Posar en circulació una llegenda és molt fàcil ja que la credulitat humana és infinita – Ara bé, esborrar-la, treure-la del imaginari popular ja és més difícil. Les llegendes solen tenir un fort component històric i es la manera que té el poble de interpretar la història d’un temps, en que la informació era gairebé nul·la i poc precisa. Solen tenir un nucli històric conegut, al voltant del qual si afegeixen mites, déus i episodis adients a cada contrada o país i tot plegat, es barreja de tal manera que es molt difícil d’esbrinar quin grau té de veritat i quin en té de llegenda.
*********************************************
LLEGENDA DELS FRARES ENCANTATS
Existeix una llegenda sobre "els Frares Encantats", en què s'explica que els dies de lluna plena solen caminar descalços en processó, un grup de difunts i fantasmagòrics monjos.
La versió més estesa afirma que està format per una comitiva d'ànimes en pena vestides amb túniques negres amb caputxa que vaguen durant la nit.
Es com la reunió d'ànimes del Purgatori per a una finalitat determinada. A les dotze de la nit s'aixequen els difunts i surten en processó per la regió dels "frares encantats". Cada difunt porta una llum que no es veu, però es percep clarament l'olor de la cera que es crema. La comitiva tampoc no es veu, però es percep l'airet que produeix el seu pas.
Queden pocs dies per a la lluna plena d'aquest mes...si algú vol fer una nocturna...que esculli bé la zona...😱😜
**********************************************
LLEGENDA DE FRA GARI
A Catalunya hi ha la llegenda de Fra Garí, ermità de Montserrat al s.IX. Garí era un ermità molt virtuós, de vida austera. S'alimentava frugalment de fruits silvestres i bevia l'aigua que brollava d'una font a la cova, que encara avui es coneix com la cova de Fra Garí.
L'anacoreta cada cop més guanyava fama de sant i això enfuria el dimoni, que va decidir temptar-lo. Es va disfressar amb la roba d'un ancià ermità i es va fer la trobada amb Joan Garí. Aquest, al principi, es va estranyar de no haver-lo vist mai, però el dimoni el va mentir, dient-li que vivia en una cova molt petita i apartada i que només sortia a l'exterior cada deu anys.
De mica en mica, Fra Garí va prendre confiança amb el fals ermità. Ho anava a veure freqüentment i li demanava consell i opinió, exposant-li els dubtes. Però per més que el dimoni intentava induir-lo a caure en la temptació, l'extrema rectitud de Garí feia indemne a la temptació.
Llucifer va decidir llavors canviar de tàctica. Va endemonar el cos de la princesa Riquilda, filla del comte de Barcelona Wifredo el Velloso. La dissortada princesa no parava de cridar i de dir que només es curaria si l'exorcitzava Fra Garí i per això el comte va decidir portar-la a Montserrat. Joan Garí la va curar immediatament, però el comte, per assegurar-se, li va demanar que permetés que la donzella es quedés a la cova amb l'ermità alguns dies. Garí al principi s'hi va oposar, però davant la insistència del comte, va acceptar que la noia es quedés amb ell.
Un cop tot sol, la bellesa i joventut de la noia van despertar la concupiscència del sant baró. Turbado, va acudir a veure el vell ermità que - davant la seva sorpresa - li va recomanar que no s'oposés a la inclinació de la naturalesa.
Vençut per la temptació, Garí va assetjar i va violar la noia. Horroritzat per la seva conducta, va tornar a consultar amb el fals ermità, que li va aconsellar que el millor era desfer-se de la noia. Garí llavors va assassinar Riquilda, estimbant el seu cos per un precipici.
Ple de remordiment, Garí va peregrinar a Roma, per demanar perdó al papa. El pontífex li va dir que els seus pecats eren tan grans que no sabia si tindrien perdó. El papa li va dir que ja que s'havia comportat com una bèstia, havia de fer penitència com una bèstia. Caminar de quatre grapes, no rentar-se i fugir del contacte amb la gent.
Penedit, Fra Garí va tornar a Montserrat, on durant set anys va viure sense pronunciar paraula, va caminar de quatre grapes i va sobreviure com una ferida. El cos es va cobrir d'un pèl espès, com el d'un ós.
Passat molt de temps, uns caçadors de senglars van topar amb l'estrany ésser i el van capturar. Estranyats pel rar fenomen de l'home-ós, el van tancar en una gàbia i el van portar a la cort del comte de Barcelona, com un prodigi de la Natura. Justament el comte celebrava una festa, ja que la comtessa acabava de donar a llum un hereu, el príncep Miró. A la festa, van entrar al saló la gàbia de Fra Garí, com un entreteniment exòtic.
La dida, que portava el petit príncep als braços, es va acostar a la gàbia, per mostrar al nen l'estrany animal. El nadó, davant de la sorpresa general, va parlar clarament, dient:
- Aixeca't, Fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat!
L'antic ermità llavors es va redreçar. El comte va enviar de seguida que el rentessin, li tallessin els cabells i els vestissin. Un cop recuperada l'aparença humana Garí va explicar al comte el seu crim, demanant un càstig just. El comte, magnànim, no va voler castigar qui Déu ja havia perdonat. Aleshores, l'anacoreta va conduir els homes del comte on havia estirat Riquilda, perquè rebés cristiana sepultura. Però en arribar al lloc van trobar la noia viva, ja que la Mare de Déu de Montserrat l'havia salvada.
El comte va disposar llavors que a Montserrat s'erigís un monestir femení - Santa Cecília - del qual Riquilda va ser la primera abadessa. Aquest miracle es considera el primer dels molts atribuïts a la Mare de Déu de Montserrat.
**********************************************
LLEGENDA DE LA FONT SECA
A mig camí de Montserrat entre Collbató i el monestir, hi havia una frondosa font d’aigua fresca. Tots els pelegrins l’aprofitaven per refer-se del cansament, apagar la seva set i poder reprendre el camí. Però un dia, Veremond el Roig, senyor del castell de Collbató i home descregut i avar, envià dos servents a la font amb l’encàrrec de cobrar tribut a tot aquell que hi anés per beure o per proveir-se d’aigua. I així, aquell manantial quedà prohibit a la majoria dels pelegrins, que feien vot de pobresa.
Fins que un pelegrí, que pujava a la muntanya mig mort de set i de cansament, va voler beure de la font. Els criats de Veremond el Roig, en veure que no duia diners, el van fer fora d’allà, amenaçant-lo de mort si no continuava el camí. L’home a dures penes va arribar a l’ermita de Sant Miquel, i d’allà al Monestir, gràcies a la força que li donaven les seves pregàries. Quan va arribar al portal del monestir, va caure mig mort; però aleshores, d’una roca va començar a brollar aigua, que anà a parar als llavis del pelegrí i el va salvar. Des d’aquell moment, la font del malvat Veremond es va assecar i l’aigua va sortir per la font del Portal o del Miracle, al monestir.”
**********************************************
L'ESPASA DEL REI WAMBA
Una de les portes d'entrada a Barcelona es deia Portal de Regomir. Diu la llegenda que deu el seu nom al cabdill musulmà Gamir, que va prendre la ciutat al rei visigot Wamba, que gaudia d'immenses riqueses que va carregar en carros i va fugir abans que entressin els sarraïns.
A prop de Montserrat, Wamba es va adonar que amb tant de pes no arribaria gaire lluny, així que va decidir amagar el tresor a la capella de Santa Magdalena, juntament amb una espasa de puny d'or.
Ningú no ha pogut trobar aquest tresor...
**********************************************
Llegenda del Pla Dels Escurçóns
Es fama que hi anaven a pondré i a covar tots els escurçons de Catalunya. Tots ells eren nascuts a Montserrat i sentien una atracció per aquesta muntanya, tanta que, es trobessin on es trobessin, quan estaven quiets i en repòs sempre es posaven en direcció a la muntanya i com si hi miressin. Els escurçonaires que es dedicaven a caçar-ne per treure'ls la pedra escurçonera que porten al cap i fer-la servir per a remei sabien com els havien de sorprendre i agafar sense témer-ne cap mal, puix que els atrapaven de costat en relació a l'indret on es trobava la muntanya de Montserrat.
En aquest pla hi havia mes escurçons que pedres, ja que era llur criador. Els qui es lliuraven a l'ofici d'escurçonaire, que era molt poca gent, puix que es molt perillós, escollien aquest indret per a llur cacera. Hi ha certes plantes que, si son tocades d'escurçó, agafen mes virtut, i per això els herbaires més valents que anaven a cercar herbetes a Montserrat, que son les mes virtuoses de totes, si se sentien prou coratjosos preferien aquest pla a cap altre indret de la muntanya.
Diuen que els escurçons no piquen si no se'ls diu res i que només mosseguen si hom els toca o els molesta. Únicament hi ha dos remeis contra la picada de 1'escurço: cremar la part ferida amb una brasa ben roent, o be, si es pot agafar el mateix escurço que ha picat, aixafar-lo al morter, fer-ne un cataplasma i posar-lo damunt del mal. La gent diu que la carn de l'escurçó xucla i es beu les metzines de la ferida, que es guareix com una nafra qualsevol.
La picada d'escurçó es mortal. Be ens diu el
Refrany:
Picada d'escurçó, no hi es a temps l'extremunció.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan
Amades
**********************************************
LLEGENDA COVA DEL SALITRE
El Mansuet és un personatge llegendari català localitzat a Collbató (Baix Llobregat), ambientat a la Guerra del Francès (1808-1812) i vinculat amb la llegenda del Timbaler del Bruc.
Segons el relat popular, el Mansuet era un ferrer que, davant l'amenaça d'ocupació del poble de Collbató per part de l'exèrcit francès, es va endur les dones, els nens i les joies que hi havia al poble fins a les coves del Salnitre, a la muntanya de Montserrat, per protegir-los. A les coves va instal·lar-hi un taller on fabricava armes per als guerrillers que combatien en aquella zona contra les tropes napoleòniques. Un dia, les coves són descobertes pels soldats francesos, però el Mansuet els barra el pas amb un fusell. Els amenaça de fer caure les roques de l'interior i esclafar-los, i per demostrar-ho fa caure una caldera d'aram que retruny en xocar contra les parets. El terrabastall espanta els soldats, que fugen corrents i alguns d'ells cauen al barranc. Mai no el van tornar a molestar.
Altres variants de la llegenda identifiquen el Mansuet amb un bandoler que va actuar als pobles de l'entorn de la muntanya de Montserrat i que es refugiava a les coves del Salnitre juntament amb la seva companya Marta.
*********************************************
LA LLEGENDA DE SANT MIQUEL I EL TEMPLE DE VENUS
Un lloc estimat pels viatgers medievals era el pla de Sant Miquel. La seva arribada significava que estaven ja a prop del monestir de Santa Maria. Una mica més avall es trobava una capella en un indret on la legenda situa el temple de Venus. Aquest indret era el lloc on el pare abat del monestir sortia a rebre els visitants importants.
La llegenda de Sant Miquel i el temple de Venus.
''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''
Montserrat estava aleshores lluny de tota població. Montserrat no podia cridar així els homes per mitjà de carreteres i carrils, Montserrat a penes havia pogut ésser pel mateix motiu trepitjat per la petja humana, Montserrat només l'havia vist algun home i de lluny; Montserrat, l'estructura de la qual i la dificultat d'ésser observada d'aprop es presentava cobert amb el vel del misteri, sembla per això que havia d'ésser la muntanya o lloc més adient per al culte d'una deïtat que ja es ruboritzava dels seus cultes a les ciutats i a tot arreu on la llar havia admès el principi de família.
Efectivament, aqueixa muntanya verge fou violada i donà un gemec del més agut dolor l'any 197, i veié aixecat al seu sòl un temple a Venus.
Sant Miquel és, doncs, el qui providencialment destrueix el temple de Venus l'any 253.
I el país, en perpètua memòria, li aixeca un temple damunt les runes de Venus, i al mateix lloc, que ha estat sempre conegut per la Capella de Sant Miquel, patró de la muntanya de Montserrat.
*********************************************
LLEGENDA DEL TIO DE NADAL
Fa molts anys un llenyataire que estava tallant arbres prop de la Roca Foradada de Montserrat es va dur un gran ensurt quan després d'esmorzar va veure com li havia desaparegut l'arbre que havia tallat una estona abans. L'arbre que era màgic perquè li tocava la llum que passa per dins la Roca Foradada va anar a parar dalt del cim de Sant Jeroni on es precipità al buit trencant-se a trossos i deixant un tió perfecte amb moltes cames. La llegenda diu que aquest va ser el primer tió que es va anar reproduint i que d'aquí anà repoblant totes les terres catalanes per donar regals als nens i nenes que es portaven be. Cada any molts dels tions retornen a la Muntanya de Montserrat on passen molts mesos hivernant en els seus caus i coves. La particularitat d'aquests tions és que porten al nas fet amb el boix màgic de Montserrat.
**********************************************
LLEGENDA DEL CAVALL BERNAT
Fa molt de temps hi havia un boscater que vivia en un poblet dels voltants de Montserrat. Es guanyava la vida tallant i venent llenya que recollia dels boscos de la muntanya. Era una feina dura i sacrificada, ja que es passava el dia aterrant arbres a cops de destral i transportant fatigosament els feixos als pobles de la plana, vora el riu.
El llenyataire va fer un tracte amb el diable, que li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l'ajudés en aquesta feina. "Cavall Bernat, cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat", deia el llenyataire al cavall. Però, seguint la llegenda, qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable fou que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de característiques semblants.
El llenyataire es va fer ric gràcies a l'ajuda del cavall Bernat, però el dia en què es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat. Davant d'això, la seva muller va pregar a la Mare de Déu i una llum va omplir l'indret. Després de l'ensurt, el diable i el cavall Bernat desaparegueren i en el seu lloc s'alçava una pedra assenyalant el cel.
**********************************************
LA SANTA COVA
La llegenda explica que l'any 880, un dissabte cap al tard, uns nens pastors van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada per una bella melodia, que es posava a mitja alçada de la muntanya. La setmana següent van tornar juntament amb els seus pares i la visió es va repetir. Igualment va passar les setmanes següents amb la companyia del rector d'Olesa de Montserrat. Assabentat de l'esdeveniment, es va presentar el bisbe de Manresa; llavors trobaren una cova on trobaren la imatge de Santa Maria. Van intentar traslladar-la en processó a Manresa, però l'intent va ser infructuós, cosa que els va fer entendre la voluntat divina: aquella imatge havia de ser venerada a la muntanya de Montserrat.
**********************************************
LA LLEGENDA DE LA MORENETA
La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, és la patrona de Catalunya. Està situada al monestir de Montserrat, un símbol per a Catalunya, punt de pelegrinatge per a creients i d'atracció per als turistes. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril.
Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobada i ordenà la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir.
El color moreno que li dóna nom, no és el propi de la fusta, ni li ve de la pintura primitiva; testimonis històrics ens diuen que s’ha anat enfosquint de mica en mica. Alguns diuen que el color moreno és degut al fum dels ciris que nit i dia, i durant molts anys, cremaven per il·luminar a la verge.
Teories més científiques creuen en una reacció química del vernís de la cara i de les mans que s’ha anat enfosquint amb el pas dels anys.-
L''any 1691 es va produir un incident que s’ha interpretat de diferents maneres. S’incendiaren els vestits de la Verge Moreneta, els monjos l’apagaren ràpidament i no va passar res més. La llegenda diu que en l’església hi havia més de cent persones que veieren com tres flamarades envoltaven la imatge. Miraculosament la imatge va resultar il·lesa però es va quedar negra i hi ha qui diu que d’aquí li ve el seu color.
**********************************************
LLEGENDA DEL MONESTIR DE SANTA CECILIA.
Explica la llegenda que els moros havien intentat conquerir Montserrat moltes vegades i mai no ho havien aconseguit. Però en una ocasió van reunir un exèrcit molt nombrós i poderós per aconseguir-ho, per tal d'apoderar-se d'una vegada de la muntanya. Carlemany s'hi enfrontà amb una gran batalla, la més gran ocorreguda entre moros i catalans.
L'exèrcit de Carlemany constava de dos grups: els devots de Santa Cecília, amb la festa el 22 de novembre, i els volts de Santa Caterina, amb festa el 25 de novembre. Els soldats sabien que Carlemany tenia per costum batejar els indrets amb nom del sant del dia als indrets on guanyaven batalles. Així doncs, cadascun dels grups volia guanyar el dia de la seva santa. Per això, en arribar el dia de Santa Cecília, els devots de Santa Caterina no s'esforçaven prou. En adonar-se'n, Carlemany els amonestà dient que com a bons cristians s'havia de guanyar al sarraí com abans millor. Així que lluitaren amb totes les seves energies i guanyaren finalment la batalla. Per a commemorar-ho, Carlemany hi féu aixecar una ermita.
*********************************************
LA ROCA FORADADA
Es diu que aquesta roca, que marca el límit entre els termes del Bruc i Marganell, va ser creada pel diable amb un fort cop de cap, buscant la manera de tornar a l'infern,fugin de la verge,que el feia fora de la muntanya.
Es diu també que qui aconsegueixi passar pel forat amb una galleda plena d'aigua a la mà sense vessar-ne ni una gota es casarà abans d'un any.
En altres versions menors, qui passi pel forat amb una galleda d'aigua sense vessar-ne ni una gota canviarà de sexe: si és homes es tornarà dona i si és dona es tornarà home. També es diu que la Foradada és la nansa amb què els àngels agafen la muntanya de Montserrat.
Per altra banda existeix un altre llegenda:
Diu que Montserrat va ser feta pels àngels del cel i que Déu quan ho va veure va fer baixar al mar la muntanya amb forma de vaixell que els àngels havien fet. Aquesta feina va ser encarregada a l'arcàngel Sant Miquel. Així van fer un forat per on passar un gran corda (la roca foradada) i un cadira on seia l'arcàngel per dirigir les maniobres. Abans d'arribar al mar les cordes van petar pel pes de la muntanya i la muntanya va caure del cel i es va trencar en mil bocins que van quedar dispersos per tota la zona. Tot i els esforços dels àngels per arrossegar-la cap al mar no la varem poder moure gaire, així que Déu va decidir deixar-la allà que fos Sant Lloc..
Que... quin us ha agradat més?
*********************************************
EL TIMBALER DEL BRUC
L’origen de la popular llegenda del timbaler del Bruc es remunta al juny de 1808, quan l’avanç de l’exèrcit francès cap a Manresa va mobilitzar els manresans. La capital del Bages s'havia convertit en l’epicentre de la insurrecció contra l’enemic napoleònic. Per això es va cridar a sometent amb l’objectiu de reunir a toc de campana el màxim nombre possible de civils armats amb tot allò que pogués ser útil per plantar cara als invasors. Aquesta era una mobilització extraordinària, d’aquelles que només es feien en les ocasions més especials. La consigna de les autoritats va ser aplegar-se a can Massana, a uns vint quilòmetres de Manresa, un indret estratègic on creien que podrien aturar els enemics.
Una defensa preparada a consciència.
A més dels paisans manresans, hi havia reforços d’altres pobles del Bages, però també d’Igualada i, en general, de l’Anoia. Anaven armats de manera precària, però proveïts d’unes bales de ferro fabricades en tallers de Manresa —el ferrer Manel Casanya havia ideat unes bales, anomenades 'còniques', que podien travessar les cuirasses dels soldats de cavalleria francesos. A més, les inclemències meteorològiques jugaven a favor seu. La pluja caiguda aquell 5 de juny havia obligat els soldats napoleònics a aturar-se a Martorell.
Això va donar temps als pobles del voltant del Bruc a preparar la defensa a consciència. A mesura que passaven les hores, tot esperant l’enemic francès, es van sumar al sometent diverses guarnicions de militars fidels al rei d’Espanya, entre les quals hi havia la de Barcelona, i desertors —sobretot suïssos— de l'exèrcit francès. També soldats de la guarnició de Lleida que en aquells moments eren a Igualada, comandats pel general suís Francesc Krutter. Ells van marcar l’estratègia d’un atac que passaria a la història de Catalunya.
Una llegenda inversemblant.
Els primers soldats francesos que van arribar a can Massana van ser sorpresos pels voluntaris catalans i els seus aliats que, amagats rere els matolls, els van disparar a boca de canó. Aquesta tempesta de foc va obligar els homes de Schwartz a dispersar-se per tota la muntanya. Enmig de la batalla, que va durar unes quantes hores, van arribar un centenar d’homes provinents de la vila de Santpedor. Un d’ells duia un timbal de la Congregació dels Dolors d’aquesta vila. Aquest és l’origen de la popular llegenda del timbaler del Bruc, que explica que, durant els combats, un noi es va posar a tocar aquest tambor. Els francesos, en sentir el soroll amplificat pel ressò generat per les muntanyes, van creure que un poderós exèrcit s’aproximava i van decidir fugir ràpidament. La història del timbaler del Bruc, però, sembla poc versemblant, sobretot si es té en compte que els homes de Schwartz eren soldats experimentats que havien lluitat per tot Europa.
El cert és que, gràcies a aquest primer atac demolidor, la batalla va finir amb la derrota francesa. En la seva la retirada, els invasors no van deixar de ser perseguits per diferents partides guerrilleres fins més enllà d’Esparreguera. En la primera batalla del Bruc, el general Schwartz va perdre més de 400 homes. La milícia catalana, sense cavalleria i sense artilleria, acabava de derrotar tota una divisió de 3.800 homes
Jordi Finestres (text), Antoni Moliner (assessorament)
*********************************************
LLEGENDA DEL CAP DE MORT
Retrocedim a l´època de les bruixes, concretament parlarem de les bruixes que vivien a les Guilleries (Montseny).
La reina bruixa estava molt neguitosa. Volia ser la més dolenta del món, la que fós capaç de fer més mal. Però sabia que el drac del Turó de L´home li passava al davant: ell era el més maliciós.
Les nits dels dissabtes, les bruixes de totes les contrades muntaven akelarres. En aquelles grans festes també hi anava el boc (el dimoni). Ell els hi dónava consells i els hi explicava les malifetes que podien fer.
En un d´aquests akelarres, la reina bruixa li va preguntar al dimoni el què podia fer per ser la gran reina de les malifetes. El dimoni li va respondre que només podria guanyar al drac donant-li de menjar un os de cristià. Quan el drac se´l mengés, desapareixeria l´os i ell.
Una nit d´akelarre, i darrera uns matolls, hi havia amagat el sastre de Viladrau, un xicotet geperut, que observaba les bruixes i els seus rituals.
La reina de les bruixes el va veure, el va cridar i el va enserronar, fent-lo pujar dalt de la seva escombra, per tal de portar-lo a donar una volta i després fer-lo caure per matar-lo i arrancar-li un os.
Van volar per damunt del Montseny, marejant-lo, fins arribar a Montserrat. Estaven volant per damunt de la muntanya, quan les campanes del monestir van tocar. Aquell so era un cant religiós. Anava en contra de la bruixa. Es va posar tan nerviosa al sentir aquells repics, que va començar a divagar, fins que el sastre geperut va caure de l´escombra.
Va caure de tal manera, que els peus li van quedar clavats al terra, el cap ben dret cap amunt, i la gepa ben visible.. El temps va fer que el geperut es convertís en roca, en forma de cal-lavera. Aquesta roca és la que anomenem avui com "EL CAP DE MORT"
**********************************************
LLEGENDA DELS PALLERS
Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia. Un any es va escaure que els Regira-rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n'hagin vistos d'altres de tan grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l'avenç dels Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d'altri.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
*********************************************
LLEGENDA DE LA PARED DE DIABLES🔥👹🔥
Fa molts anys, Satanàs (rei dels diables), va enviar dos dels seus millors banyuts a buscar el misteriós riu subterrani que es diu corre per dins de la muntanya de Montserrat.
D'aquesta manera podria governar des de les entranyes del massís i des d'allà ordir un pla per aconseguir el control de la basílica.
Amb un encanteri va fer aparèixer els dos deixebles sota la gran paret coneguda avui com a "Paret de Diables"; concretament a "L'escletxa dels Teixos", lloc màgic freqüentat per bruixes i druides a l'antiguitat, on aprofitaven les propietats màgiques dels arbres allà existents.
Ves per on que aquella mateixa nit per sota de la paret (al Camí de l'arrel), es trobava el "Manelet", un vailet de monistrol el qual juntament amb els seus germans ajudaven el seu pare a la feina de carboner.
Es trobava cuidant el procés de combustió d'una pila de carbó que feia un parell de dies cremava.
Els dos banyuts se li van acostar i li van preguntar per l'entrada d'aquell suposat riu subterrani.
El valent vailet lluny d'espantar-se i suposant les males arts d'aquells personatges els va indicar la petita entrada d'una de les fonts mentideres de la faldilla de la muntanya, coneixedor de la meteorologia sabia que l'endemà plouria ben fort i així els dimonis quedarien ofegats per sempre.
En explicar el que va passar a la gente del poble, es va decidir anomenar aquella paret la : "Paret de Diables".
Text R.Corell.
**********************************************
El massís de Montserrat empara un munt de personatges fantàstics.
LLEGENDA DEL PELADITS
L’any 1946, Joan Amades publica a Edicions La Llumenera:" Montserrat tradicions i llegendes ".
Amb escrits sobre cultura popular, com per exemple, el fragment on descriu l’ésser fantàstic d’en Peladits, en el qual es pot llegir:
“El Peladits era un personatge fantàstic que residia per la contrada del Montserrat, el qual es dedicava a rentar la mainada bruta que no es deixava netejar ni pentinar per les seves mares o mainaderes. Per la contrada montserratina, quan algun infant no volia que el rentessin o pentinessin li feien por dient-li que estava a punt de passar el Peladits, i, davant d’aquest anunci, ja ho crec si en feia de bondat i si s’amania i es deixava rentar!
El Peladits era alt, negre, pelut com un ós i amb un morro com un gos. Tenia unes cames llargues com pollancres i unes manotes peludes i rasposes com un raspall, amb uns didots acabats amb unes unglotes llargues i cargolades com ganxos de romana. Portava al coll una mena de sarronot amb tot d’einotes, com els esquilagossos, amb navalles i ganivets que tallaven la claror i amb punxons i llimes i pedra tosca. Voltava sempre i pertot arreu, i, quan passava, feia com els marxants ambulants i cridava:
El Peladits! El Peladits!
Quan algú el demanava perquè rentés algun minyó, primer el posava a estovar unes quantes hores dintre d’una caldera amb lleixiu bullent i, quan estava ben estovat, amb tot el seu arsenal d’eines començava a gratar, rascar, fregar i polir, que el deixava com una patena, però podeu pensar si en feia de mal! Quan estava llest, es posava tan content per haver trobat feina, que feia un seguit de tombarelles que arribaven fins al sostre i un rengle de ganyotes que feien molta més por que la seva neteja. Per paga demanava la guardiola del minyó que havia netejat, la qual esbocinava en mil miques i s’emportava els dinerons que hi havia dintre.
Podeu comptar si en feia de por, a la mainada, el Peladits, que era parent del Papu i de l’Home del Sac, i qui sap si potser arribava a ésser fins i tot el mateix, perquè portava el seu gavadal d’eines dintre d’un sac penjat al darrera.
Es diu que ronda per la muntanya de Montserrat i algun dia podem trobar-nos amb ell.
Ja ho sabeu, per si de cas aneu ben nets...😉
**********************************************
ELS POUETONS
Es diu que l'avenc dels Pouetons és una de les entrades a l'infern, que el diable en surt de vegades "amb la cua dreta" i que hi viuen bruixes que vigilen aquest accés. Un pastor del Bruc solia anar-hi i, per demostrar que no tenia por, convidava les bruixes a berenar. Un dia, però, elles van acceptar i van sortir del pou. L'ensurt del pastor va ser tan gran que va caure rodolant fins la cova de la Partió (prop de l'actual refugi Vicenç Barbé) i va morir. Quan els veïns van anar als Pouetons, el berenar ja no hi era.😳😱
**********************************************
LA FADA MELOUSINA
Melusina, -fada de les llegendes de Poitou,franca-,que es convirteix en serp de cintura en avall cada dissabte,es a dir,cada set dies,es la protagonista d'una llegenda,divulgada a frança a finals del segle XIV per l'escriptor Jean d'Arras.
Diu que el senyor feudal de Poitou,Raymondin de potiers,es va casar amb Melusina.
El marit había fet una promesa que l'hi va demanar la selva muller:que no se la miraría mai cap dissabte.Altrament ella es convertiria en serp per sempre mes,fins al día del judici final.
El marit,pero,va trencar un dissabte la seva promesa.la muller,doncs,es converti en serp i desaparegue aixi del mon dels humans.
Llavors per expiar la culpa d'haver causat"la mort"de la seva dona,l'abatut marit decidí de fer-se ermita"a un lloc molt sant anomenat Monserrat,on l'hi fou assignada la quarta ermita,de les set que llavors n'hi había".
Van passar els anys i al vell i envellit Raymondin, cobert amb la cendrosa tela de sac dels ermitans, l'hi arriba l'hora de la mort.
Just en aquells moments,mentre exhalaba el darrer sospir, el prior i els monjos de Montserrat van veure al cel una figura que,tot fent ziga-zagues,s'acostava a les penyes de Montserrat.No era Pas un au voladora sino un esser que tenía forma de serp.I els monjos van comprende que Melusina s'anava a reunir amb l'anima del seu estimat marit allá dalt,mes amunt de l'eter,al cel dels escollits.
I són molts els que asseguren haver-la vist, els disabtes al capvespre,volant per l'aire o banyant-se a alguna de les fonts de l'interior de la muntanya, encara anys després que l'últim dels Lusignan hagués mort.
**********************************************
LLEGENDA DEL GEGANT ENCANTAT
Era rei i senyor de la muntanya de Montserrat un gegantàs que n’estava tan gelós que no hi volia deixar acostar ningú. Cada dia, així que clarejava i abans de pondre-s el sol, amb quatre gambades donava una volta per tota la muntanya en cerca d’algú que s’hagués atrevit a pujar-hi o de qui per la seva rodalia tractés de fer algun camí o algun pont per passar el riu. Si trobava algú se l’empassava com una molla de pa, i si veia alguna obra començada, amb quatre trepitjades ho aixafava tot.
Montserrat estava destinat per Déu Nostre Senyor a ésser lloc d’oració i de penitència i a ésser-ne reina i senyora la Mare de Déu. I heus ací que un dia el gegant es va adormir i va despertar-lo a migdia un gran brogit de gent. Era la processó que portava la imatge de la Mare de Déu des de la cova on va ésser trobada cap a un altre lloc. El gegant, en veure’s la muntanya envaïda per aquella gran gentada, va tenir un sotrac tan fort que va restar encantat i tornat pedra.
Joan Amades
*********************************************
LLEGENDA DEL SOSTRE DEL MONESTIR
El Monestir de Montserrat està dominat per un accident orogràfic en forma de sostre. En diuen el sostre del monestir, i hi està estretament lligat des de la seva mateixa fundació per l'antiga llegenda que explica que mentre el monjos el construïen, el diable que no volia veure acabada aquella construcció santa, els anava llençant rocs que prenia de la muntanya...
Va arrencar un tros de roca molt gran de sobre mateix del monestir i el va llançar amb totes les seves forces...
Va ser llavors quan la verge va obrar el miracle per mà d’uns àngels, desviant la gran pedra despresa del Sostre.
I ,així, el sostre ha restat com a testimoni de les malifetes del banyut. La llegenda podria tenir la seva veritat si ens fixem en el color més clar de la roca, que indica sempre un desprendiment.
**********************************************
LLEGENDA ROCA LLISA
La roca Llisa es troba en el camí de les Bateries que puja de Collbato al Monestir, tot pujant passat el torrent dels Lladrens i l’anomenada Taca Blanca, tot just després de deixa la drecera dels Graus i abans d’arribar a la drecera de fra Garí. Diuen que el qui dona un cop de cap ben fort en aquesta roca sent piular a dintre una gran nierada de pollets. Només la sent el qui ha donat el cop, i no percep el piular de la llocada cap altre dels qui puguin acompanyar el qui ha fet la prova.😅
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
*********************************************
LLEGENDA DELS FLAUTATS
Una filera de monòlits que, seguint el fil d'una antiga tracició, hom anomena també "la processó dels monjos", en referència al càstig rebut per una quants d'ells quan, disposant-se a sebollir a terra sagrada a un dels seus germans de dubtosa moralitat cristiana , van quedar petrificats.
*********************************************
ELS FRARES ENCANTATS (2)
Segons s’explica en la llegenda, aquests frares no vivien d’acord amb els principis religiosos, de manera que Déu els va voler donar una (eterna) lliçó convertint-los en roques i -afegeixen altres-, és per això que des de fa centenars d’anys les seves mirades petrificades vetllen per la seguretat dels caminants, escaladors i muntanyencs que s’aventuren pels camins de Montserrat.
Els seus pecats varen inspirar el conegut poema d'Apel·les Mestres
Al punt de mitjanit
quan s’ha adormit la terra,
al cim de la carena,
els Frares Encantats,
els penitents de pedra.
Passen en processó
sens mai alçar la testa,
passen eternament
sens moure un peu de terra,
murmurant sense veu
pregàries sense lletra.
Volen cridar: “perdó”,
volen cridar: “clemència!”,
però mai surt el crit
d’aquelles goles ertes;
tant com no en sortirà
viuran en penitència.
En tant sobre els seus caps
rodolen les estrelles,
en tant sota els seus peus
van rodolant els segles,
i ells passen sense passar
en penitència eterna.”
I una nit més que mor,
i un dia més que es lleva,
i el Sol, pietosament,
besa les vestimentes
dels Frares Encantats,
dels penitents de pedra.”
--------------------------------
