*****************************************
Una llegenda neix fruit de la imaginació i del solatge del passat.De l'imaginari col-lectiu que reflectia el desig popular d'evadir-se dels fets quotidians per anar a raure a l'univers dels esdeveniments meravellosos a un cosmos il-limitat, on cadascú podia viure maravelles impossibles.
Oriol Verges
************
COLLBATÓ**********
Collbató va ésser fundat per uns pelegrins que baixaven de Montserrat i que desitjaven fer penitencia. Els va semblar que podrien servir be Déu i la Mare de Déu Bruna establint-se al peu de la seva muntanya i pujant a coll-i-be fins al santuari els pelegrins vells i desvalguts que no poguessin emprendre la cansada pujada del monestir per llurs pròpies forces. Conten que els penitents portaven els pelegrins desvalguts a coll i que per caminar més be se servien d'un bastó; per aquest motiu la gent els anomenava els del "Coll bastó", nom que amb el rodolar dels temps ha vingut a parar en "Collbató".
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
LES ENCANTADES********
Abans vivien per Montserrat unes encantades a les quals no plaïa que pugés gent a visitar la muntanya. Feien tot allò que podien per destorbar-ho. Per les vores dels camins que hi menen tenien plantades unes pomeres amb el fruit tan bonic que temptava els passants, els quals no podien resistir el goig de menjar-ne, i, així que algú n'arribava a mossegar una, li sortien les encantades i encisant-lo el convertien en pedra. Totes les roques estranyes i ferrenyes que formen el Montserrat son persones que pujaren a visitar la muntanya i van caure en la temptació de tastar una poma.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
EL BOIX**********
El boix de Montserrat té molta virtut i molta gràcia. Sobretot hom creu que dona força i valentia.
Diuen que les tropes catalanes en portaven sempre al damunt, encara que no f os si no una engruneta, perquè els donava coratge i braó per a la brega. De vegades portaven en una ma l'arma i a l'altra un branquilló de boix, i havien vençut més per la influencia de la branqueta que per l'acció de l'arma.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
FETILLERES*********
Entre les gents que practiquen arts endevinatòries fou creença que la muntanya de Montserrat donava clarícia i força en aquest sentit. Quan una fetillera perdia força i la seva virtut reculava, si anava a Montserrat cobrava nova potencia i es refeia amb avantatge de la minva experimentada. Per efecte d'aquesta creença acudien a la muntanya santa la majoria d'encisadors, endevinetes i altra gent que es lliurava a aquestes arts.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
JUSTICIA************
Segons la veu popular, antigament quan la gent es feia ella mateixa la justícia quan es produïa un delicte, els afectats pujaven a Montserrat i, aplegats a la plaça, ben al davant de l'església perquè els pogués sentir ben be la Mare de Déu, celebraven llur judici asseguts a terra formant rodona, inspirats per un sentit de rectitud i una gran claredat de seny comunicat per la Moreneta. Si el delicte afectava només una família, s'aplegaven el perjudicat, el delinqüent i els familiars d'ambdós; si el greuge era col·lectiu i perjudicava el comú, es reunien les persones més velles i mes entenimentades del poble i els f familiars del delinqüent. Serenament debatien el cas i escoltaven els testimonis i les altres persones que volien parlar en favor o en contra. Si creien que algú mentia, apel·laven a un judici de Déu. Solien penjar un anell al cap d'una corda, que feien sostenir per un infant enfilat dalt d'una pedra anomenada de la justícia, i feien pronunciar al qui sospitaven que parlava en fals les paraules que contenien la suposada falsedat. Si, mentre parlava, l'anell giravoltava cap al costat del curs del sol, hom tenia per certes les paraules del qui parlava, i per falses quan giravoltava al contrari. Hom creia que el sol tornava per la veritat i confonia la mentida. La creença en el testimoniatge del sol havia estat forca estesa i encara ens la recorda la forma proverbial de jurament: Tan cert com el sol que ens il·lumina. Quan es feien aquests judicis de gent i de veïns no hi havia ni presons ni botxins, totes les penes es podien pagar amb diners, i hom les creia mes justes que no pas les d'ara. El principi jurídic que diu: Qui mata ha de morir es posterior als temps llegendaris de que parlem ara, puix que hom creia que per castigar una mort no se n'havia de fer una altra. Els delinqüents rics havien de pagar mes que els pobres, i per això un mateix delicte era més costos de redimir si l'afectat era un ric. Les decisions dels consells i juntes de veïns eren inapel·lables i obeïdes estretament. Aquests judicis, que també se celebraven en d'altres aplecs, solien fer-se entorn de grans arbres seculars que solen ombrejar els ermitatges i santuaris, circumstancia que sembla recordar antigues cerimònies i cuites dendrolátics anteriors a l'erecció de temples propis del culte als boscos.
També s'havia conservat en els aplecs una resta del curiós costum jurídic del fallament del desconegut. Fou molt estès l'hàbit de jugar; quan es produïa alguna divergència entre jugadors, aquell que es considerava perjudicat es dirigia al que millor li semblava dels desconeguts que miraven el joc i li pregunta va si el coneixia a ell o el qui sortia avantatjós de la jugada i si tenia interès o preferència per algun dels dos. Si l'interrogat contestava negativament, aleshores li demanava parer quant a la divergència sorgida, i la seva opinió era acatada pels jugadors com una sentencia jurídica.
Com una romanalla d'aquests costums jurídics tradicionals i consuetudinaris, acudien als aplecs aconselladors, homes bons o desembrolladors; gents entenimentades, de solvència i d'experiència que eren objecte de consulta per a casos difícils d'ordre familiar o econòmic que hom ja esperava aclarir cercant-ne consell en ocasió dels aplecs. Aquesta bona gent es distingien per portar bastó com a senyal d'ascendència tradicional i solien arrecerar-se a l'ombra d'un arbre asseguts en un marge; d'ací el qualificatiu d'advocats de cap de marge o d'espardenya.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
EL MANSUET********
Aleshores de la invasió dels francesos, va córrer la veu per Collbató que venia un gran exèrcit que anava a passar el poble a sang i a foc. Immediatament es reuniren els seus habitants per veure que calia fer. Tothom donava consells i molts s'oferien per a prestar ajut. Entre ells va presentar-se el ferrer del poble, anomenat Mansuet, que era un home molt brau i molt valent. Digué que ell es comprometia a salvar tothom si es disposaven a seguir les seves instruccions. Com que el tenien per home de molt seny i de molta raó, cregueren que era capaç, de treure'ls del mal trànsit, i es van posar a les seves ordres.
El Mansuet i totes les dones, els infants i els vells que no es podien defensar, portant cadascú un paquet amb les millors robes i joies, van anar-se'n cap a les coves, on visqueren una pila de temps esperant que passés el perill. Dins de la cova, a uns quaranta pams d'alçada, hi ha una gran cambra on cabien de sobres tots els refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda i, un cop tothom a dalt, la podien treure. Des de l'obertura d'entrada un sol home amb una escopeta podia defensar tota la cova i tota la gent. El Mansuet, que era un bon ferrer, s'avituallà de material propi per a fer armes, puix n'era molt destre. Mentre guardava i feia companyia a tota la gent que no es podia valer dalt d'aquella cambra, no parava de fer-ne per poder-se defensar si es presentava el cas. De passada ajudava els homes forts i joves que s'havien quedat al poble disposats a fer-la pagar cara als francesos si hi entraven.
Quan ja feia molt de temps que tota aquella gentada vivia a la cova, va penetrar-hi un escamot de francesos. Així que els veieren, el Mansuet va fer pujar tothom dalt de la cambra, i ell va posar-se al peu de l'obertura amb l'escopeta a punt de disparar. Els soldats, amb atxes de vent, van recórrer la cova i tot era cercar per ací i per allà, car comprenien que hi vivia gent, però no hi trobaven ningú. Quan ja se n'anaven, una dona imprudent va fer un xisclet i aleshores van cercar millor i veieren allí dalt un home sol que els apuntava una arma. Era el Mansuet, que els digué:
—Us aconsello que us en aneu, perquè, si no ho feu, no sabeu pas el que us pot arribar a passar.
Quan els francesos van veure que un home sol els parlava amb tanta serenitat i tant d'aplom, van dubtar: ¿què els podia ocórrer i de quines forces podia disposar aquell que parlava de manera tan valenta? I decidiren fer junta. Mentre parlaven, el Mansuet per espantar-los va tirar daltabaix de la cambra una gran caldera d'aram que tenien per fer el menjar, la qual, en rodolar roques avall, va produir un terrabastall tan gros i esfereïdor, que els soldats van creure que s'enfonsava tota la muntanya. Espaordits, van abandonar les torxes enceses, sortiren furients de les coves i anaren muntanya avall. I conten que no en va restar ni un de viu. En Mansuet tot sol, amb aquesta gesta, va salvar la vida de gairebé tot Collbató.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
EL CAPITA TESTAFORT*********
Durant molts anys va ésser el terror del Montserrat un brau capità de bandolers, jove i ardit, conegut per "En Testafort".
Heus ací que al castell de la Roca tenien per servents de confiança un matrimoni vell, molt fidel a la família. Un dia, sobtadament, el matrimoni va desaparèixer sense que ningú es pogués explicar quin camí havia seguit. L'endemà mateix van presentar-se al castell un matrimoni jove que demanava acolliment i feina. Els senyors els van prendre per criats i al cap de poc temps ocupaven el buit deixat pels desapareguts. L'entrada d'aquella gent al servei va comportar calamitats de tot ordre: morts d'antics servents, pèrdua de bestiar, foc i d'altres coses inexplicables que van fer suspecte el novell matrimoni, fins al punt que els senyors hagueren de treure'ls.
L'expulsió d'aquells intrusos no va pas evitar el rosari de mals; al contrari, encara van augmentar-se en intensitat i en proporció. No passava setmana que no es produís al castell algun fet enutjós. El cavaller de la Roca i els homes al seu servei, ara l'un ara l'altre, eren trobats assassinats. Finalment, només restaren la senyora, algunes dames i un infant de bolquers que havia d'ésser l'hereu del senyoriu i que era esguerradet de naixement, puix que només tenia mitja orella. Un dia, sense saber com, l'infant també va desaparèixer del bressol. La consternació de tots no va tenir límit. Les senyores, espaordides, van demanar ajut a d'altres parents llurs, que acudiren amb molta gent d'armes, disposats a tot per tal de sorprendre els malfactors que tanta ruïna portaven. Els paratges que voltaven el castell estaven molt emboscats i entre aquella atapeïda espessor d'arbres els malfactors trobaven cau segur. Els reforços enviats van netejar tots aquells encontorns i feren difícil l'estada de bandolers, acabant així per tallar llurs escomeses.
Van passar anys de tranquil·litat i normalitat. Les senyores, ja velles, havien mig oblidat les calamitats sofertes. Però de cop i volta els envoltà novament la desventura. Tot el país anava ple de les malifetes d'un bandoler terrible conegut per "En Testafort", que tenia la posada al Montserrat. Novament les dames del castell van demanar ajut a llurs parents, que altra vegada van enviar-hi un bon nombre de gent d'armes. Sobtadament una nit el castell fou atacat per una gran partida de facinerosos que tractava d'assaltar-lo. Però els de dintre, que eren més i més braus, van arribar a agafar la majoria dels atacants, entre ells el qui els capitanejava. Aquest resulta ésser el famos i temut Testafort, el qual, en càstig a les seves grans malifetes i per a escarment, decidiren de penjar a la torre mes alta del castell.
Les senyores, abans d'executar-lo, van demanar per veure aquell monstre, esca de tanta desventura. Quan el tingueren davant, notaren, sorpreses, que no era un vell ferreny i mostatxut, com la gent deia, sinó un jove galant i gentil i que li mancava mitja orella. Aleshores la dama del castell, observant be la seva fesomia, constatà, amb dolor, que aquell era el seu plorat fillet.
Aquell matrimoni funest, que en mala hora van acollir al seu servei, eren gents de mals sentiments, que s'havien proposat apoderar-se del patrimoni de la Roca fent-se amos del castell. Per introduir-se en un lloc de confiança havien fet desaparèixer el matrimoni vell i minat la vida del casal tant com van poder. Un cop foren expulsats van seguir llur tàctica de destrucció i malvestat, fins a robar l'infanto hereu del patrimoni. L'esforç dels parents dels de la Roca va allunyar-los dels voltants del castell, i llavors hagueren de cercar sopluig en els cims encrespats del Montserrat. Allí van pujar l'hereuet robat fent-li veure que era llur fill, que el castell de la Roca era d'ells i que els actuals senyors els n'havien desposseïts.
El jove Testafort, així anomenat per la seva valentia, va ésser criat en un ambient de bandolerisme i, sobretot, de gran odi als senyors de la Roca. Aquest fou el motiu que el portà a capitanejar una colla de malfactors amb l'intent d'apoderar-se del castell, que era ben seu, segons el dir d'aquella mala gent. L'empresonament d'En Testafort féu escórrer la cortina que embolcallava els crims d'aquells subjectes, que van pagar amb la vida llurs malifetes.
En Testafort va passar de bandoler temut i odiat a senyor generós, altruista i benèvol envers els seus vassalls, volgut i estimat de tothom.
Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades
LA LLEGENDA DEL SANT GRIAL*********
EI misteri de la desaparició del sant Grial. Ia copa que va utilitzar Jesús en el darrer sopar, i la voluntat del retro-bament han fomit una llegenda universal que, de retop, afecta Montserrat.
El poeta alemany Wolfram von Eschenbach, al comencament del segle XIII, va compondre el gran poema Parsifal, tret d'una obra de l'escriptor Chrétien de Troyes. El cavaller Parsifal, de la cort del rei Artur. ha de recuperar el calze que Josep d'Arimatea va dur a Anglaterra i que, més tard. va anar a raure a algun indret de Ia península Iberica. potser al monestir de San Juan de la Peña. a la catedral de Valencia o a la muntanya de Montsalvat.
Richard Wagner, a l'ópera Parsifal, insinua que Montsalvat podria ser Montserrat, que ell coneixia a través del poeta J. W. Goethe i del geógraf Alexander Humboldt.
El pelegrinatge del Grial queda en la boira, peró un fet his-tóric,avui anecdota i demá potser llegenda és la recerca per part de Hitler del calze que li donaria el domini del món.
Aixi, el 23 d'octubre de 1940, Heinrich L Himmler, comandant de la criminal policia SS, va ser a Montserrat el mateix dia que Hitler s'entrevistava a Hendaía amb el dictador Franco.
L'abat Antoni Maria Marcet i el coadjutor Aureli Maria Escarré no van voler rebre aquell que era el brac dret de Hitler, i ho va fer el monjo Andreu Ripoll, que parlava correctament la llengua alemanya. El militar nazi volia indagar si aquell talismá que hauria de fer guanyar la guerra als nazis era a l'abadia o si a la bblioteca hi havia algun document que en facilités la troballa.
Himmler i els vint-i-cinc oficials que l'acompanyaven no van trobar, evidentement, cap indici de la seva boja quimera i van deixar la muntanya per retrobar-se amb el dictador nazi, que seguia obsesionat per voler descobrir que el llinatge de Jesus era d'origen ari.
Llegendes de la muntanya de Montserrat;Oriol Verges
LLEGENDA DE JAUME I A SANT JERONI *******
El rei don Jaume. el gran monarca de la Catalunya medieval val, va pujar a Montserrat en pelegrinatge per demanar la intercessió de la Moreneta. Cami de Santa Maria amunt, va arribar amb pas ferm al pic de Sant Jeroni. EI jove de cabells d'or, amb els peus ben afermats en terra, es va llevar el casc coronat pel drac de les victóries i va mirar les planes i els turons.
I allá lluny, sense boires que Ia cobrissin, va veure mig perfilada l'illa de Mallorca, el desig de la propera conquesta.
Mossen Cinto Verdaguer va imaginar el rei així:
"Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Arago
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en que hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estátua!
Pel gegant quin mirador!
Les aguiles que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor!...
Llegendes de la muntanya de Montserrat;Oriol Verges
TRENCANOUS: LA CIUTAT MALEÏDA****
En els orígens de la història humana coneguda, el que avui dia és la Muntanya de Montserrat havia estat una gran ciutat, Trencanous. La prosperitat dels seus estadants era proverbial i admirada per tothom. Aixó no obstant, la seva gent, més preocupada per la bonança econòmica i els plaers de la vida, ben aviat deixà de tenir present Déu en els seus cors.
Quan arribà el dia en què Jesús fou crucificat el món fou sacsejat per un gran terratrèmol. La nostra ciutat, a causa dels seus pecats, fou capgirada totalment per la voluntat divina, de forma que les arestes i cims que formen el massís no són altre cosa que les arrels o fonaments dels seus enormes edificis que han restat enlaire. D’aquesta manera, la populosa població de trencanous fou soterrada i colgats els habitants entre el grandiós runam. Només se’n van salvar set sacerdots, que com a tals eren creients, i les filles del rei, que no eren pecadores. Avui encara vagaregen errants per sota de l’inmens pedregam. Segons la dita popular, els dies de molt vent o de tempesta se sent l’esgarrifós clam dels sacerdots supervivents, que es planyen llur desventura en les pregoneses de la muntanya. També en el fons de les coves de Salnitre se senten les rentades, cançons i rialles de les filles del rei, que van restar encantades. Alguns veïns de Collbató afirmen que les han sentides, sobretot en les nits de lluna clara. Fins i tot el Mansuet, el famós guerriller, havia romàs embadocat alguna vegada en escoltar-les.
Així mateix, hom afirma que hi resta soterrat el soldat romà Malcús, qui, formant part de la tropa que anà a Getsemaní a arrestar Jesús, li va clavar una bufetada i, tot mofant-se’n, li digué que si tot ho podia se la tragués de damunt. Per aquest sacrilegi fou condemnat a viure en un pou profund i donar plantofades a les parets amb una mà de ferro mentre el món sigui món. Diuen que si hom para bona atenció, al migdia del Dijous Sant poden sentir-se des de qualsevol indret de Montserrat els cops continus que venta Malcús, alhora que amb una veu ronca pregunta: «els ases, encara bramen? Les dones encara infanten? El món encara dura?» Aquestes preguntes es remeten a la creença que set anys abans d’acabar-se el món les dones deixaran d’infantar i els ases de bramar.
Llegendes de Montserrat. Josep Albert Planes Ball
L'HORT DE MALANY**
en un lloc de Montserrat que la veu popular no precisa hi ha l'hort de malany.
el que assoleixi d'arribar-hi i es trobi al mig de la mitjanit (de la vigília de Nadal) té assegurades les collites per a tota la vida.
Pel camí que hi mena hi ha un pont i diversos pous de molsa que, si hom té la desventura de trepitjar-los, s'enfonsa i va a parar a un pregó incalculable del qual no pot sortir mai més.
Joan Amades.
EL MIRACLE DE LA PEDRA*************
El miracle està recollit en ”Las Cantigas de Santa María” d’Alfons X el Savi, escrites durant el seu regnat, entre 1221 i 1284. Aquesta obra medieval és un recull de cançons monofòniques en honor a la Mare de Déu on es narren majoritàriament miracles, però també lloances.
En una d’aquestes cantigues, concretament la 113, coneguda com “Por razon tenno d’ obedecer”, la Mare de Déu evita la destrucció del Monestir per causa d’un despreniment.
Les miniatures historiades expliquen el Miracle de la Pedra de manera molt entenedora.
Com podeu veure en la imatge, obtinguda del llibre “Nigra sum: iconografia de Santa Maria de Montserrat” de Josep de C. Laplana, la llegenda comença en el segon quadre, ja que el primer sembla que faci referència la cort escoltant el rei.
En aquesta segona escena veiem a Jesucrist mort a la creu perquè és a causa de la seva crucifixió que les roques de Montserrat tenen el seu relleu tan característic. Podríem dir que aquesta escena ens introdueix el context geomorfològic i la seva interpretació, ja que determina una relació entre els esdeveniments (sobre)naturals que van acompanyar la crucifixió de Jesús i el relleu montserratí, essent aquest la conseqüència del cataclisme de Divendres Sant.
En la següent escena veiem el monjos de Montserrat resant amb una gran paret rocosa al seu darrera però a la quarta escena ja identifiquem un bloc rocós delimitat de la resta de la paret. La cançó narra que els monjos van sentir un gran terrabastall causat pel despreniment d’aquella roca i van resar a la Mare de Déu per la seva salvació.
En el cinquè quadre podem veure el miracle en qüestió: dos àngels que, per intervenció de la Mare de Déu, desvien la roca que cau a prop del monestir sense produir danys.
En la darrera escena s’hi veu una missa solemne d’agraïment.
En aquest miracle es dona explicació del singular relleu en agulles i canals de la Muntanya de Montserrat i és testimoni de la dinàmica de despreniments pròpia. No explica de manera divina el perquè es produeix la caiguda de les pedres, ja que el fenomen era perfectament entenedor per la gent. El que si que intenta explicar és per quin motiu una roca s’atura abans de causar una gran tragèdia. La sort que havien tingut només es podia explicar per un miracle.
Especulant, el despreniment que va inspirar el miracle podria tenir el seu origen a sota la roca coneguda com Sostre del Castell del Diable o del Monestir. Aquesta agulla, coronada per les restes de la capella del Diable d’on, segons una altra llegenda, el dimoni llençava pedres al monestir, presenta un important voladís que marca imponentment el paisatge del monestir i que ens indica que, no sabem certament ni quan ni com, la massa de roca que tenia per sota es va despendre. Però no es pot afirmar científicament que el despreniment del miracle tingués el seu origen en aquest punt.
A vegades les llegendes i els miracles ens donen pistes de fenomens naturals del passat que per extraordinaris mereixen ser recordats. És el cas del Miracle de la Pedra, on la Mare de Déu de Montserrat va desviar una gran roca per tal de que no impactés en el monestir.
Saber exactament quan i on va passar segurament és impossible, però considerar que va tenir el seu origen sota el Sostre del Monestir, com us ho diria, alimenta la llegenda.
Extret d'un texte d'en Jordi Pinyol Guamis
HISTÒRIA LLEGENDA DEL DONAT BARTOMEU GARRIGA
ENGANXAR-SE ELS DITS*************************Aprofitant la història de Montserrat es pot explicar aquella dita que fem servir quan davant d’una gran obra o quelcom molt important, fet amb molta il·lusió (en el cas de no acabar bé) que no funciona, es trenca, fa fallida.. ens porta a dir:
VA ENGANXAR - SE ELS DITS
Comença la història el maig de 1511 quan un pagès, per complir una prometença, pujava a Montserrat per fer ofrena a la Verge. – Amb la seva mula, tal com solia pujar la majoria de gent, en aquell temps, s’ha de pensar que (per l’assortiment del monestir, Montserrat disposava de 20 mules) Doncs amb la seva mula portava en un sarró un xai i en l’altre sarró un nen de set anys, fill seu, per oferir-lo al servei de la Moreneta. Era un Donat, un cas normal en aquell temps.
El pare abat el va acollir i el va passar a l’escolania (Diu la història i també la llegenda) que als pocs dies d’estar-hi, després del cant de la Salve, el nen va dir als altres escolans, que havia estat parlant amb la Verge i li havia dit que quan ell ja fos gran li construiria una església molt bonica, molt gran, com ella mereixia, perquè si trobés més a gust.
S’ha de pensar que era en temps de Laus Perennis, és a dir, l’ofrena a la Verge durant les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any.
Que s’arribà a tenir 74 llànties penjades a una biga davant de l’altar a més d’un nombre inimaginable de ciris, cremant dia i nit, i tot això dintre de la petita església romànica, que a demés tenia molt mala ventilació, tot plegat havia arribat a fer difícil la respiració.
No és d'estranyar, doncs, que el nen, que es veu que era molt espavilat, pensés en construir una església gran per tal de no patir-hi. Un cop acabats els estudis amb l’escolania, va entrar al seminari del monestir per fer-se monjo. Pocs anys després de ser monjo, va ésser elegit abat de Montserrat. Des del primer dia es va posar a treballar per construir una gran església (en el mateix lloc on està l'actual,) doncs si bé els francesos la van destruir a l’any 1811 després s’ha tornat a reconstruir igual a la primitiva de Bartomeu Garriga.
L’anècdota per dir-ho d’alguna manera, diu que, com que era un home molt actiu – durant la cerimònia de posar la primera pedra – quan volia ajudar a anivellar-la, perquè baixés recta, quan va baixar de cop, “va enganxar-s’hi els dits”. No va ser gran cosa, simplement, un petit accident.
Per fer la nova església va remoure mig món: des del Papa, perquè autoritzés la construcció i la recapta per tots els països cristians, passant pel rei Felip II perquè donés permís per poder recaptar per tot Espanya, fins i tot els fidels i pelegrins que en pujar a Montserrat ho feien carregats amb un sac, fos de ciment o de sorra. - Al cap de pocs anys l’església estava acabada; i és ara, quan es produeix allò que es deia al començament d'aquesta història – una gran obra, feta amb molta il·lusió, però alguna cosa falla, no funciona. . S’ha de saber que trenta anys després d’estar acabada, a l’església nova no hi entrava ningú.
El poble, amb la seva fina ironia, va associar el fet de que l’església nova no funcionava, amb el fet de que l’abat s’enganxés els dits en la cerimònia de la primera pedra. El poble deia “no podia anar bé de cap manera, si només de començar ja si va enganxar els dits” – Que havia passat? – Doncs que la llegenda i la tradició havien estat explicant sempre, que quan trobaren la imatge de la Verge Moreneta, en una cova de la mateixa muntanya i quan el bisbe de Manresa la volia portar en processó cap a la seva Seu, quan passaven per aquest paratge la imatge es va tornar molt pesada i no la varen poder moure gens ni mica. Si la verge havia triat aquell lloc, perquè se li construís un santuari com ara la canviarien de lloc. . –i si la imatge no es volia moure? –
Ni els fidels, ni els pelegrins, ni gran part dels monjos volien que es produís cap canvi. Per això el poble continuava omplint de gom a gom la petita església romànica i ningú entrava a la nova. - - Tot i que avui pot semblar inversemblant aquesta controvèrsia, s’ha de saber, que a l’any 1586 s’arribà a prohibir (sota grans càstigs) el parlar del tema.
Extret d'un texte d'en Ramón Esteva.
A la seva fabulosa página totsobremontserrat.
LLEGENDA DE LA VERGE DE MONTSERRAT
Seria cap a l’any 32, quan a Barcino un petit grup de persones es reunien d’amagat, per parlar d’una doctrina que els havien explicat que predicava un tal Jesús allà per les terres de Palestina. Els mercaders de Barcino que feien el camí cap a Palestina, quan tornaven, explicaven el que havien vist, més el que els havien explicat la gent, dels fets que passaven per aquelles terres.
Diu que just acabat de clavar Jesús a la Creu, quan a Barcino es va conèixer el fet, aquell grup de persones feren possible que una nau anés a Palestina a portar ajut a Maria, la Mare de Déu. Aquesta va agrair molt la solidaritat d’aquella gent i els hi va dir que no patissin, doncs deixebles del seu fill cuitaven d’ella. També els digué que de seguida que fos possible els enviaria un dels deixebles de Jesús per iniciar-los en la nova doctrina cristiana.
En aquell temps, Jesús s’aparegué a Sant Lluc i li va dir: que fes una imatge de la seva mare, perquè totes les generacions futures s’assabentessin de com era ella. Sant Lluc li va dir que ell no tenia cap idea d’art, escultura, pintura ni dibuix, per tant, malament podria complir amb l’encàrrec que li donava. Jesús l’animà dient-li, que com ell era home de fe, sabria solucionar el problema. Sant Lluc, molt espantat, va anar a trobar a Maria i li va explicar el treball que li havia encomanat el seu fill. Maria li va dir que ella no sabia com ajudar-lo, però que li donaria els estris de fuster que es guardaven a casa seva i també un tronc de cor de roure que feia molts anys que estava allà fora, a l’eixida, i que quan havia preguntat a Jesús perquè el guardava li havia dit: Mare, no patiu que algun dia servirà per una ocasió especial.
Quan Sant Lluc va agafar els estris de fuster, va adonar-se que les seves mans es tornaven lleugeres i sàvies i el cor de roure començava a canviar a cada passada de l’eina de l’enformador i cada cop s’assemblava més a la forma i a l’aparença de la Mare de Déu. Quan Maria va veure com anava la feina, li va dir a Sant Lluc que també per deixar la imatge del seu fill per les generacions futures, prengués nota dels àngels que l’envoltaven i així se’l recordes, com a un infant i no com home vençut, escarnit i humiliat.
Maria, al vespre, embolicava la imatge amb un mantell per preservar-la de la brutícia i de la pols. Diuen que aquell mantell l’havia teixit ella mateixa. Seria cap a l’any 47, quan va arribar a Barcino Sant Pau (hi ha qui diu que va ser Santiago). Els pocs cristians que es reunien d’amagat en la cova que estava sota la que avui és la plaça de Sant Just i Pastor, l’anaren a rebre quan desembarcà al port que en aquell temps estava a l’altra banda de Montjuïc.
Quan Sant Pau va baixar del vaixell portava sota el braç, embolicada amb aquell mantell, la imatge que havia obrat Sant Lluc. Aquells cristians acompanyaren a Sant Pau per túnels i grutes que comunicaven la muntanya fins a dins de les muralles de la ciutat; una vegada arribats a la cova posaren la imatge de l’autèntica Mare de Déu sobre una pila de rocs que li feren d’altar. Aquesta imatge va ser durant molts anys l’única que van tenir els barcelonins per retre culte a la Verge. Passaren els anys i damunt d’aquella cova s’edificà una capella i més tard l’actual església de Sant Just i Pastor. Històries molt antigues parlen de la veneració que tenia una Verge Morena, pels favors que dispensava als fidels barcelonins. L’anomenaven la Jerosolemitana . . deien que era una verge oriental. . Jerusalemitana ? . . .
Arribat l’any 718 els moros envaïren la ciutat arrasant, robant i destruint les esglésies i les imatges més venerades. Aquests fets foren el motiu que el bisbe Pere i el capità Evigoni, acompanyats d’altres fidels, decidissin d’amagar la imatge de la Verge en un lloc on ningú la pogués trobar mai. S’enfilaren a Montserrat de nit, amagaren la imatge en una cova i tornaren a baixar abans que és fes de dia, perquè ni ells mateixos sabessin on l’havien amagat.
Quan feia 162 anys que la imatge havia estat amagada, set pastorets de can Riusec (altres diuen que de can Lloberes) van veure davallar del cel una gran llum que es posà a mitja muntanya. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es va repetir. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector del poble i tots constataren l’esmentada visió. Un cop assabentat de l’esdeveniment, el bisbe de Manresa hi organitzà una anada també en dissabte. Veieren una cova, entraren i trobaren la imatge de Santa Maria. Set pastors, cada set dies, set vegades ......
Gotmar, el senyor bisbe, la va agafà i tots van convenir que una joia tan gran havia d'estar a la Seu de Manresa. Van organitzar una processó per portar-la, però quan van arribar a l’indret on avui s’escau el monestir, la imatge es va fer tan pesada que ningú la va poder moure. Davant d’això van creure que era voluntat de la Mare de Déu de no moure’s d’aquell lloc i allà mateix li van aixecar una capella que més tard es convertí en el Monestir de Montserrat. ---------------------------
Extret d'un texte d'en Ramón Esteva.
A la seva fabulosa página totsobremontserrat.
CONTE DE MONTSERRAT I ELS ÀNGELS DEL CEL
Fa molts i molts anys que a dalt del cel hi vivien els sants, les santes i les persones que s’havien portat molt bé durant la seva vida allà a la terra, i que ara tenien el premi de gaudir de la presència de Déu Nostre Senyor. Gaudien d’una pau immensa i d’una gran tranquil·litat tant física com espiritual. Per qualsevol necessitat, hi havia un estol d’àngels que, al moment donaven solució a la més petita observació o desig d’aquella gent, que tenien la sort d’estar vivint eternament allà en el cel.
Entre els àngels n’hi havia una colla de més petits i més entremaliats, amb moltes ganes de jugar i de fer gresca. Els habitants del cel se’ls miraven amb un somriure complaent, doncs els hi agradava veure aquells petits angelets com jugaven i omplien tot el cel d’alegria. Un dia se’ls hi va ocórrer arrenglerar unes pedres, van fer-hi u forat a cada una per poder passar-hi una corda, de manera que l’estiraven per un costat i arrossegaven aquell seguit de pedres amunt i avall. Cada dia hi afegien més pedres i més grosses i “vinga” a estirar-les amunt i avall i “vinga” a riure, però resulta que si bé s’entretenien força, cada dia feien més soroll i això va comportar que aquella pau i aquella tranquil·litat se’n “anés a norris” i els sant i les santes ja no se’ls miraven de manera tant complaent.
Déu Nostre Senyor s’adonà d’aquells jocs, va reunir a tots els angelets i els hi va dir: Que estava molt bé que juguessin, però haurien de procurar de no fer tant soroll, ni molestar als habitants del cel.
Un dels angelets, molt eixerit, va convèncer als altres de que ell sabia d’un lloc que seria ideal per anar-hi a jugar. – Senyalava un terreny pla, al costat d’una muntanya que es veia all`baix, a la terra, un lloc on un dia se’n diria Catalunya - Encara no havia acabat de dir-ho que ja feien corredisses cap aquella terra, procurant no ser l’últim, i tot entre crits i rialles.
Arribats a la terra, començaren a serrar roques d’aquella muntanya i arrenglerar-les, ara ja, unes roques molt grosses, doncs aquí no hi havia possibilitat de molestar a ningú per molt soroll que fessin. I no us podeu imaginar com es divertien aquells angelets, ara arrossegant grans roques, cada dia més altes. També hi feren un gran forat per passar-hi una corda. Per ells, jugar en aquest lloc era millor que jugar en el cel i cada vegada es passaven més temps aquí baix jugant i menys temps a dalt del cel tenint cura dels seus habitants.
Un dia Déu Nostre Senyor en veure tanta pau i tranquil·litat va preguntar que se’n havien fet d’aquells angelets entremaliats i li van explicar que estaven jugant allà baix a la terra. Déu Nostre Senyor va reunir de nou a tots els angelets davant la seva presència – els va renyar una mica – perquè de tant jugar, havien descuidat la seva feina. Els angelets avergonyits, pujaren al cel i tornaren a estar al costat dels seus habitants. S’inventaren uns jocs més adients per poder jugar a dalt del cel – i mai més baixaren a la terra. Totes aquelles rengleres de roques que hi van deixar, amb el pas de milers d’anys, s’han convertit en la que avui coneixem com la muntanya de Montserrat.
Avui diuen que la muntanya està foradada per dins – és que encara conserva aquells forats que hi havien fet per passar la corda – també Mossèn Cinto Verdaguer deia en una de les seves poesies que: de Montserrat al cel s’hi va en una volada, per ço hi puja la gent, per ço els àngels hi baixen. ----------------------------------
Extret d'un texte d'en Ramón Esteva.
A la seva fabulosa página totsobremontserrat.
LA FADA MORGANA*
Una bella però difusa i complexa llegenda se situa a l'ermita de Santa Anna, una petita fortalesa dedicada potser a la fada Morgana (germanastra del rei Arturo i discipula del mag Merlín).
Les investigacions de l'historiador alemany Frank Bruns que estudia el cicle artúric ofereixen suport a aquest relat amb diversos descobriments que s'han anat localitzant en textos sobre una sèrie d'esdeveniments que afecten Catalunya i on apareix la reina Ginebra i la fada Morgana.
Durant el s.V va tenir lloc una tremenda batalla a la bretanya francesa, (curiosament santa Anna és patrona de bretanya) on Arturo i Lancelot van ser derrotats pels exèrcits d'elit saxons, els "merovingis".
Malferits pràcticament van desaparèixer de la història exceptuant la reina Ginebra que va aconseguir escapar-se de la batalla, baixant pel sud de França i arribant a la Catalunya nord, per establir-se a l'Empordà.
S'han trobat proves de la seva estada al Castell de la Verdera, a Sant Pere de Rodes, amb textos escrits i restes arqueològiques.
(En aquella època hi havia en aquest castell un temple dedicat a Artemisa. El mite d'Artemisa està referit a una deessa diferent de les altres, que no s'involucrava en els amors de ningú, ni va permetre que humans o déus se li apropessin. era caminar lliurement pels boscos, en companyia dels animals).
A Ginebra li unia una gran amistat amb la fada Morgana i hi ha la hipòtesi que aquesta fada va viatjar a Catalunya per retrobar-se amb la seva amiga i va tenir alguna connexió històrica amb montserrat, durant un període imprecís a l'ermita de Santa Anna a uns 600 passos del Torrent de la vall Mala.
Així doncs, si reflexionem una mica amb totes aquestes dades, sembla possible una connexió arturica amb la Muntanya de Montserrat.
Sant Grial
A les llegendes artúriques el Grial o Sant Grial és un got místic o calze sagrat que va ser utilitzat per Jesucrist en l'últim Sopar.
Maria Magdalena seria l'esposa de Jesús i després de la crucifixió va viatjar fins als territoris de l'actual França estant embarassada i els seus descendents van emparentar amb "els Merovingis".
D'aqui que Himmler, busqués, a montserrat,el Sant Grial, relacionant Montserrat amb el mític "Montsalvat" de les llegendes del cavaller Parsifal
(segons el poema del segle XIII de Wolfran von Eschenbach o l'òpera de Wagner de 1882) .
Richard Wagner diu al seu "Parsifal" que el lloc de l'escena són els terrenys i el castell del Grial Monsalvat, país amb el caràcter de les muntanyes del nord de l'Espanya gòtica, exactament la santa muntanya: Montserrat.
Els cavallers del Grial poden ser vistos quan no es vesteixen de boira. Són els inquietants monòlits que han pres estranyes i grisenques formes: els frares encantats, el Cavall Bernat, els Flautats, el Cap-de-Mort, i cent més…