BLOG DIRIGIT A TOTES AQUELLES PERSONES AMB ESPERIT MONTSERRATI QUE VULGUIN ENDINSAR-SE A LA MONTANYA PER REALITZAR ALGUNA INTRÉPIDA ACTIVITAT DESITJANT COMPLEMENTAR UNA MICA LA SEVA INFORMACIÓ

LA BOLA UBIQUA I L'AXIS MUNDI


La imatge de la Mare de Déu de Montserrat que tots coneixem respon al model iconogràfic de la Mare de Déu en Majestat o 'Sedes Sapientiae' (tron o seu de la saviesa), molt reproduït al llarg de l'edat mitjana.

La bola que sosté a la mà dreta és un símbol del poder imperial usat ja des de la baixa romanitat (l'orbe,Globus imperii).



Fotos Lluís Casals (la imatge de la mare de deu de Montserrat - publicacions de la abadia de Montserrat



Aixi doncs aquesta esfera, no és la representació del globus terraqüi,(com molta gent es pensa),ni la reproducció realista de res. 

L'orbe figura l'univers, és a dir la Terra, el que hi ha sota la terra i la volta celeste. Es tracta, de la representació del món tal com es veia a l'antiguitat passada per l'Església cristiana medieval. L'esfera simbolitza la totalitat, la creació perfecta que sorgí de les mans de Déu.



Segons les descripcions del cronista Jeroni Pujades (1568-1635), durant gran part del segle XVI , la Mare de Déu no sostenia res amb la mà dreta. No fou fins bastant mes tard que li posaren una bola amb un lliri de tres flors —avui dia desaparegut— que representava la virginitat de Maria abans, durant i després del part.




Representacions xil·lografiques de la talla romànica de la santa imatge montserratina publicades l'any 1865.

Gravat de Pere Mullor i l'any 1868 gravat d'Antoni Artigas.



Vera efígie de la mare de Déu de Montserrat, pintat a l'oli Antoni Caba 1878.



Il·lustració del manuscrit Vox Clamantis.

Una esfera amb compartiments representant aigua, terra i aire.



Hi ha qui vol donar a la bola l'escenificació de l'Axis Mundi també conegut com a pilar còsmic, eix del món o pilar del món, que en mitologia, és un símbol que representa la connexió entre el regne terrenal i el regne espiritual o entre el cel i la terra (a més de servir de pont entre tots dos).
 
Metafòricament l'eix que uneix el centre del món terrenal amb el seu arquetip celeste, figurat en eix polar i en l'eix solsticial. 


Com que l'axis mundi és una idea que unifica diverses imatges concretes, no hi ha contradicció a veure múltiples llocs com “el centre del món”. El símbol pot operar en diversos llocs alhora. 

Els grecs antics veien diversos llocs diferents com el melic del món, destacant l'oracle de Delfos, mentre encara mantenien la creença en un arbre-món còsmic i al Mont Olimpo com a estada dels déus.


Axis mundi o eix del món és un símbol ubic present en nombroses cultures. La idea expressa un punt de connexió entre el cel i la terra on convergeixen tots els rumbs d'una brúixola. 


En aquest punt, els viatges i les correspondències són fetes entre regnes superiors i inferiors. La comunicació dels regnes inferiors pot ascendir als superiors i les benediccions d'aquests regnes superiors poden baixar als inferiors i disseminar-se per tots. Aquest espai funciona com a melic i punt de partida del món.


L'axis mundi apareix a moltes regions del món adoptant diverses formes. La imatge és alhora femenina i masculina. 
Pot tenir la forma de natural (una muntanya, un arbre, una columna de fum o foc, una parra, una tija) o d'un producte de manufactura humana (una torre, una escala, un pilar, una creu, un campanar, una corda, una agulla). 


La imatge apareix tant en contextos religiosos com a seculars. El símbol es pot trobar en cultures xamàniques o basades en creences animistes, en les principals religions del món i en civilitzacions urbanes tecnològicament avançades. En paraules de Mircea Eliade, "tot microcosmos, tota regió inhabitada, té un centre; és a dir, un lloc que és sagrat per sobre de tot".





Aquest eix còsmic es relaciona amb l'arbre, que enfonsa les seves arrels al subsòl i les branques del qual s'eleven cap amunt.

L'arbre Yggdrasil de la mitologia nòrdica era símbol de l'axis mundi que travessava i comunicava els tres mons de la realitat sagrada.

ELS ESTATS ALTERATS DE LA CONSCIÈNCIA

 



La muntanya de Montserrat té una energia especial,està carregada d'energia i misteri.


Des de l'aparició mariana, fins a la llegenda que el sant grial s'hi amaga, les històries només fan el lloc encara més fascinant i peculiar. Ha estat un massis que ha meravellat i captivat la imaginació de les persones durant segles. Molts dels que l'han visitada han descrit el entorn com a màgic i energitzant, un lloc per trobar un recés de pau i tranquil·litat.


Tot són teories, es desconeix què és el que amaga aquesta emblemàtica muntanya, però és prou conegut que hi ha alguna cosa inexplicable, una cosa capaç fins i tot de canviar l'estat d'ànim de les persones que tenen la sort de poder explorar-la, produint fins i tot estats alterats de consciència.


La que us explicaré avui en aquest curt relat ho vaig viure en primera persona l'hivern de ara fa 2 anys, la veritat és que no sabia si explicar-lo i com fer-ho.


No sabem quina és l'explicació racional a aquest fenomen, hi ha qui parla d'energies tel·lúriques, magnetisme, punts energètics, ionització produïda per aigües subterrànies…com altres centres energètics del món, la muntanya de Montserrat és un dels txakres del planeta. 




L'hivern del 2021 mogut per l'interès de la gent a fer sortides nocturnes per Montserrat, vaig quedar via Facebook amb diferents desconeguts amb els quals vam sortir diverses vegades a les 3 del matí per remuntar fins a diferents punts àlgids del massís i així fer boniques fotografies de l'albada.

Era una freda nit de gener, les persones que havien de venir a la sortida nocturna es "van fer enrere" i al lloc de quedada només es va presentar una solitària dona.

En el relat l'anomenarem Anna; (evidentment no és el seu nom real).

Prima, mitja cabellera i amb uns ulls penetrants.

Li vaig preguntar si encara no havent vingut la resta de la gent volia pujar cap amunt i ella va respondre afirmativament.

Comencem a pujar per l'escala dels pobres direcció el Pla de Trinitats.

Ella em va comentar que no portava llum frontal, de manera que l'únic punt de llum que teníem era el meu.

Mentre caminava jo anava donant-li conversa intentant saber-ne una mica més.

Arribats a l'ermita de Sant Benet la foscor i el fred van ser patents al camí i la boirina nocturna ressaltava l'ambient característic montserratí.


Sense comentar-li res vaig decidir agafar el camí cap a Trinitats per intentar avistar els primers raigs de sol i els seus bonics colors des del pla de Trinitat.




Anna mai no havia estat caminant per aquella zona i no sabia que allà a prop ens havíem de trobar pel camí amb l'ermita de la Trinitat.

Sense encara veure-la vam enfilar el tros de recte camí cap a l'ermita i de sobte tot va canviar:




Anna va disminuir la marxa, va començar a parlar amb terceres persones que no estaven visibles al lloc...

-Qui sou?

-Que voleu?

-Robert... aquí hi ha algú...m'està parlant...(em deia)

Imagineu-vos el moment enmig de la freda i tancada nit, una sola llum, dues persones que pràcticament no es coneixen i una situació inversemblant molt incomoda.




De cop tot pateix un gir preocupant, en pocs passos arribem a l'ermita de la Trinitat i ella es posa molt nerviosa, s'altera, parla que allà mateix ha mort algú, que ha estat assassinat ,i seguidament es desmaia per uns instants.

El cop que pateix en desmaiar-se contra el terra em fa reflexionar i m'adono que realment no està fingint la situació.

Per sort l'esvaïment és curt, aconsegueixo aixecar-la i portar-la al pla on hi ha més llum i l'ambient és menys tenebre.

El dia comença a despuntar i amb els primers brots de llum l'Anna es tranquil·litza (i jo també).

Passat una estona m'explica que des de petita ella pateix aquesta mena de visions i té la percepció sensorial molt extrema.

Em demana disculpes per la mala estona i seguidament la condueixo cap al monestir ja amb el dia despuntant.

Tot això quedaria en anècdota fins que més tard buscant informació sobre l'ermita de Trinitat vaig trobar la connexió entre el que va dir Anna i els esdeveniments ocorreguts en un passat.



La ermita de la santíssima Trinitat, anomenada "el palau de les ermites", tenía les seves proporcions molt més gran que les altres ermites del massis,potser per això era destinada a l'agradable jubilació dels monjos vellets.

S'alçava aquesta construcció a la serra nord, a l'esquenall gairebé final, anomenat també plana la vella (tot i que per allà l'any 1400 la primitiva ermita estava un xic mes a ponent).
Abrigada pel grup de Flautats, dominava llargs i amples horitzons.


Aquí va viure durant deu anys i la va restaurar magníficament el cèlebre missioner Dom Bernat Boil, que el 1493 va acompanyar Colon en el seu segon viatge, i va ser el primer evangelitzador a terres americanes.

L'any 1625 fou reedificada i engrandida per l'abat Beda Pi, amb la construcció d'una cisterna.

Després de la destrucció ocasionada per les tropes franceses el 1811, torna a ser habitada fins al dia 24 d'abril del 1822, aquella data es troba al pou-cisterna, al cap de dos anys de viure, al seu ermità Gaspar Soler, conegut per P.Jordi, jove de 30 a 40 anys, argenter, amb els braços lligats a l'esquena, traïdorament assassinat.


Com a sospitosos del crim van ser detinguts el "Barreter" i el "Sacerdot", de Manresa.
Aquest luctuós fet va obligar els superiors del Monastir a no permetre que els altres quatre ermitans que quedaven continuessin a la solitud de la muntanya i aixi evitar un risc dolorós.



No acostumo a creure en allò que no veig, sóc prou escèptic encara que respectuós, però el que vaig viure aquella nit i la posterior connexió fa reflexionar sobre la percepció d'algunes persones i la força i energia de la muntanya sagrada.





Cal pujar unes velles escales, i a la paret hi trobem la cisterna de la Trinitat.




Es com una finestra, que en temps de bones pluges es podia emmagatzemar aigua de pluja, que podían treure a l‘exterior amb una corda i un cubell.





Paratge de la ermita de la trinitat 1920

Part 2.L'IGNORADA ERMITA DESCONEGUDA




La majoria coneixem els esdeveniments tragics de principis del sXIX que van provocar la ruïna de les ermites de Montserrat. Entre 1811 i 1812, els francesos no només les cremen i destrueixen, sinó que també ocasionen la mort d'algun ermità.

Els restants no poden tornar a les seves estades fins a l'any 1817, però després que un ermità fos assassinat a la santíssima trinitat i altres empresonats a Barcelona, aviat les ermites van tornar a quedar buides tornant així a patir una nova depredació.

El 1823, els ermitans es reintegren al monestir, però, malgrat les supliques insistents, no aconseguirien la restauració de les ermites.

els motius: la por dels malefactors incontrolats que podien amagar-se a la muntanya, i d'altra banda, el llastimós estat econòmic del monestir no permetia la reedificació immediata dels edificis.

El 1844, quan l'abat Blanch aconsegueix la reapertura del santuari, els ermitans no tenien cabuda al Montserrat d'aquell moment, ni comptaven amb les simpaties del futur abat Muntades, que va fer tots els possibles per allunyar-los de les muntanyes.

Així doncs, una tradició centenària va quedar interrompuda.



Pla superior del collet amb el pas del Fesolet (Flautats) al darrere.

Per escatir quan i com es van crear les primitives ermites montserratines cal furgar en la fosca història -més aviat prehistòria- de la muntanya, encara no és precisada en detalls, ja que és escassa la part documentada en aquest aspecte, i poc es pot extreure.


Poques dades erimitiques resten en ordre cronològic, des de la creació de Monasteriolum, segons alguns documents l'any 545, fins a les Constitucions que dicta l'abat Garsias de Cisneros, aprovades el 1495, que puguin concretar l'evolució de la vida dels primitius anacoretes montserratins.



detall del dibuix de Montaña i Remart.


L'any 1217 ja hi havia a la muntanya una ermita dedicada al Salvador (Sant Salvador 1.060m), a prop del coll que obre el punt culminant, camí de totes les ermites.

Redossada al grup de roques de Flautats.




Primer s'habilita com a alberg l'espai natural de la roca; més tard es construeix l'ermita, i l'oratori s'excava a la roca en forma semicircular.



Tenia una cisterneta treballada al mateix cingle, que encara es conserva perfectament, en tenia una altra al pla de l'ermita superior.





Des de la mateixa ermita es podia baixar flanquejant pel costat de la roca (la trompa de l'elefant) fins a arribar a la confluència inferior amb la roca de la mòmia.




Des d'aquí pujava per la part dreta de la trompa per una marcada esquerda, on en un punt concret van tallar uns esglaons a la mateixa pedra, els quals avui dia són visibles, pero poco coneguts.

Aquesta pujada els portava fàcilment fins al pla superior (el collet de la Mòmia i el pas cap a Flautats), on potser, qui sap, tindrien algun altre hort el qual mantindrien amb l'aigua recol·lectada en la perfecta cisterna (anomenada sarcòfag de la mòmia),que es trobaria al costat d'una possible construcció (les proves a la vista estan).




Curis detall d'un possible petroglif montserratí en arribar al final de la pujada, en un dels possibles enclavaments suggerits.




Així doncs estaríem davant d'una suposada construcció de la qual no tenim referència escrita.


Bibliografia:

HISTORIA DE MONTSERRAT-ANSELM M.ALBAREDA

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES -AMICS DEL SOL







LA IGNORADA ERMITA DESCONEGUDA.part 1.




Vull recalcar que el treball i la posterior reflexió d'aquest post, és fruit d'una modesta opinió personal.


Dit aixo...

Cal recordar que la Muntanya de Montserrat està formada per roques sedimentàries que formen un conglomerat molt dur de còdols i sorres unides per un ciment de carbonat càlcic molt resistent als fenòmens erosius. Però, Lentament, l’aigua va dissolent aquest ciment en el punts on és més feble. 



Coll de la momia . 


El potent i incessant flux de les aigües amb els processos de gelifracció i l'erosió pluvial provoca una erosió del terreny ( sobretot les roques més toves (argiles i gresos) i dóna lloc a colls* més o menys profunds.

*(El Coll és una depressió del terreny que es troba entre dues agulles i que permet el pas d'una a l'altra vessant).


La superfície terrestre adopta diverses formes que constitueixen el relleu. El relleu terrestre canvia contínuament a causa de l'acció conjunta de l'energia interna (processos endògens) i l'energia externa (processos exògens) del planeta. L'escorça de La Terra, per ser la capa més externa, es veu afectada per aquests processos geològics que la modelen. Tot aquest cicle de transformacions on es construeix i es destrueix el relleu terrestre es coneix amb el nom de Cicle Geològic.



Canal que puja al coll de la momia.


Els forts pendents fan que siguin freqüents els despreniments de blocs que poden quedar temporalment retinguts per altres roques o per la vegetació dels vessants. En conseqüència, el paisatge adquireix una tremenda dinàmica geològica: ordre i caos s'alternen al llarg del temps revelant una sensació d'agresta bellesa.



-Adalt l'escletxa per on es puja al jardí penjat

-Sota el jardinet 


Així doncs és ben segur que el coll que uneix l'espatlla dreta de la roca de la Mòmia amb la canal que porta els Flautats, ha anat minvant amb el pas dels segles, ajudat pel cicle geologic, en ser la seva ubicació una localització molt exposada als fenòmens atmosfèrics més radicals.



L'escletxa per on es puja té aquets dos forats verticals on segurament penjava una escala o passama.


Molt possiblement a l'inici de la vida erimitica, els 25 metres que separen actualment aquest coll des de la base fins a l'inici de l'antiga calçada, visible al jardí situat dalt l'espatlla, eren flanquejables en un fácil ascens gairebé a peu pla.


Seguint aquesta lògica, la teoria que hagués existit en aquest enclavament una primera ermita, no és tan desgavellat.



Canaletas picadas a la pedra per canalitzar l'aigua de pluja.


Cisterna (sarcófag de la Momia) picada a la pedra.


Antiga calcada i grao dalt el jardí.


D'aquesta manera s'explicaria i tindrien lògica entre altres coses : l'antiga calçada i esglaons, els canelons per canalitzar i recollir aigua de pluja picats en forma de V a la pedra (com a la resta d'ermites del massís) i la gran cisterna (anomenada sarcòfag) que podem admirar en aquest enclavament privilegiat.



Restes de estri cerámic trobat a les inmediacións.


La meva opinió personal després de documentar-me i veient les evidències exposades, és que abans de l'ermita de Sant Salvador coneguda, hi hauria existència d'un primer intent de primitiva ermita que podia haver estat situada als voltants del coll i tindria la seva cisterna perfectament tallada a l'espatlla de la mòmia...tot i que sembla que no va arribar a fructificar.





En blanc l'antiga ermita de sant Salvador,vermell l'actual i lila la hipótesis.


Malauradament al no existir text antic sobre la localització ,no está documentada, i amb el pas dels anys la variació geològica ha propiciat un difícil accés ; això ha estat definitiu per què hagi restat ignorada. 

 






BUSCA "GRAONS"

 


Després de caminar ,buscar i comptar els graons (cimentats o en roca picada) de "TOTA" la muntanya de Montserrat, ja puc donar la dada...un total de 8196 graons!! 




(crec que és la primera vegada que es té el còmput total)




L'equivalent a pujar i baixar completament la Sagrada Família ni més ni menys que 11 vegades 😅


*Agraeixo a Fede Fosalba el detall i la feinada de contar els esglaons de l'escala dreta que puja del jardí dels monjos fins a San Dimas i que és d'ús privat.

EL TREBALL DESAPARÈS

 



Com a dada curiosa trobada en la nostra indagatòria montserratina, cal anotar a la vida ascètica, que els romeus que pujaven al monestir per visitar les ermites en un passat -gairebé sempre gent distingida que restava tres dies en estada- deixaven algun donatiu com a almoina.


Els diners obtinguts anaven directament al monestir.




Per correspondre a aquesta generosa acció, el solitari religiós els ofrenava el record d'una medalla, uns rosaris, una estampa, una creu, treballs de veritable artesania tallats en fusta.


Les creus particularment representen veritables obres d'art.




Se'n té constància en museu d'alguna datada el 1677.


Ja al segle XX un dels Abat de montserrat fins i tot va haver de viatjar a itàlia per adquirir una d'aquestes peces.


Qui sap si la muntanya oculta guardada a prop d'alguna de les seves destruïdes i velles ermites alguna d'aquestes creus semienterrada a les rodalies, esperant algun romeu actual.







Creu d´ermità de Montserrat amb boix tallat i pirogravat del S XVIII.



Creu montserratina a bronze S XIX amb motius de la passió de Crist i emblema de Montserrat.





Antigament els ermitans confeccionaven aquestes creus en fusta de Boix i posteriorment algunes es feien en metall.

Mides 42cm x 25cm x 1,5cm. 1.700 gr.




Creus de fusta de Boix al Museu Marès de Barcelona