BALMA DE CAN SOLÀ

La balma de Can Solà es troba situada al terme del Bruc, dintre de l’antic terme del Castell de la Guàrdia, fronterer amb el terme bagenc de Sant Salvador de Guardiola, molt propera al Coll del Bruc.

Costa molt trobar una balma de les dimensions de la balma de Can Solà, tan pel que fa a l’alçada com a la superfície (3.150 m2) ,120 m de llarg per una fondària màxima de 35 m i una alçada que arriba als 15 m sent una de les més grans de Catalunya.

Es troba dins la finca de Can Solà de la Roca que li dóna el nom. En el passat va ser molt utilitzada per guardar els ramats com es pot veure encara en les restes de parets que hi queden. Des de fa uns anys s’utilitza bàsicament amb finalitats lúdiques i esportives i en l’interior s’hi han celebrat fins i tot concerts de música. En les parets hi ha equipades diverses vies d’escalada i el recinte és visitat per molts excursionistes que hi arriben pels nombrosos accessos que hi porten. Al mig de la balma hi ha una font que sorprèn per la transparència de les aigües i per l’escultura de tova calcària que s’hi ha modelat al llarg dels anys.

Sembla que aquestes aigües van ser emprades per regar, alhora que la balma era utilitzada com a aixopluc del bestiar.

Aproximació en cotxe:

per la A2 agafeu la sortida Montserrat, superat l'hotel del Bruc, primer veiem a la nostre dreta un trencall que porta a Can Maçana, nosaltres seguirem rectes per l'antiga N-IIa. en direcció a Sant Pau de la Guardia fins trobar l'entrada a la urbanització de Montserrat Park, només tombar veiem un petit espai a on hi caben 2 o 3 cotxes, aparcarem aquí.

Recorregut:

Desprès a peu creuarem la carretera i anirem seguint la pista ampla i prou còmoda de caminar sempre pels trencalls a ma dreta seguint uns senyals grocs de pintura, hi arribem en uns 15 minuts d’agradable camí. Els últims metres són de baixada i per camí rocós on cal vigilar si la roca és mullada .

També podem pujar a la part superior de la balma. La cornisa té diverses instalacions per rapelar (parabolts).

La seva visita és del tot recomanable i normalment el lloc és totalment isolat i s’hi respira la calma més absoluta.

Material:

Casc,corda 60 m(rápel 25), material per rapelar.

REGIÓ DE TEBES.ROCA 408 I 407 (CIMS SENSE CORDA)

 

Pujarem caminant al cim de la roca on hi ha les ermites de Sant Joan i Sant Onofre (roca 408).
Després els més atrevits poden realitzar amb compte un dels cims sense corda proposats a la zona (roca 407).

Els que vulguin un trajecte més amable només han de continuar pujant fins arribar a la Miranda de Santa Magdalena, la qual és un mirador que ofereix (amb una altitud de 1.132 metres) una àmplia panoràmica de tota la meitat oriental d'aquest massís muntanyos.
(Llista dels 100 cims de la FEEC).

Situats a la región de Tebes, ens dirigirem a l'ermita de Sant Joan i tot seguit travessarem la paret Est de Ia Roca 408 per les balmes on estava l'antiga ermita de Sant Joan i Sant Onofre.

 

Ens dirigirem al peu de Ia cara Est de la Miranda on una canal arbrada direcció sud ens deixará a la bretxa entre I'extrem sud de la Miranda i la  Roca 408. que pujarem sense cap mena de difícultat.

 
Situant-nos així al cap demunt de les ermites de Sant Joan i Sant Onofre en un ample cim des del qual podem retornar a baix pel mateix canal que hem pujat, o bé baixar amb més cura per les plaques de roca situades a la dreta(sud).

Remuntant un tram d'escales a la canal de la Roca 407(Miranda de Sant Joan) arribarem al peu de la Miranda de Santa Magdalena que podrem pujar primer per uns graons picats a la roca fins a les runes de I'Ermita de Santa Magdalena, just at coll de la Magdalena inferior

L'altre cim proposat és la Roca 407 que exigeix una grimpada vertical de pocs metres per le part del darrere, peró que cat superar amb certa habilitat ajudant-nos d'unes savines (al tanto al baixar).
Podrem retornar a monestir per les escales de Jacob, que trobarem al coll entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior i que menen al camí nou de Sant Jeroni, a prop de l'estació superior del funicular de Sant Joan.

L'ENIGMA DEL "SARCÒFAG DE LA MÒMIA"

A la majestuosa roca de "la mòmia" trobem un dels enigmes que amaga la muntanya màgica.

Un forat picat al terra de la pedra que corona una de les espatlles de l'agulla, amb capacitat per a una persona.d'aquí que s'hagi batejat el lloc com el sarcòfag de la mòmia.

I el més significatiu: a 70 metres del terra.

Quin podria ser el secret que amaga aquesta localització?

amb quina fi es va construir?

hi ha diverses teories que aquí us exposaré.

Podria ser un antic eremitori, potser ceremonial,de curta durada, amb fins astrològics de culte al sol i els astres.

El centre cerimonial mostra un marcador de sortida del solstici d'hivern a la muntanya més peculiar del seu horitzó, així com alineacions amb aquest i altres esdeveniments solars singulars, com ara l'equinocci i el solstici d'estiu. Sembla que hi ha una correspondència entre les orientacions d'algunes agulles principals de la zona i la posició arquitectònique del lloc. 

Els solsticis, marquen l'arribada de l'estiu i l'hivern; per contra, els equinoccis, marquen la de la tardor i la primavera.

Els marcadors i les orientacions cap a l'alba del solstici d'hivern també poden ser presents en altres llocs contemporanis propers, constitueix la primera evidència d'un marcador solar , cosa que indica que la seva ubicació va ser escollida acuradament.

Els resultats d'aquest idea demostren la importància dels elements astrals al món funerari i religiós de la Prehistòria , on l'ort del solstici d'hivern sembla que va tenir un protagonisme especial.

Des de la més remota antiguitat l'ésser humà s'ha sentit fascinat pel pas del temps i ha anat desenvolupant diversos artefactes (rellotges) per mirar de mesurar-ho. Tots han estat basats en el moviment de rotació de la Terra que, com hem vist, produeix l'alternança periòdica dels dies i les nits.

Per això calia trobar alguna observació del nostre entorn astronòmic que servís de punt de referència fix, algun fenomen que passés una sola vegada dia. El temps transcorregut entre dues observacions successives donava un interval fix de temps que es pot prendre com a base per a la seva mesura.

Des d'aquest punt privilegiat és indubtable que les condicions són magnífiques.

Altres teories apunten que podria tractar-se d'una tomba antropomorfa, escollida en un lloc privilegiat (prop del cel), de molt difícil accés per a possibles profanacions.

Es tracta de sepulcres excavats en pedra i amb forma humana trobats a les proximitats d'ermites, esglésies, als castros o en petits turons aïllats, sempre associats a contextos arqueològics tardoromans, visigots i fins i tot altmedievals.

Hi ha qui diu que servia de cisterna alternativa per a l'ermita de sant Salvador, però jo personalment descarto aquesta opció en ser aquesta de molt dificil accés i comptar amb altres 2 grans cisternes aquesta ermita.

Acces 

per accedir al lloc podem pujar per la canal d'accés a la mòmia, pujant fins a un coll més proper a la ubicació.

Després haurem de fer un flanqueig i remuntar per una esquerda molt marcada fins arribar al bosc penjat.

en arribar al principi de la terrassa arbrada ja trobem vestigis d´una antiga calçada construïda manualment.

Un dels elements significatius són dues canaletes en V picades a la paret lateral (properes al gran forat del terra) que convergeixen en una curiosa pedra circular amb cassoleta a la base.

Segurament allà per confluir l'aigua de pluja caiguda per la paret cap (potser) el gran receptacle...

Quina és la vostra impressió?

per altra banda, una altra persona estudiosa de Montserrat em fa arribar una informació molt interessant.

Molt antigament hagués existit una escala de cordes, que portaria al cim de l'espatlla, on es trobaria una "botica" o herbolari en tota regla.

Seria el lloc elegit pels ermitans per tenir les seves plantacions o horta d'herbes medicinals i espècies.

Hauria estat protegit per un petit mur construït i unes cordes com si fossin baranes.

Hi ha gravats d'aquesta visió però caldrà trobar-los.

LA CANAL DELS ARINJOLS (o Avellaners)

És una canal curta d’uns 325 metres de recorregut total i 168 metres de desnivell i d’una amplada màxima d’uns 25 metres, en el seu punt mig.

Es important saber que es troba tancada temporalment 

El Patronat de la Muntanya de Montserrat va tanca temporalment el pas de persones a la canal dels Arínjols per a millorar l’estat de conservació d’aquest espai singular i els seus teixos.

La canal dels Arínjols està reconeguda en l’Inventari de boscos singulars de Catalunya, amb la població més abundant de teixos a Montserrat. 

L’inventari de la població de teixos existents a la canal dels Arínjols, al vessant nord de Montserrat, s’inicia el 2009. En el transcurs d’un treball de camp realitzat el 2017, i de manera preliminar, es detecta una elevada mortalitat de plançons, la presència de peus adults morts, l'entrada de la cabra salvatge a la canal (que s'alimenta de teix, entre molts altres arbres i arbustos) i l'erosió creixent de la mateixa canal.

A la part alta de la canal la densitat de boix és força elevada, i preocupa que la mortalitat d'aquests arbustos per l’entrada d’una espècie exòtica invasora com és la papallona del boix pugui també afectar l'estabilitat del sòl i per tant ocasionar un increment de l'erosió.

El senderisme a la zona facilita l’activitat erosiva de l’aigua; com que no hi ha un camí marcat, el pas de la gent desenterra i trepitja les arrels dels arbres i modifica l’estabilitat del sòl. És difícil caminar per la canal (pel seu pendent i perquè el material del sòl no és estable) i el trepig no es concentra en una única zona de pas sinó que es dispersa arreu.

El tancament de la canal es realitza per dur-hi a terme treballs d'estabilització, disposar d’un marge de temps sense pas de persones que ha de permetre estudiar l’evolució natural de la canal i servir per a analitzar els resultats de les actuacions que es duran a terme sense la interferència de les persones ni del vandalisme.

Extret de la pagina gencat.

PETROGLIFS

Els primers habitants montserratins eren humans molt intel·ligents. Coneixien perfectament el seu entorn i sabien com explotar els recursos que els oferia la natura.

Un petròglif és una imatge creada mitjançant la retirada de part de la superfície d'una roca per incisions, talla, escultura i abrasió. Poden estar relacionats amb cultures prehistòriques o amb altres estils i moviments artístics de qualsevol altra època des d'aleshores.

A la muntanya de Montserrat trobem un dels registres de petroglifs més grans que existeix al món;el primer sistema de comunicació no verbal de la història de la humanitat. Es tracta de marques que van ser executades en tou. Els gravats d'aquests petroglifs es van fer quan el suport petri romania en estat hidroplàstic. La majoria d'aquests petroglifs resten encastats a les superfícies d'algunes estructures,camins i agulles,per això tot indica que és l'obra d'una mateixa civilització.

És evident la similitud d'aquests signes amb altres signes que formen part d'antics sistemes d'escriptura com el signari ibèric o l'alfabet fenici entre molts altres.

Cal destacar la presència d'un signe repetitiu, una forma esquemàtica la qual  es idéntica a la lletra X del nostre alfabet, un signe que antigament s'interpretava com a sagrat. És un símbol omnipresent a la muntanya de Montserrat.

La majoria els podem trobar en antics passos importants de la muntanya, convertits ara en camins, cal estar molt atent per visualitzar-los, ja que se solen confondre en el mimetitzat conglomerat montserratí.

En aquest cas la marca és diferent i sembla feta més a posteriori, però segurament també té algun segle...

Podrien ser per marcar els camins?

El que és clar és que alguna cosa ens indiquen..

A les 2 següents fotos apreciem les creus gravades a les roques en un lloc molt proper a una balma considerada sagrada a l'antiguitat.

Gràcies als petroglifs, els homes prehistòrics podien comunicar-se i deixar registres sobre les pedres, per la qual cosa es considera que aquesta tècnica és un antecedent llunyà de l'escriptura.

Als antics monuments de Tiwanaku (Tiahuanaco), a Bolívia, un descobriment científic confirma llegendes locals que diuen que:

 “les roques van ser fetes i manipulades amb extractes de plantes capaces de estovar la roca”. 

Aquesta explicació ha estat sempre rebutjada pels arqueòlegs perquè no tenía sentit. 

L'evidència científica proveïda pels científics de França i Perú mostren que la tradició oral tenia raó: Feien roques suaus que podien endurir!

És el geni humà, explotant els recursos del seu entorn de manera intel·ligent, que va crear aquestes meravelles.

Hi ha tant per saber encara...