Jacint VERDAGUER
Cançó de la Moreneta (1880)
Nigra sum, sed formosa
Càntic dels càntics, 1
Moreneta en sou,
és que el Sol vos toca,
és que us toca el Sol,
lo Sol de la Glòria.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Àngels d'ales d'or
vos farien ombra;
Vós no en voleu, no,
voleu ser pastora,
tan sols per vetllar,
des d'un cim de roca,
vostre blanc ramat
de viles i pobles.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Per besar-li els peus
Llobregat s'acosta,
i al veure'ls tan purs
s'atura en sa vora;
besa el setial,
lo besa i se'n torna.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Catalans, veniu,
Maria us enyora,
té el sol per vestit,
lo cel per corona,
per trono un mont d'or,
per cambra una glòria;
veniu-la a adorar,
que els àngels no gosen.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
********************
Víctor Balaguer
A la Verge de Montserrat (1857)
Los plors mon front han arrugat. Les penes
m’han, Mare meva!, rosegat lo cor.
Com soldat que, fugint a tota brida,
les armes va per lo camí llançant,
aixís jo pel camí d’aquesta vida
a trossos lo meu cor he anat deixant.
Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels per fer una corona
arrancaren del cel un puny d’estels;
ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu.
*******************
Josep Carner
Mare entre cims (1904)
Mare entre cims i boires i estelada,
sobirana d'espígols i fondals,
mena l'èxode nou de ta fillada
ran de les voravies immortals. [...]
El prec oïres de les nostres mares,
i encomanat com t'era llur sentit,
trobem en els teus ulls, que els decantares,
reflex d'aquells qui s'emmenà la nit.
Tu que en temor visqueres i en pobresa,
dels perseguits eixugaràs el plor,
Mare que escoltes amb igual tendresa
doctes versicles, virolais en flor. [..]
*********************
Àngel Guimerà
Postals (1920)
Un gegant hi ha a Catalunya
sobre terra agenollat;
mans i dits aixeca enlaire,
que el gegant és Montserrat.
S’hi estarà fins que a la Glòria
ens tornin la llibertat;
i després, per agrair-ho,
per tota l’eternitat.
*********************
Jacint VERDAGUER
Don Jaume en Sant Jeroni
(Pàtria,1888)
Per veure bé Catalunya,
Jaume Primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni,
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!,
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que
hermosa
l'estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra,
frissoses de prendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front,
sota un cel d'ales immenses
que és son real pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp
d'esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs,
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que abeurant-s'hi a la
vesprada
hi esperen la llum del jorn.
Montsec li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou;
Montagut de Tarragona,
tan antiga com lo món;
La serra de les Alberes,
de l'Empordà i Rosselló,
penjats de son dors enorme
com dos arganells de flors;
Montseny, de Vic i Girona,
que lliga el Ter anguilós;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
- Què puc fer per ma
estimada?
- va dient tot amorós-.
Si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.
- No vol del cel una estrella,
- una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
li llueix enmig del front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nadant entre els cisnes
prop d'on volava el voltor. -
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nadant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
- Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.-
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra,
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
- A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós:
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien ―rei hermós‖,
quan tornaré a visitar-vos
me diran ―Conqueridor‖! –
*********************
Joan MARAGALL
Montserrat (1890)
Veus aquí que primer tot era mar,
tot era ple de mar; tan blau!... pro un dia
va començar a sortir-ne una muntanya…
De tan hermosa que era resplandia…
Una muntanya tota esqueixalada
com cosa primerenca i malfinida.
Les boires de seguida que la veuen
s’hi tiren al damunt amorosides;
de boixos els penyals s’emborrissolen
i a dintre els boixos els aucells refilen.
[...]
A la Mare de déu de Montserrat (1895-98)
Ben d'a la vora - volia veure-us,
oh Verge negra - del blanc vestit!
Dalt de l'estrado - avui pujava
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara, -que m'ha deixat- tot enternit.
Més lluny us miro - quan a la tarda
canten els monjos - i els escolans,
i eixint del temple - m'hi giro encara,
i encara us miro - més lluny que abans.
A vostra casa - m'aficiono
i us hi entro a veure - sempre que hi passo,
com els aimants.
Surto de cara - a les vostres penyes
i en cada una - veig un ensaig
de vostra imatge..Sou graciosa,- penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles - els camins vostres - i me n'hi vaig.
Els camins vostres - son plens de boira:
per los esquinços - guaita el cel blau...
Només hi trobo - boixos i mates
que humils floreixen - dintre la pau,
i aquelles volves, -que en diuen àngels,
i que s'hi assemblen -per lo silenci- del vol suau.
Com me corprenen - els cingles vostres!
Com m'esvaeixen - vostres abims!
Les aus que hi volen - son aus xiquetes,
les fonts que hi neixen - són regalims,
entre la boira - son cims de glòria –
els vostres cims.
Tot jo m’encanto – no sé el que em passa
Les vostres penyes – m’han encisat.
Potsê us mirava – massa a la vor
*********************
Josep M de Sagarra
El poema de Montserrat (1950)
El riu separa, la muntanya ajunta;
al riu tota aigua tèrbola li és lleu;
la muntanya tan sols manté la punta
la puresa de l’aigua, que és la neu.
La muntanya amb silencis s’acompanya,
i el riu, procaç, sonorament llueix;
si madura i condensa la muntanya,
el riu inunda, aplana i destrueix.
Deixar-se anar pel riu és una festa,
posseir la muntanya costa enuig;
la muntanya té el múscul del qui resta,
i el riu, la covardia del qui fuig.
**********************
Elfs a Montserrat (1957)
Marià Manent
Cada fulla dels boixos és un petit mirall
brunyit per la rosada, i en gerd amagatall
el rossinyol sospira. Una flor malva
tremola, inclina el tany, repica a missa d’alba.
Hi ha un polsim de lluna als olivers.
Els elfs passen, amb ales subtils. Duen lleugers
capells de lligabosc i una faldilla
de flor de bruc. La boira irisada, com brilla
quan volen entre alzines i roses de pastor!
Tímids, s’atansen, miren. Escolten la dolçor
del cant que surt de l’ombra, confós amb les campanes.
Les serres semblen núvols entre clarors llunyanes.
Els elfs s’han abocat al finestral. Els venç
la por i fugen, i duen al bosc olor d’encens.
