Fins que la reina Isa­bel II els va dei­xar tor­nar. El pro­blema, però, no s’havia solu­ci­o­nat per la gràcia divina: l’església feia llàstima i no hi havia recur­sos per abor­dar la seva reforma plena, més enllà dels qua­tre pegats que es van posar per anar tirant.

El nome­na­ment de l’abat Mun­ta­das, el 1860, va mar­car un punt d’inflexió en aquest relat tan des­gra­ciat. “Volia dig­ni­fi­car el culte a la Mare de Déu i es va mar­car com a objec­tiu la cons­trucció d’un cam­bril”. El XIX seguia sent un segle con­vuls. La pro­cla­mació de l’efímera Pri­mera República, el 1873, va fer sal­tar pels aires tem­po­ral­ment el pla que l’abat ja tenia empa­rau­lat amb l’arqui­tecte Villar. 

Però tres anys després es va fer un gest simbòlic per no defa­llir: es va col·locar la pri­mera pedra dels absis. Això succeïa l’abril del 1876, i el novem­bre d’aquell mateix any es va acti­var el dis­seny dels plànols defi­ni­tius. Gaudí hi està a sobre. Al Manus­crit de Reus en va donant dades, que s’atu­ren el gener de l’any següent. “És un die­tari de tre­ball, tot i que també ens tro­bem amb infor­mació per­so­nal valu­osa.”

Per entre­veure com devia ser la seva relació amb Villar. Fàcil, segur que no. En el seu escrit, Gaudí diu que l’arqui­tecte titu­lar era “poc comu­ni­ca­tiu”. Vol dir això que l’apre­nent va fer els plànols lliu­re­ment i que, per tant, res­po­nien al seu propi cri­teri? O, tot al con­trari, que es va limi­tar a repli­car el que li havien orde­nat sense poder-ho ni tan sols dis­cu­tir? “Mai podrem saber què va ser idea seva o què li van manar fer”.

Vitrall dins la sagrada familia de Barcelona 

Si ja no es va enter­bo­lir del tot lla­vors, el vin­cle entre Villar i Gaudí es va tren­car uns anys després per culpa de la Sagrada Família. Villar va ser desig­nat direc­tor de les obres del monu­ment el 1877, però sis anys després les va aban­do­nar. El seu lloc el va ocu­par Gaudí. Curi­o­sa­ment, Villar només va ser a temps de cons­truir la cripta, on està enter­rat Gaudí.

Superats mil i un entre­bancs més, els absis van quedar enllestits el 1885. Faltaven tots els interiors i el nou abat, Josep Deàs, va considerar que eren econòmicament inassumibles tal com els havia plantejat Gaudí. “L’exuberància decorativa del cambril de la Mare de Déu que havia concebut es va descartar”, i es va arribar a un acord amb el fill de Villar, també arquitecte, perquè ho simplifiqués. Les obres es van culminar el 1896 amb les pintures de la cúpula de Joan Llimona.

Fos o no del seu gust, “Gaudí va ser sempre un devot de Montserrat. Hi va pujar tota la vida”, i va deixar la petjada del seu geni en un altre racó: el Primer misteri de glòria del rosari monumental, el grup escultòric més conegut del camí que du a la Santa Cova, on es va trobar la marededeu de Montserrat el 880. Que, per cert, tampoc es va acabar fent tal com ell ho havia imaginat.

Article: MARIA PALAU - el punt AVUI.

Però el que vull destacar en aquest cas és la admiració profunda que l'arquitecte professava per Montserrat. La primera trobada amb la 'muntanya màgica' ho va tenir sent estudiant d'arquitectura i col·laborant amb l'arquitecte Francisco del Villar en el projecte del Camarín i la seva capella posterior, aprofitant l'absis de l'Abadia de Montserrat, en què van aconseguir crear un dels llocs més màgics de l'Església, en l'estil romàntic més pur, amb gran policromia. 

Per anotacions trobades del mateix arquitecte se sap que el llavors jove Gaudí va tenir un protagonisme important en la col·locació de frisos i estàtues, i és per tant probable que la situació dels vuit àngels gegantins i les seves estranyes posicions de mans i braços no fossin alienes al jove estudiant d'arquitectura.

Un projecte monumental ideat per Gaudí per a Montserrat, que no es va arribar a fer: hauria consistit a coronar el Cavall Bernat (una de les agulles més emblemàtica de la muntanya) amb un mirador en forma de corona reial, incorporant a la paret un escut de Catalunya de vint metres d'alçada.

Un altre projecte relacionat amb Montserrat va ser el que va realitzar per a la família Güell el 1895, dissenyant una capella funerària per al monestir de Montserrat, obra irrealitzada de la qual es coneixen poques dades.

Li agradava el contacte amb la natura, per la qual cosa posteriorment es va fer membre del Centre Excursionista de Catalunya (1879), entitat amb què va realitzar nombrosos viatges per tot Catalunya i el sud de França i fins i tot la vellesa caminava uns deu quilòmetres diaris.

📷 fotos Blog Xavi Diez.

A la sagrada familia de Barcelona,com testimoni de la devocio a nostre senyora de Montserrat,el pinacle que remate el portal,de 15 metres d'alçada,es una alegoría a la muntanya de Montserrat,coronant-lo hi ha una imatge del Cavall Bernat, un dels monòlits més coneguts del massís de Montserrat.Gaudí es va inspirar en el cavall bernat.Inclus es va arribar a escalar el 1996 promogut pel ja desaparegut 'Josep Barberà'

 

Antoni Gaudí (al fons) amb el seu pare (centre), la neboda Rosa i el doctor Santaló en una visita a Montserrat (1904).

 

LA VINYA NOVA I L'ANTIGA RESIDÈNCIA DELS MONJOS

L'any 1566 el Monestir de Montserrat va comprar terres al Bruc per plantar ceps i augmentar la producció de vi que treia d'una altra finca d'Esparreguera i que, des de llavors, seria coneguda com la Vinya Vella, per diferenciar-la d'aquesta altra, que fou anomenada la Vinya Nova.

La Vinya Nova va ser molt més que una simple explotació vitícola i aviat es va convertir en un important complex productiu que proporcionava queviures als religiosos, escolanets, ermitans i pelegrins del Monestir, i residencial, preparat per acollir els monjos durant llargues temporades.

Més tard a causa del seu clima benigne i assolellat va ser destinada com a lloc de descans per als monjos sobretot "grans", cosa que ara anomenaríem una residència geriàtrica.

Restes antiga residència monjos.

A nivell residencial, es van construir espais per als treballadors laics i els monjos que habitaven la granja, però també un conjunt d'estades monacals i religioses integrat per cuina, refectori, cel·les, biblioteca i capella

La finca va ser consagrada majoritàriament al cultiu dels ceps i les oliveres, mentre que els bancals propers a la casa van ser convertits en horts. Es van construir cups per aixafar el raïm i una tafona per moldre les olives.

Situada al Bruc, Collbato.

Actualment es cultiva les terres i funciona un restaurant

L'ONFALS DE DELFOS

 Paviment de l'atri de Montserrat.

----------------------------------------------------

El terra de marbre blanc i negre va ser inspirat en el pis del capitoli de Roma (de Miquel Àngel) que al seu torn es va inspirar a l'onfals de Delfos.

L'ònfals significa melic i, segons la mitologia grega, seria la pedra deixada per Zeus al melic del món. L'historiador grec Pausanias (S.II) va deixar escrit que l'Ònfals és el símbol del centre còsmic on es crea la comunicació entre el món dels homes, el món dels morts i el dels déus.

L'ònfals de Delfos estava recobert amb imatges de gorgones, la més famosa d'aquestes criatures mitològiques és Medusa i com es pot observar al dibuix central del paviment de l'atri hi ha 4 grans meduses, veiem moltes al·lusions a animals marins, sobretot peixos.

Els més observadors notaran que el cercle sembla un zodíac circular.

A més, paraules com Verge i Peixos (Mare de Déu i peix) es troben a la mateixa distància que aquests signes al zodíac circular.

N'hi ha que diuen que els Benedictins són “els guardians de les entrades a l'infern” i molts ho interpreten com “els guardians dels portals a altres mons o portals dimensionals”.

Com sempre, hi ha una interpretació més “ortodoxa” del paviment de l'atri de la basílica.

El número 12 present a tot el disseny faria referència als 12 apòstols.

El cercle amb la creu podria fer al·lusió a la medalla benedictina i les “meduses” serien les 4 fonts del paradís.

Postal antiga de abans de possar el paviment.

L’atri de la Basílica és un dels llocs més visitats del Santuari de Montserrat. És l’espai que fa transició entre la plaça principal i l’Església. Per ell hi passen més del 90% de les persones que visiten Montserrat. Construït al segle XVIII, té una calidesa especial gràcies als esgrafiats de Josep Obiols que va fer als anys 40 de segle passat.

L'ACCIDENT DEL CREMALLERA

El tren cremallera de Montserrat va patir un terrible accident que pràcticament va suposar el final de la línia. El 25 de juliol del 1953 es va produir el fatal succés en xocar tres trens. Hi va haver vuit morts i dos-cents ferits.

El dia 25 va caure en dissabte i Monistrol de Montserrat celebrava la seva festa major.

Aquella jornada van sortir com cada dia sis cremalleres que feien la ruta habitual des de l'estació Monistrol Nord fins al Monestir de Montserrat. Passades les 9 del matí el segon comboi per causes desconegudes va fer una maniobra estranya, i en lloc de pujar va començar a retrocedir sense fre agafant molta velocitat fins a xocar amb el tercer comboi que anava darrere seu. Ambdós combois van continuar baixant a velocitat incontrolada.

A Monistrol es va habilitar un hospital de campanya a la carpa on s'havia de fer els actes de la festa major que va ser cancelada pel tràgic accident.

Aquest accident va suposar la destrucció de la meitat del parc mòbil de l'empresa i l'inici d'una crisi sense retorn que va portar al tancament de la línia el 1957. L'endemà d'aquell dissabte 25 de juliol del 1953, tot canviaria radicalment, uns anys abans es construiria l'actual carretera de Monistrol fins al monestir, i els cotxes serien els que començarien a fer la ruta cap a la muntanya. Amb aquest panorama el cremallera comença a tenir un gran descens de passatgers, fins al punt que el 23 de maig del 1957, va fer el seu últim viatge.

A finals del segle XX, la Generalitat de Catalunya es va plantejar construir un cremallera nou. Aquest nou cremallera no veuria finalitzat el seu projecte fins a l'any 2001 després d'un avantprojecte el 1991. Quaranta-sis anys després de la clausura es va inaugurar l'11 de juny del 2003 la nova infraestructura. El Cremallera va tornar a pujar a Montserrat, aquest cop sortint des de Monistrol fins al monestir, un tren que segueix fidel a una part del trajecte originari.