BLOG DIRIGIT A TOTES AQUELLES PERSONES AMB ESPERIT MONTSERRATI QUE VULGUIN ENDINSAR-SE A LA MONTANYA PER REALITZAR ALGUNA INTRÉPIDA ACTIVITAT DESITJANT COMPLEMENTAR UNA MICA LA SEVA INFORMACIÓ

TRES EN RATLLA o CANAL ROJA


La Canal Roja, també anomenada Tres en Ratlla, és un dels molts barrancs secs montserratíns, bastant vertical i estret. Ideal per a practicar tècniques d'oposició i ràpel.

És una canal equipada per baixar en ràpel, entre 13 i 17 ràpels segons la nostra habilitat per desgrimpar. El més singular és el ràpel final amb un tram volat que dóna caràcter a l'activitat.  

Aquesta canal transcorre paral·lela al Joc de l'Oca, però morfològicament és molt diferent.







Aproximació 45 min




pujada a la capçalera del barranc pel Serrat de la Palomera.


Seguirem en tot moment marques vermelles en una forta pujada que ens farà entrar en calor. Després de 30 minuts ja vam començar a flanquejar cap a fons de la vall per anar a buscar el barranc.



En arribar al fons de la vall, veiem una bifurcació, agafem la de la dreta en baixada, també té marques vermelles. A 20 m ens desviem cap al llit del barranc. Allà ens equipem.









Retorn 

Des de la cova anem cap a esquerra (de cara al barranc) seguint un corriol molt clar.

Amb no gaire estona estem al costat de Can Jorba i tornarem cap al bruc.


Tot i que Tres a Ratlla és a la cara sud de Montserrat la majoria del temps anem a l'ombra ja que o bé ens protegeixen les parets altes o bé els trams estrets i encaixonats.









Al principi, els ràpels són més curts encara que alguns passen de 10 metres però n'hi ha molts que són 4 o 5 metres i de vegades és millor muntar-ho que fer-se mal.










Material

Casc, arnés, material per rapelar.
Jo recomano portar una corda de 30 m. per anar ràpid als ràpels més curts i una de 60 m. per a l'últim ràpel, que és de 30 m.











SINGULARITATS DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT


El lloc on havia estat l’altar de la Mare de Déu a la primeria, en l’església romànica




Accedint des de la plaça de santa Maria i dirigint-nos al pati interior (atri), al centre mateix d’aquesta ala, en línia amb l’eix de la basílica, trobem incrustada al paviment una inscripció epigràfica sobre pedra negra, que comença "Hinc quondam enixit", per indicar el lloc on havia estat l’altar de la Mare de Déu a la primeria, en l’església romànica, davant del qual sant Ignasi de Loiola va abandonar les armes militars per esdevenir “recluta de la nova sacra milícia que ell anava a fundar”, diu la inscripció llatina.



Les escultures que mai no van arribar a coronar el nou campanar


Josep de Sant Benet escriptor i monjo benedictí, més conegut amb el nom popular de "fra Josep de les Llànties",ingressà a Montserrat com a germà llec el 1677, Tot i que no tenia estudis especials,des del seu ingrés al monestir va començar a llegir la Bíblia ia estudiar, i aviat va destacar pel seu coneixement de l'escriptura i la subtilesa a abordar qüestions complexes de teologia i mística.

Escriví 42 tractats, 35 en llatí i 7 en castellà i còpies manuscrites d'els quals aviat corregueren per Europa.

Va ser conegut com a "fra Josep de les Llànties", ja que tenia a càrrec seu l'entreteniment de les llànties del santuari.

El 1673 es va allistar a l'exèrcit reial i de pas per Catalunya, va treballar com a picapedrer al santuari de Montserrat, on se li va despertar la vocació religiosa.

per això es creu que va ser ell, qui obrà les estàtues gegantines que hi ha, encara avui, damunt de l’antic safareig

L'any 1677 el monestir li va encarregar les vuit escultures que havien de coronar el nou campanar que, finalment, no es va arribar a construir. 

Tres d'aquestes escultures es troben al jardí privat que tenen els monjos de Montserrat.





Les podem apreciar des de la llunyania quan ens dirigim caminant al pàrquing si mirem cap amunt el jardí dels monjos

Si aguditzem una mica la vista, també veurem un trosset de la campana i l'ermita de Sant Iscle.




Una fotografía de finals del sXIX del conegut com a "balco dels monjos"


antic cementiri dels pobres.




Avui dia l'escala que inicia al monestir i puja cap a santa Anna s'anomena les Escales dels Pobres, en record del cementiri homònim, que a la seva antiga base hi havia per a enterrar els pelegrins que morien a Montserrat.



📷 Montserrat pedra i homes /A.Baste -P.F.Sauque.

A Montserrat actualment tambe hi ha un cementiri per als monjos –que són enterrats a terra i no en nínxols– sobre l’anomenat “Camí dels Degotalls”.




Detall de l'antic cementiri avui dia desaparegut a causa de les obres de remodelació del monestir.

Podem veure'l a la imatge per sota del segell.





Aquí el veiem encerclat al mapa de Joan Cabeza del 1909.

El corriol que surt al seu costat representat amb el número 33 seria l'antiga drecera de les ermites, avui dia anomenada "escales dels pobres".


LA SANTA MARIA


El campanar de Montserrat va ser construït a finals del s. XVI com a element de transició entre l’anterior església romànica i l’actual, de 1592. El formen dotze campanes, vuit de les quals col·locades dins de l’edifici i quatre més en una estructura metàl·lica afegida posteriorment.



El pes de cadascuna d’elles oscil·la entre 6.500 kg, de la més gran, la Santa Maria, i els 300 de la més petita.

📷 A la Foto la Santa María.6.500 kg.



Aquest campanar ha tingut vàries campanes. Les últimes, van ser dissenyades, fetes i fosses a Alemanya entre els anys 54 i 58.




Té una particularitat: totes elles tenen les inscripcions, com tota bona campana, en llatí. En canvi, la campana grossa té la inscripció del Magnificat en català i al seu voltant posa “Rosa d’abril, morena de la Serra”, tret del Virolai.




Text  sobre la Santa María extret de la página de la abadia de Montserrat.


PORTADA ROMANICA


L'únic element que es conserva del temple romànic de Montserrat és aquesta portada obrada al segle XII que es troba, segons s'entra a l'església, al començament del lateral dret del claustre de l'abat Argeric, adaptat com a atri de la basílica.




Consta de cinc arquivoltes en gradació. Els muntants, aixamfranats, s'alternen amb les columnes per a suportar una imposta, d'on sorgeixen les arquivoltes.




La decoració de la porta era força sumptuosa, però l'erosió n'ha mutilat i, fins i tot, esborrat una part de les escultures.




L'arquivolta central presenta temes històrics o figuratius, mentre que els capitells es van esculpir amb temes historiats i d'animals fantàstics.




A banda i banda del portal, a mitja alçada de les arcades, es van encastar dues figures. La de l'esquerra pot representar la figura d'un cavaller sobre un cavall o bé Samsó sobre un lleó,dominant l'animal.




La de la dreta és imposssible d'identificar puix està molt malmesa.






ESCLETXA DEL MORO (Cova de Sant Jeroni)

 



Recorregut per una impresionant escletxa ascendent situada en un recondit lloc entre la pared de l'aeri de sant Jeroni i la Canal del Moro.

Coneguda des de temps immemorials, pero sense despertar cap intarés espeleologlc. El Pare Guiu-Camps. monjo de l'abadia de Montserrat, en una entrevista a membres del GE Pedraforca el 1971, els hi fa esment d'una escletxa al funicular de Sant Jeroni,i ells, sense vlsltar-la la Incorporen al cataleg montserratí (1974)com a Cova de Sant Jeroni. La primera exploració que coneixem és la de membres del GES-CMB el malg del 1976. durant els treballs de catalogacio del volum 3 del Catálogo espeleologico de la provincia de Barcelona, que mai es va arribar a publicar. Sembla que els escaladors la conelxen com Escletxa del Moro.

Cal puntualitzar que és una ruta tècnica on haurem de grimpar i escalar en algun tram.

                          situació al mapa





situació de la escletxa encerclada en vermell


Acces 

Deixarem el cotxe a l'antiga estació inferior de l'aeri de Sant Jeroni ,pugem per la rampa d'asfalt que surt al costat de la carretera per anar a buscar el tram de pujada que en pocs minuts ens acosta al camí de l'Arrel.



Prenem direcció paret de l'aeri per arribar a una petita corva on començarem a pujar pel torrent de l'escletxa del moro, l'inici és molt evident ,una torrentera de blocs que haurem d'anar grimpant , fins que trobem uns trams més complicats amb unes cordes fixes, que anirem seguín, a les quals després se'ls afegeix un cable de vida.




Aquest és el camí emprat pels escaladors per a l'aproximació a la majoria de vies de la paret de l'aeri.







📷 Joan Vidal 

Acabades les cordes caldra anar resseguint la base de la paret cap a l'esquerra en sentit ascendent.






Arribarem a una zona més vertical tenint de 
superar un ressalt grimpant uns metres una mica complicats.





Arribarem a l'espectacular escletxa.


La boca es presenta com una escletxa d'uns 15 metres d'alt per uns 2 d'ample,un cop superad el conducte superior és pla i guanya una mica d'amplada.





Tot seguit tindrem d'escalar amb compte una galeria ascendent d'uns 45o d'Inclinació i uns 10 metres sense cap protecció (IV+),on es troba una curta corda de 4 metres a la zona superior.




Aquí és quan apareix la cirereta del pastís.

De sobte entrem en una gran i espectacular cova. (Cova de Sant Jeroni)









Dins apreciem enormes blocs de pedra en preuat equilibri i tol el sól recobert per una colada estalagmitica .




📷 Joan Vidal



📷 Joan Vidal 


Es pot realitzar un últim tram escalant una 20 m per una placa on trobarem fins a 4 assegurances i que ens portarà a un petit balcó natural en el qual podrem admirar aquesta cavitat tan especial.



📷 Joan Vidal 


Una oxidada cadena amb mosquetó ens facilita el descens.



Només queda rapelar per on hem anat pujat (trobarem instal·lacions amb mallon).



El retorn és pel mateix camí que hem fet de pujada.



Material

Arnés, aconsellable peus de gat,4 cintes,1corda 50m, material per rapelar i casc.

Imprescindible frontal.