BLOG DIRIGIT A TOTES AQUELLES PERSONES AMB ESPERIT MONTSERRATI QUE VULGUIN ENDINSAR-SE A LA MONTANYA PER REALITZAR ALGUNA INTRÉPIDA ACTIVITAT DESITJANT COMPLEMENTAR UNA MICA LA SEVA INFORMACIÓ

ESCLETXA DE SANT SALVADOR

 


📷 Foto Joan Vidal 


Víctor Balaguer en la seva obra Guía de Montserrat y de sus cuevas (1857) torna a parlar de la seva coneguda visita a les Coves del Salnitre i com ja era habitual a l'època és d'estil romàntic i amb un to fantàstic. 

Però sembla que també parla d'una “rendija que da acceso a una gran grieta” i la situa a l'interior de l'ermita de Sant Salvador.

Aquesta cita dóna peu a Puig y Larraz a catalogar en el seu Cavernas y Simas de España (1896) una: sima o grieta de Sant Salvador. Aquesta cita es va repetint, sense cap dada, al Catàlech (1897) de Font i Sagué, el Recull (1909) de Faura i Sans i arriba fins al catàleg de Termes (1952).





📷 Fotos Joan Vidal


Coneguda de fa molts anys pels escaladors que la coneixien com avenc o pou de la Trompa (de l'Elefant) i que segurament van donar notícia a membres del GES – CMB que el març de 1953 van portar a terme la primera exploració que tinguem notícia.

Segurament, els del GES van recuperar el nom d'Escletxa de Sant Salvador dels antics catàlegs i la van anomenar així. No tenim gaire clar que sigui la mateixa esquerda que cita V. Balaguer i que situa dins l'ermita de Sant Salvador, ja que no és el cas. 

Potser la informació oral que li van donar no era gaire fidedigna i volien dir que l'esquerda era vora l'ermita i no dins. Després de més de 150 anys serà difícil d'esbrinar...

Malgrat ser una cavitat prou coneguda, ha estat sempre poc visitada.

Font: Espeleoindex.


***********


L'entrada d'uns quatre metres d'alt, és força estreta. Potser en la part més espaiosa deu tenir 50 centímetres d'amplada.

Superats un parell de metres d'estretor, la rampa pronunciada s'eixampla i segons les descripcions desemboca en un primer pou amb notables colades fins la cota -16, segueix amb un nou pou de 12 m i finalment un tram vertical de 9m que es pot realitzar en oposició fins arribar al punt final de la cavitat a la cota de -39 m.

MONEY,MONEY,MONEY...

 



L'any 1987 la Generalitat declara el massís de Montserrat PARC NATURAL.


El Patronat de la Muntanya de Montserrat va ser creat per Decret Llei l’any 1950, porta la gestió del Parc Natural i (teóricament...) farà les altres actuacions que exigeixi l'interès general. 

Aquesta institució, actualment és de caràcter públic, adscrita a Presidència de la Generalitat, titular de manera simplificada, de la gestió del Parc Natural i te les competències i serveis de caràcter municipal. Te cura de les funcions forestals, urbanístiques, culturals i turístiques, de la neteja i el manteniment del Parc, senyalització de camins i el seu arranjament, prevenció d’incendis i possibles esllavissaments.



*Estructura

_____________

La complexitat de les funcions que té assignades el Patronat obliga a revisar la composició i l'estructura dels seus òrgans de govern i executius. En aquest sentit, la Llei estableix la continuïtat de la Junta del Patronat, ara anomenada, més pròpiament, Ple del Patronat, en el qual són representades, d'una manera equilibrada, totes les institucions que per un títol o un altre han d'intervenir en la deliberació i la presa de decisions; la reorganització de la Comissió Executiva, per a fer més eficient i àgil l'administració ordinària del Patronat; la legalització de la figura del gerent, que ha de portar l'administració diària i immediata, i la regulació en termes generals dels òrgans administratius i tècnics.


*La Presidència

_________________

La Presidència s'erigeix en la figura del president de la Generalitat de Catalunya.


*La Vicepresidència

_____________________

La Vicepresidència s'erigeix en la figura del Pare Abat del Monestir de Santa Maria de Montserrat.


*El Ple

_________

El Ple està format pel president, pel vicepresident o vicepresidents i pels vocals següents:

Els consellers d’Interior, de Cultura, de Territori i Sostenibilitat, d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i d’Empresa i Ocupació.

Els alcaldes dels municipis del Bruc, de Collbató, de Monistrol de Montserrat, i Marganell.

Els presidents dels consells comarcals de l'Anoia, el Bages i el Baix Llobregat.

Els presidents de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

El delegat del Govern de l’Estat a Catalunya, d'acord amb el que estableix el Reial Decret 2837/1982, del 15 d'octubre.

Tres persones nomenades pel Pare Abat del Monestir de Santa Maria de Montserrat.

El president de la Comissió Executiva.

(Aquest president té al seu càrrec la tramitació administrativa de les actuacions del Patronat, l’execució dels acords del Ple, el seguiment de les obres i dels serveis, a més del comandament del personal del Patronat).


Corresponen al Ple l'alta direcció i el govern del Patronat en el compliment de les finalitats que aquest té assignades.


*La Comissió Executiva*


_________________________


La Comissió Executiva està formada pels membres següents:

- El president, nomenat lliurement pel president de la Generalitat.

- Cinc representants de la Generalitat designats respectivament pels consellers d’Interior, de Cultura, de Territori i Sostenibilitat, d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural i d’Empresa i Ocupació.

- Un representant de la Diputació de Barcelona escollit per aquesta.

- Un representant dels municipis del Bruc, de Collbató, de Monistrol de Montserrat i de Marganell, el nomenament i la renovació del qual corresponen als quatre ajuntaments per acord entre ells.

- Un representant de l'Administració de l'Estat designat per aquesta.

- Dos representants del Monestir de Santa Maria de Montserrat designats pel Pare Abat.


(La Comissió Executiva assumeix les funcions de direcció immediata i d'administració ordinària en tot allò que correspon a les competències i les potestats del Patronat).


____________________________________________


-- L’empresa L’Agrícola Regional S.A. gestiona els serveis de cultura (museus, audiovisual, conferències..) d’hostalatge, restauració i comerç del recinte, així com els serveis de manteniment, neteges, conservació, vigilància, atenció als visitants..... de tot el conjunt. També té un Gerent que és el responsable del seu funcionament. --- L’Agrícola Regional té el seu origen l’any 1913, quan l’empresa gestionava el patrimoni del monestir (bàsicament terres). En l’actualitat realitza una gestió del recinte, similar a una concessió. Té 15 milions d’euros de pressupost anual, treballa 365 dies l’any, té més de 300 treballadors directes (una mitjana diària de 210) Té cura del subministrament de 4 Gw de llum – 140 milions de litres d’aigua, extreta del Llobregat, tractada i pujada fins a dalt del recinte – Recollida selectiva de més de 600 Tm. de deixalles. – l’oficina tècnica gestiona 3,500 ordres de treball i de manteniment a l’any, -


-- La Fundació Abadia de Montserrat fou constituïda l’any 1997 i és la institució que té per objectiu, ajudar a mantenir, a promocionar i a fomentar tots aquells valors més propis del monestir i del santuari de Montserrat com són els espirituals, els socials, els culturals i els ecològics. També té la finalitat de recaptar diners per a la restauració del santuari i de tot el conjunt, per aconseguir que en l’any 2025 es pugui celebrar dignament el mil·lenari de la seva fundació. Al llarg de la seva història, el poble català ha contribuït, amb les seves almoines, a la construcció d’aquest gran Montserrat i ara la Fundació Abadia de Montserrat té cura de continuar demanat aquestes almoines, doncs si bé Montserrat obté amb els serveis d’hostatgeria i sobre tot dels comerços uns beneficis pel seu manteniment, sempre manquen molts diners per la restauració i renovació de tot Montserrat de cara el futur.


-- L’empresa Ferrocarrils de la Generalitat gestiona el Cremallera i els dos funiculars. (El de Sant Joan i el del camí de la Santa Cova)


-- L’empresa de l’Aeri de Montserrat té cura i gestiona aquest mitjà de transport.



***************************




Montserrat genera un impacte econòmic de més de 314 milions anuals a Catalunya


Així doncs ens trobem davant d'un gran pastís el qual té molts trossos a repartir...


COVA DE SANTA ANNA VELLA

 







Sí Baixem des del pla de les Taràntules pel camí de la drecera de l'ermita de santa Anna,a peus de Gorros,una mica abans d'arribar al torrent de Santa Maria, podem veure a l’esquerra entre els arbres,les traces d’un petit corriol que en tan sols cinc metres de fácil pujada ens permet arribar a la que es coneix com Cova de Santa Anna Vella.







Els mapas anomenen aquesta balma com a cova de Santa Anna Vella. Probablement pensant el fet que la majoria d'ermites, abans del seu emplaçament actual, havian estat en una balma. 




A les fotos apreciem les creus gravades a les roques en un lloc molt proper a la balma.

Cal destacar la presència d'un signe repetitiu, una forma esquemàtica la qual es idéntica a la lletra X del nostre alfabet, un signe que antigament s'interpretava com a sagrat. És un símbol omnipresent a la muntanya de Montserrat.

Cal estar molt atent per visualitzar-les, ja que se solen confondre en el mimetitzat conglomerat montserratí.





CAL PREOCUPAR-SE?


Fantàstica fotografia que reflecteix 

bé pels escarpats llocs que passen les cabres.

📷Matthias Scholz

.



La cabra salvatge, com a herbívor principal en zones muntanyoses i rocoses, ha tingut un paper fonamental en els ecosistemes durant mil·lennis. 


Són els anomenats enginyers de l'ecosistema perquè fan que es mantinguin processos essencials (p. ex., cicles de nutrients, dispersió de llavors), afavoreixen la biodiversitat (generen pegats de diferent vegetació que acullen espècies diferents de flora i fauna) i mobilitzen l'energia dels nivells tròfics inferiors (plantes, molses, fongs) a nivells tròfics superiors (depredadors, carronyers,descomponedors). 


En definitiva, un sistema sense herbívors és un sistema empobrit, disfuncional i incomplet ja que plantes, herbívors i depredadors porten coexistint milions d'anys, i aquestes interaccions són el motor de la biodiversitat que avui coneixem i en podem gaudir. 


Aleshores, per què preocupar-se per les cabres i les plantes si han conviscut des de sempre? 


La raó principal és precisament l'alteració d'aquest equilibri, ja sigui per excés o per defecte d'aquests herbívors. Tan dolent pot ser tenir pocs herbívors com tenir-ne un excés. Si n'hi ha molt pocs, els paisatges s'homogenitzen, es perd diversitat d'hàbitats herbacis amb la seva flora i fauna associats (papallones, rèptils, orquídies) i les funcions que exerceixen en el sistema, com pol·linitzadors de plantes, dispersors de llavors, descomponedors de matèria orgànica, fertilitzadors, etc. 


També es redueix la diversitat d'estructures (vegetació de forma i mida diferents), s'incrementa i s'homogenitza el combustible forestal i aleshores augmenta el risc i la propagació d'incendis.


Per contra, si hi ha massa cabres (com és el cas actual al massís de Montserrat), aquestes exerceixen una pressió insostenible sobre la vegetació, degradant-la i comprometent-ne la regeneració i els organismes associats (pol·linitzadors, dispersors, micorizes, etc.). 


A més, en els casos més accentuats, la cobertura vegetal es veu minvada (inclosos els líquens i molses de les roques) i s'aguditzen els processos erosius, perdent-se el sòl que serveix de sustentació a la resta del sistema, i que ha trigat segles a formar-se. 



Valeriana tarraconensis


Com que les cabres no consumeixen per igual totes les espècies de plantes, les espècies més vingudes de gust es veuen notablement més afectades i deixen de créixer amb la seva forma i port natural, quedant rabassudes i acantonades en aquelles zones on no arriba a la dent, la peülla o la banya de les cabres. 


La contínua i excessiva insistència per part de les cabres provoca que cada nou brot, amb fulles i flors sigui consumit, sense arribar a produir fruits i llavors que permetin la regeneració i perpetuació d'aquestes plantes. 


Es posa, per tant, en perill la conservació de nombroses espècies, algunes protegides, igual que els hàbitats de què formen part.


La presència de la cabra salvatge és imprescindible per al compliment de moltes funcions ecològiques necessàries a l'ecosistema però cal tenir en compte que un excés d'individus (cosa que succeeix actualment),pot posar en perill la conservació d'espècies i hàbitats protegits, i la resta del sistema en conjunt.




A més a més del perill que comporta tal quantitat de cabres movent-se pels cims de les agulles, amb la consegüent caiguda continuada de roques a zones de pas.

Lamentable ja va morir una noia pel cop d'una d'aquelles pedres i són nombrosos els accidents per aquesta causa.


***************


Les cabres van arribar a extingir-se de la muntanya de Montserrat abans del canvi de l'últim segle, però, es va decidir la seva reintroducció a la muntanya de Montserrat. Per això es van traslladar fins aquí exemplars de cabra salvatge procedents dels Ports de Beseit.


Això es va valorar perquè era recuperar biodiversitat i recuperar història.


El pla de reintroducció es va iniciar el dia 13 d'abril del 1995. En total, es van alliberar tres mascles i dues femelles.


El 1996 van arribar vuit cabres més i vuit més l'any següent. Finalment, sis més el 1999.


Actualment, es pot dir que aquest segle XXI la cabra salvatge ha tornat a conquerir la muntanya de Montserrat, ja que ja n'hi ha al voltant dels 350 exemplars.


********************


La principal amenaça per a aquesta espècie és el "Rececho"

El "Rececho " és una modalitat de caça individual. El caçador selecciona un lloc i intenta buscar l'animal més gran, és a dir, el millor trofeu.

Es practica a peu i intervenen un únic caçador i un guarda que supervisa la cacera, i és necessari en molts casos la presència d'algun auxiliar per al transport dels animals.





Anunci de licitació de permís de caça GENCAT. 💰💰💰


Quins són els tipus de caça?

Cacera esportiva. ...

Cacera comercial. ...

Cacera amb fins científics. ...

Cacera de control d'espècies perjudicials.




******************


És la cabra una espècie autòctona del massís de Montserrat?



Hi ha gravats dels monjos a l’edat mitjana amb les cabres (encara que jo no els he vist...)


********************


LES CANTIGUES D'ALFONS EL SAVI 

Cantigues de Santa Maria durant la segona meitat del segle XIII (entre 1270 i 1282)


En el seu moment recollida pel rei castellà Alfons X el Savi (1221-1284) Aquestes cantigues són 427 composicions escrites en galaicoportuguès en honor a la Mare de Déu. La majoria d’aquestes composicions expliquen diversos miracles relacionats amb la intervenció de la Mare de Déu.


D’aquestes cantigues, sis estan dedicades a fets relacionats amb la Mare de Déu de Montserrat. 


Ens fixem especialment en una :

(Cantiga 52) –Narra com Nostra Senyora abasteix de llet el seu santuari fent baixar cada dia cabres salvatges de la muntanya. Aquest fet durà quatre anys ininterrompudament fins que un dels clergues robà una de les cabres i se la menjà.



Així doncs, tant en el text com en els gravats es pot constatar l'existència de cabres a l'edat mitjana.


Però òbviament això forma part de les llegendes...o no.





CANÇÓ, VERSOS I POETES

 


Jacint VERDAGUER

Cançó de la Moreneta (1880)


Nigra sum, sed formosa

Càntic dels càntics, 1 

Moreneta en sou,

és que el Sol vos toca,

és que us toca el Sol,

lo Sol de la Glòria.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.


Àngels d'ales d'or

vos farien ombra;

Vós no en voleu, no,

voleu ser pastora,

tan sols per vetllar,

des d'un cim de roca,

vostre blanc ramat

de viles i pobles.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.


Per besar-li els peus

Llobregat s'acosta,

i al veure'ls tan purs

s'atura en sa vora;

besa el setial,

lo besa i se'n torna.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.


Catalans, veniu,

Maria us enyora,

té el sol per vestit,

lo cel per corona,

per trono un mont d'or,

per cambra una glòria;

veniu-la a adorar,

que els àngels no gosen.

Moreneta en sou,

moreneta i rossa.


********************




Víctor Balaguer 

A la Verge de Montserrat (1857)


Los plors mon front han arrugat. Les penes

m’han, Mare meva!, rosegat lo cor.

Com soldat que, fugint a tota brida,

les armes va per lo camí llançant, 

aixís jo pel camí d’aquesta vida

a trossos lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,

perla de les muntanyes i dels cels,

a qui els àngels per fer una corona

arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare

si avui te parla en català ma veu,

que el català és la llengua en què ma mare

m’ensenyà un jorn a beneir a Déu.



*******************




Josep Carner 

Mare entre cims (1904)


Mare entre cims i boires i estelada,

sobirana d'espígols i fondals,

mena l'èxode nou de ta fillada

ran de les voravies immortals. [...]


El prec oïres de les nostres mares,

i encomanat com t'era llur sentit,

trobem en els teus ulls, que els decantares,

reflex d'aquells qui s'emmenà la nit.


Tu que en temor visqueres i en pobresa,

dels perseguits eixugaràs el plor,

Mare que escoltes amb igual tendresa

doctes versicles, virolais en flor. [..]


*********************




Àngel Guimerà

Postals (1920) 


Un gegant hi ha a Catalunya 

sobre terra agenollat;

mans i dits aixeca enlaire,

que el gegant és Montserrat.

S’hi estarà fins que a la Glòria

ens tornin la llibertat;

i després, per agrair-ho,

per tota l’eternitat.


*********************




Jacint VERDAGUER

Don Jaume en Sant Jeroni 

(Pàtria,1888)


Per veure bé Catalunya,

Jaume Primer d'Aragó

puja al cim de Sant Jeroni,

a l'hora en què hi surt lo sol:

quin pedestal per l'estàtua!,

pel gegant, quin mirador!

Les àligues que hi niaven

al capdamunt li fan lloc;

sols lo cel miraven elles,

ell mira la terra i tot;

que gran li sembla i que 

hermosa

l'estimada del seu cor!


Té en son cel aucells i àngels,

en sos camps vergers i flors,

en sos aplecs l'alegria,

en ses famílies l'amor;

té guerrers en ses muralles,

naus veleres en sos ports;

naus de pau i naus de guerra,

frissoses de prendre el vol.

Les ones besen ses plantes,

l'estrella besa son front,

sota un cel d'ales immenses

que és son real pavelló.

En son trono de muntanyes

té el Pirineu per redós,

per coixí verdosos boscos,

per catifa prats de flors

per on juguen i s'escorren

rieres i rierons,

com per un camp 

d'esmaragdes 

anguiles de plata i or.

Del Llobregat veu les ribes,

les marjades del Besòs,

que coneix per les arbredes

com les roses per l'olor.

Los vilatges a llur vora

semblen ramats de moltons

que abeurant-s'hi a la 

vesprada

hi esperen la llum del jorn.

Montsec li parla de Lleida,

que el graner de Roma fou;

Montagut de Tarragona,

tan antiga com lo món;

La serra de les Alberes,

de l'Empordà i Rosselló,

penjats de son dors enorme

com dos arganells de flors;

Montseny, de Vic i Girona,

que lliga el Ter anguilós;

Cardona, de ses salines;

Urgell de ses messes d'or;

Montjuïc, de Barcelona,

la que estima més que tot.

Tot mirant a Catalunya

s'ha sentit robar lo cor:

- Què puc fer per ma 

estimada?

- va dient tot amorós-.

Si del cel vol una estrella,

des d'ací l'abasto jo.

- No vol del cel una estrella,

- una veu dolça respon-;

la més bella que hi havia

li llueix enmig del front.

Torna-li dues germanes

que prengué el moro traïdor,

l'una anant a collir perles

vora la mar de Montgó,

l'altra nadant entre els cisnes

prop d'on volava el voltor. -

Ell gira els ulls a Mallorca,

l'obira com un colom,

nadant entre cel i aigua,

vestida d'un raig de sol;

a València no l'obira,

mes obira sos turons,

que de l'hort de la sultana

són muralla i miradors.

Se n'arrenca de l'espasa,

i aixeca sa veu de tro:

- Germanes de Catalunya,

i encara porten lo jou?

Rei moro que les tens preses,

jo et vull veure a mos genolls.-

Si l'obirassen los moros,

les deixarien de por,

com deixaren Catalunya

quan, d'Otger entre els lleons,

Roldan los tirà la Maça

des del cim del Canigó.


Quan torna els ulls a la serra,

cerca aquell que li ha respost;

dintre l'ermita més alta

té la Verge un altar d'or,

no hi ha ningú a la capella

i Ella té el llavi desclòs.

Posant a sos peus l'espasa,

cau en terra de genolls:

- A rescatar les captives,

Maria, guiau-me Vós:

a mon pit donau coratge,

a mon braç força í braó,

i si al pujar a la serra

vui me deien ―rei hermós‖,

quan tornaré a visitar-vos

me diran ―Conqueridor‖! –


*********************




Joan MARAGALL

Montserrat (1890)


Veus aquí que primer tot era mar, 

tot era ple de mar; tan blau!... pro un dia 

va començar a sortir-ne una muntanya…

De tan hermosa que era resplandia…

Una muntanya tota esqueixalada

com cosa primerenca i malfinida.

Les boires de seguida que la veuen

s’hi tiren al damunt amorosides;

de boixos els penyals s’emborrissolen

i a dintre els boixos els aucells refilen.

[...]

A la Mare de déu de Montserrat (1895-98)

Ben d'a la vora - volia veure-us,

oh Verge negra - del blanc vestit!

Dalt de l'estrado - avui pujava

i us he guaitat de fit a fit

la dolça cara, -que m'ha deixat- tot enternit.

Més lluny us miro - quan a la tarda

canten els monjos - i els escolans,

i eixint del temple - m'hi giro encara,

i encara us miro - més lluny que abans.

A vostra casa - m'aficiono

i us hi entro a veure - sempre que hi passo,

com els aimants.


Surto de cara - a les vostres penyes

i en cada una - veig un ensaig

de vostra imatge..Sou graciosa,- penya entre penyes:

reina us en faig.

Cerco entre elles - els camins vostres - i me n'hi vaig.

 

Els camins vostres - son plens de boira: 

per los esquinços - guaita el cel blau...

Només hi trobo - boixos i mates

que humils floreixen - dintre la pau,

i aquelles volves, -que en diuen àngels,

i que s'hi assemblen -per lo silenci- del vol suau.


Com me corprenen - els cingles vostres!

Com m'esvaeixen - vostres abims!

Les aus que hi volen - son aus xiquetes,

les fonts que hi neixen - són regalims,

entre la boira - son cims de glòria –

els vostres cims.

Tot jo m’encanto – no sé el que em passa

Les vostres penyes – m’han encisat.

Potsê us mirava – massa a la vor


*********************




Josep M de Sagarra 

El poema de Montserrat (1950)


El riu separa, la muntanya ajunta; 

al riu tota aigua tèrbola li és lleu;

la muntanya tan sols manté la punta

la puresa de l’aigua, que és la neu.


La muntanya amb silencis s’acompanya,

i el riu, procaç, sonorament llueix;

si madura i condensa la muntanya,

el riu inunda, aplana i destrueix.


Deixar-se anar pel riu és una festa,

posseir la muntanya costa enuig;

la muntanya té el múscul del qui resta,

i el riu, la covardia del qui fuig.

 

**********************




Elfs a Montserrat (1957) 

Marià Manent 


Cada fulla dels boixos és un petit mirall

brunyit per la rosada, i en gerd amagatall

el rossinyol sospira. Una flor malva

tremola, inclina el tany, repica a missa d’alba.


Hi ha un polsim de lluna als olivers.

Els elfs passen, amb ales subtils. Duen lleugers

capells de lligabosc i una faldilla

de flor de bruc. La boira irisada, com brilla

quan volen entre alzines i roses de pastor!


Tímids, s’atansen, miren. Escolten la dolçor

del cant que surt de l’ombra, confós amb les campanes.

Les serres semblen núvols entre clarors llunyanes.

Els elfs s’han abocat al finestral. Els venç

la por i fugen, i duen al bosc olor d’encens.

CUSTODIS VIUS DE LES ANTIGUES ERMITES

 


De ben segur els caminants que heu passejat per alguna de les ermites més antigues d'aquesta muntanya us heu fixat en aquestes enormes plantes, custodiant els voltants d'antigues construccions.

La meva petita reflexió en aquesta ocasió és sobre l'arribada d'aquesta planta, portada de les Amèriques, a la muntanya de Montserrat i el perquè es troba gairebé sempre vinculada al costat de les antigues ermites.



Tot i que es més habitual a la costa on forma considerables colònies, especialment als penya-segats, també la podem veure a la Muntanya de Montserrat.

En aquesta foto als voltants de l´ermita de Sant Jaume.


Atzavara/ Figuerassa /Pitera (Agave americana)


Les seves grans fulles, de fins a dos metres de llargada, generalment de color verd clar o amb tonalitats blavenques, carnoses i dures, creixen des del sol mateix i formen una roseta que pot arribar a tenir un diametre de quatre metres.


L'atzavara nomes floreix una vegada al llarg del seu cicle vital, i, quan ho fa, creix del seu centre una llarga tija de fins a vuit metres coronada per una panicula de grans flors grogues, el que li dona un perfil caracteristic. La planta mor despres de la floracio. El seu cicle vital sol durar uns 25 anys.


Arreu del territori espanyol està catalogada com a espècie exòtica invasora. 


Aquesta planta originaria de Mexic, cultivada arreu del mon,amb més de 300 especies existents, va ser introduida a Europa a principis del segle XV pels conqueridors espanyols i des d'aleshores ha estat cultivada a casa nostra amb fins ornamentals i tèxtils, obtenint de l'extraccio de les seves fulles fibres bastes per produir cordes, xarxes i altres objectes, els quals podien ser molt útils als primers ermitàns montserratins.

S'aprofitaven les tiges florides per a fer escales i antigament les saponines de les fulles es feien servir per rentar la roba negra perquè el sabó normal deixava cercles blanquinosos.

De la destilalacio dels sucs fermentats de la planta, el pulque, s'obte el mescal, que en general es el nom que reben els destilalats d'extractes d'agavacia.

------------------------------

Hipotesi de com podria haver arribat a Montserrat.

-------------------------------


El 1481 Fra Bernat Boïl era ermità a la Santíssima Trinitat,arribant a ser el superior dels ermitans que vivien dispersos al massís de Montserrat.

Al cap dels anys, el Papa Alexandre VI el nomenà Legat Pontifici i Primer Apòstol del Nou Món, com acompanyant de l'Almirall Cristòfor Colom,el 1493, en el segon viatge de colonització a les Índies,on va viatjar acompanyat d'un grup de monjos de Montserrat.


Així doncs hi ha una vinculació entre Montserrat i el continent americà, a través de Cristòfor Colom i el primer prevere que va celebrar la primera missa al nou món , l'ermità de Montserrat Bernat Boïl ,el 6 de gener de 1494

Cristòfor Colom va descriure que havia vist en una ocasió al Carib una planta que va confondre amb l'àloe. 

De ben segur, en saber de totes les utilitats de la planta esmentada, van prendre esqueixos i va ser transportada al celler de la caravel·la fins arribar a Barcelona, on d'alguna manera, potser l'ermità va fer arribar alguns d'aquests esqueixos a la muntanya de Montserrat, per així plantar-los als voltants de les ermites més antigues i poder treure profit de totes les seves propietats.



En aquest mateix viatge, Colom va descobrir una illa al Carib que va anomenar Santa Maria de Montserrat. Encara avui es diu Montserrat, encara que pertany actualment al Regne Unit com un “territori d'ultramar”.


L'ENIGMA DE LA CREU CIMERA



En molts dels gravats antics de la muntanya de Montserrat es poden observar solitàries creus presidint alguns dels cims.

Evidentment en estar exposades als efectes atmosfèrics i amb el pas dels anys han anat desapareixent, quedant amagada alguna cassoleta, vestigi de l'enclavament.



En aquesta ocasió moguts per la curiositat i la recerca per documentar i aportar així una mica més d'informació a la història montserratina, hem pujat l'agulla anomenada Magdalena inferior, situada just al costat de la malmesa ermita de Santa Magdalena,intentant trobar algun vestigi de l'enclavament de la creu que presidia el seu cim i que està perfectament representada a l'àlbum de dibuixos de Pere Pau Muntanya i Francesc Renart . Dibuixos de Montserrat, 1789. 


El llibre gira al voltant d'un àlbum excepcional de dibuixos de la muntanya de Montserrat, confeccionats pel pintor Pere Pau Montaña i l'arquitecte Francesc Renart durant l'estiu de 1789, vint-i-dos anys abans que el Monestir i l'ermitatge patissin la devastació provocada per la Guerra del Francès que canviaria la seva fesomia per sempre.


El detall significatiu de la creu té importància en veure l'any de la il·lustració.


Això ens proporciona dades en la història de l'escalada montserratina, ja que per accedir al cim el camí més fàcil que segurament es va realitzar és és per la cara Oest (una escalada vertical de 40 metres,amb una dificultat de IV grau).



CREU EN UN ALTRE INDRET MONTSERRATÍ 


**********


Per desgràcia en no existir constància documentada resulta impossible concretar quina va ser la primera escalada efectuada al massís de Montserrat.


La intuïció ens diu que segurament alguns ermitàns haurien d'haver solcat per la roca per erigir les apartades ermites en enclavaments elevats de difícil accés o simplement per practicar la bonica acció de la contemplació des dels cims propers a aquests.


És possible que els ermitans que s'arriscaven a escalar fins als cims de les agulles en sol, tinguessin una forma física i una tècnica envejable; a més d'aguantar la pressió psicològica de consciència de la dualitat entre la vida (arribar al cim) i la mort (caiguda mortal).


Aquells primers visitants dels cims montserratins tenien únicament les mans i els peus com a elements de progressió.


Encara que s'intueix que entre els segles XIV i XV els ermitans de Montserrat ja visiten alguns dels cims de Montserrat, la primera ascensió documentada com a escalada en aquest massís, apareix publicada el setembre de 1851 al Diari de Barcelona, va ser en concret el que se suposa que va ser la primera escalada al Montcau a dalt de Sant Jeroni, a càrrec de José Pujol i Francisco López.

Al llarg d'anys, el material va evolucionar al ritme de les actuacions dels escaladors ia la inversa.

Aixi doncs,anys més tard li tocaría el torn al Montgròs, a càrrec d'un grup liderat per Cèsar August Torras l'any 1880, endinsant-se al cor de les zones més llunyanes de la muntanya.


A partir d'aquí ja és història ascendent de l'escalada a la muntanya de Montserrat...



Segons les referències que tenim del dibuix respecte a la realitat, l'enclavament on segurament hi havia la creu era aquest.




a dalt del cim avui trobem la característica fita que presideix la gran majoria de roques escalades.




Al final la nostra cerca dóna els seus fruits i en netejar una mica el terreny donem amb el que podria ser l'enclavament parcial d'una cassoleta circular per assentar el pal de la creu.




Agulla de la Magdalena Inferior, situada a tocar de l'ermita de Santa Magdalena.

El traçat mostra l'itinerari per on segurament van accedir per primer cop al cim i el cercle vermell el lloc on hi havia la creu.



escaladors ascendint la via García Lorca.

RESPECTE I DESACORD

 


Gravat del segle XVII 

En alguns dels antics gravats de la muntanya de Montserrat podem apreciar vàries creus situadas en cims propers a les ermites montserratines.



Fins i tot es pot trobar en algun punt de la geografia montserratina,alguna cassoleta que segurament en un passat hauria acollit el pal vertical d'alguna d'aquestes creus.


Avui dia pràcticament totes aquelles creus, la majoria fetes de fusta, han anat caient per efecte del pas del temps i la climatologia, i així doncs, perdent-se de vista dalt dels cims de Montserrat.




Es sabut que els cims de les muntanyes, sobretot les més estimades, tenen un potent imán simbolic, servint de vegades per actuacións polítiques, religioses, artístiques o objectius merament personals,i per això durant segles s'han anat omplint de creus, fites ,símbols i tot tipus d'elements aliens al paisatge.

 


Com a dada, l'any 1899 el papa Lleó XIII va realitzar una crida perquè els cims més alts de les muntanyes s'omplisin de creus i així donar la benvinguda al nou segle. 

Així doncs,allà on no arribés el missatge papal ja s'encarregaria d'arribar-hi el rector local, l'associació cultural o esportiva o el devot alcalde.  


Per molta espiritualitat que se les vulgui donar, les creus no deixen de ser un símbol religiós que no te per que representar a tots els essers humans, pero sí que poden molestar a qui no les vol trobar a dalt d'un cim.

Simplement per respecte a totes les creences no haurien de coronar cap muntanya.


En un altre capítol també caldria parlar de les antenes, repetidors, vèrtex geodèsics, estàtues, pessebres,esqueles, bústies, símbols, imatges,banderes, fites i plaques...però això ja és farina d'un altre paner.



Al cim de la Gorra Frigia s'hi troba una enorme creu obra del escalador,constructor i deisenyador Jordi Álvarez Garcia que també realitzà la nova imatge d'acer de la Moreneta, de 40 mil·límetres de gruix amb una protecció de zenc, de 350 quilos de pes, que fou emplaçada al cim del Cavall Bernat, pujada amb un helicòpter dels Bombers de la Generalitat de Catalunya el 25 d'octubre de 1987.